Les paraules tenen vida pròpia. Els la insuflem en cada acte de parla. Algunes nasqueren en temps remots, i hem anat adaptant-les a les nostres necessitats expressives de cada moment. N’hem ampliat el significat fent analogies o metàfores; o l’hem constret si el seu ús en determinats àmbits ens resultava caduc; o a vegades simplement l’hem distorsionat per confusió, per un error que, a força de repetir-lo, s’ha convertit en veritat. Les paraules no són patrimoni de ningú. Són mers continents d’informació que omplim o buidem a voluntat. D’altra banda, les paraules són mercaderia lliure a l’abast de qualsevol que vullga usar-les. Des de llengües estranyes sovint han pres les que els convenia, i amb eixa mateixa llibertat nosaltres les hem tornat a recuperar com a neologismes flamants si ens aportaven alguna utilitat. Els vaivens lèxics són del tot normals. En realitat, tots els processos lingüístics es repetixen amb rutinària assiduïtat en les llengües del nostre entorn. Conéixer la història concreta de certes paraules, resseguint la seua venturosa trajectòria al llarg del temps i de l’espai, no servix només per a augmentar el nostre bagatge lingüístic: és també una invitació a assumir amb naturalitat la nostra realitat actual. Sense flagel·lar-nos amb evocacions enyoradisses d’antigues puritats i desfent mites engendrats des de fabulacions romàntiques.
En estes dates nadalenques en què tot sembla convidar al consum fora mida, potser és oportú recordar la història de la paraula botiga, com un recurs per a mostrar simbòlicament tots estos tràfecs lèxics de què parlàvem abans. Amb este propòsit, convé recordar, en primer lloc, que la paraula apothḗkē, l’origen de la nostra botiga, era usada pels antics grecs per a referir-se a l’espai on guardaven materials i productes de tota classe destinats a la seua venda posterior. Els mercats antics generalment eren ambulants, i els artesans havien d’acumular els productes que elaboraven en una cambra dins de la casa per a anar retirant-los segons les necessitats del comerç. Açò és exactament el que significa el prefix apo-: ‘llevar, retirar’; i el sufix ‑thḗkē, transformat posteriorment en ‑teca, amb què es completa el significat de la paraula, significa ‘depòsit’, ‘magatzem’ (sufix molt productiu que està present en moltes altres paraules com biblioteca, fonoteca, enoteca, etc.).
Aquella vella paraula anà escampant-se per llengües molt diverses, transformant-se i especialitzant-se, fins a conformar un ample ventall de significats. Només a nosaltres ens ha proporcionat tres vocables distints: botiga, la més genèrica i comuna, s’usava originàriament per a referir-se a l’obrador on l’artesà venia la seua producció.
Un altre derivat patrimonial de apothḗkē és bodega; encara que la normativa tradicional, basada en l’esperit noucentista de voler distingir significats, restringí el seu sentit a l’espai interior d’una nau destinat al transport de la càrrega, en el nostre ús tradicional, derivat d’una arrelada tradició vinatera, sempre s’ha usat també per a referir-se a una cambra, generalment subterrània, on es guarda i cria el vi. És exagerat, i possiblement poc fonamentat, considerar que este significat és un castellanisme. Una antiquíssima tradició avala el seu ús. I així és, de fet, com consta en la primera accepció del Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll, i així és també com està arreplegada en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
L’altre terme derivat de apothḗkē, creat per via semiculta, és apotecaria, usat per a referir-se a l’establiment on es preparaven medicaments per a intentar curar els malalts o, si més no, per a pal·liar els seus patiments. El mot estigué vigent fins al segle XVIII, però a partir d’eixe moment fou substituït gradualment per farmàcia, que era un gal·licisme emergent format a partir de la forma grega pharmakeía. El rei francés Lluís XVI dictà un decret en 1777 pel qual reemplaçà oficialment el nom de Jardin des Apothicaires pel Collège de Pharmacie. L’objectiu que es perseguia amb este canvi era projectar una imatge de modernitat de les institucions franceses. I el canvi d’unes paraules per altres és un aliat poderós per a crear la il·lusió de transformació social.
En castellà, amb tot, encara ha sobreviscut la forma botica, sobretot en àmbits rurals, com a equivalent de la farmàcia. I fins i tot hi ha la locució aquí hay de todo, como en botica, que encara preserva el sentit originari de l’ètim grec: aquell vast magatzem que servia per a guardar qualsevol cosa.
L’alemany, per la seua banda, s’apropià de les dos paraules, la grega apothḗkē i la francesa pharmacie, adaptant-les a l’ortografia germana i dotant-les de significats diferents. Amb la forma Apotheke es designa actualment l’establiment on es dispensen medicaments, i es reserva Pharmazie per a referir-se als estudis universitaris que permeten l’exercici d’esta professió.
També és molt singular l’evolució semàntica seguida en italià de la forma bottega. Fins al Renaixement, la bottega era el nom amb què es coneixia el taller on un artista treballava amb els seus deixebles i els proporcionava formació artística. Encara que actualment ha desaparegut del lèxic habitual.
I no deixa de ser curiosa l’evolució que ha seguit el mot francés boutique en valencià o en castellà. Segons la definició literal que dóna el diccionari Larousse, la boutique és un «local où se tient un commerce de détail, où exerce un artisan», és a dir, un comerç on es ven al detall. Però en valencià este gal·licisme començà a usar-se en els anys setanta del segle passat per a referir-se no a una botiga qualsevol, sinó a una tenda selecta on es venia roba de vestir i altres accessoris més o menys exclusius. El francés sempre ha estat embolcallat a les nostres rudes orelles d’elegància i distinció. Per a molts usuaris, almenys, comprar en una boutique era un signe de distinció social.
La llengua —qualsevol llengua— està empeltada d’estrangerismes que tenen el seu origen en la necessitat de fer diferenciacions que als ulls del filòleg sovint resulten innecessàries. Però les llengües no les fan els filòlegs. Els filòlegs estudien els fets lingüístics, i amb este objectiu haurien de comprendre les motivacions que impulsen els usuaris a usar paraules noves procedents d’altres llengües. No hi ha res que siga gratuït. Tot complix una funció social. I això és precisament el que busquen els parlants quan recorren a estrangerismes: diferenciar els productes que manegen a través de les paraules. O distingir-se ells mateixos, com a subjectes que es projecten a la col·lectivitat a través del llenguatge. Els usos lingüístics són certament complexos. Com també ho és, i cada vegada més, la nostra societat. Per això, més que entonar una lletania planyívola sobre la pèrdua de genuïnitat i pretendre redimir els ciutadans amb credos puristes de reeducació lingüística, els filòlegs hauríem de fer un esforç (i m’incloc en el pecat gremial) per imbricar-nos íntimament amb els parlants per a poder respondre satisfactòriament a les seues necessitats comunicatives. La història de la paraula botiga no passa de ser una simple anècdota, potser intranscendent, però ens pot aportar pistes per a enfocar millor els problemes amb què ens enfrontem.