No sé si coneixen un esquetx del genial còmic Miguel Gila —l’han emés moltes vegades per televisió— en què, enfundat en el seu típic casc militar, començava contant que el coronel havia dit al comandant que al sendemà, a les huit hores, estava previst que es produïra un eclipsi de sol, i que, tenint en compte que eixe fenomen meteorològic no es donava tots els dies, ordenava que transmetera a la tropa que formara en el pati a eixa hora per a contemplar-lo; en el cas que ploguera, manava que la tropa formara en el gimnàs i en trage de campanya. L’orde, seguint rigorosament la jerarquia de l’estament militar, es va transmetent per tota la cadena de comandaments, i en cada retransmissió el missatge es va distorsionant una miqueta, fins que, en l’última fase del procés, el caporal informa els soldats que al sendemà, a les huit hores, el sol, en trage de campanya, eclipsaria el senyor coronel en el gimnàs.
Narrada de manera tan sintètica, la historieta potser no fa gràcia. Però és igual, perquè la meua intenció no era fer gràcia, sinó explicar, a través d’este acudit, un fenomen habitual en totes les llengües; concretament, que les paraules que ens entren per l’orella les sotmetem a processos mentals que fan que vagen distorsionant-se a poc a poc. Quan sentim un mot que no coneixem, tendim a associar-lo a altres de coneguts, i sovint li’n transferim el significat o li apliquem canvis formals, establint relacions analògiques amb l’estructura fònica o morfològica d’altres vocables semblants que ja tenim assimilats prèviament en el cervell. Vista aïlladament, cada deformació pot fer tant gràcia, o més, que el mateix esquetx de Gila. Pose un parell d’exemples per a il·lustrar més clarament el que vull dir: la paraula patracol, que ara s’usa per a referir-se a un llibre molt voluminós, és el resultat de la deformació de protocol, produïda per una metàtesi combinada amb una dissimilació vocàlica; el mot zenit, un cultisme amb què es designa el punt culminant d’alguna cosa, en realitat és un error comés per un copista, que va confondre en un manuscrit d’Alfons X el Savi la consonant m amb el grup ni (total: tres palets eren…). Les metàtesis, les assimilacions, les dissimilacions, les al·literacions, les cacofonies i una llarga sèrie de trops retòrics, tots batejats amb noms ampul·losos, són recursos que hem fet servir els parlants per a suprimir allò que ens molestava per a poder parlar fluidament i evitar que la llengua se’ns travara volent dir alguna paraulota rara. I no hi ha res d’anòmal en això. Al contrari, gràcies a estes lleus modificacions hem anat construint un sistema lingüístic coherent.
Convé que no se’ns oblide la nostra humil nissaga: som fills del llatí vulgar. Perquè, en el fons, continuem aplicant una vegada i una altra procediments semblants a l’hora d’assimilar noves paraules. L’expressió eixir de l’armari, amb què encapçale este article, és també el resultat d’una curiosa distorsió. Segurament, saben perfectament què significa. Actualment s’aplica a algú que ha pres la decisió de deixar d’ocultar la seua orientació sexual i ha revelat obertament que és homosexual. Ara bé, fa unes dècades, si haguérem sentit eixa expressió, és molt probable que haguérem pensat en un xiquet entremaliat que s’havia amagat dins d’un armari esperant que els pares, preocupats per la seua desaparició, anaren a buscar-lo ansiosament. Fora això o qualsevol altra cosa, seguint la lògica lingüística més elemental, hauríem pensat que només podia eixir de l’armari aquell que prèviament s’hi haguera ficat.
Però la lògica i el llenguatge no sempre van de la mà; o, almenys, eixa relació no sempre és transparent a primera vista. A voltes l’obscuritat de certes expressions està causada perquè les hem gestat amb paraules estranyes. O millor dit: amb paraules que aparentment creiem conéixer, però que se’ns han fet esquives perquè els hem atribuït significats estranys. És cert que tampoc hi ha res d’estrany en això. Totes les llengües es nodrixen de préstecs lèxics d’altres llengües. A través de relacions comercials o culturals, interactuem constantment amb les llengües del nostre entorn. I molt sovint a través de llengües interposades, que —com en el xiste de Gila— fan de retransmissores, i a poc a poc, entre els uns i els altres, anem embolicant més i més la troca. Així que, per a reconstruir el sentit lògic de cada expressió, cal refer el camí fet però en direcció inversa. L’expressió eixir de l’armari ens ha vingut de l’anglés. Fou concretament als Estats Units a on s’encunyà l’expressió come out of the closet a finals de la dècada dels seixanta del segle passat, que literalment, sí, podria traduir-se per ‘eixir de l’armari’. Closet en anglés significa ‘armari’, efectivament; però també significa moltes altres coses. És un derivat de close, ‘tancar’, verb provinent del llatí claudĕre, ‘cloure’; però els anglesos no prengueren esta veu directament del llatí sinó del francés antic. El substantiu closet a nosaltres ja ens era relativament familiar. Formant part del sintagma water closet, sovint reduït a l’abreviatura W.C., encara apareix en la porta de molts banys públics. És cert que des de fa temps hem simplificat esta expressió, i en diem vàter. A través d’esta reducció, ja hem fet unes quantes distorsions, que poden aprofitar-nos per a exemplificar com funciona la llengua. Per una banda, fent una lectura ortogràfica, hem substituït el so de la w inicial en l’anglés originari (que sona com la u de hui) per la nostra v; però, a més d’altres canvis fonètics, hem alterat també radicalment el significat que té en anglés la paraula water (que, com segurament saben, significa ‘aigua’). El water closet, en realitat, al·ludia a un recinte tancat, amb disponibilitat d’aigua, que permetia poder llavar-se o satisfer altres necessitats igualment íntimes. El closet, a seques, era un espai tancat per a poder fer en la més absoluta intimitat allò que no volem compartir amb ningú: pixar, cagar, masturbar-se o el que siga.
I perdonen vostés l’ús d’estes expressions, que potser consideraran inapropiades per a esta tribuna pública. No era la meua intenció ofendre a ningú. Però és que la sensibilitat respecte a estes qüestions pot variar molt d’unes persones a altres. Tots som fills del temps que ens ha tocat viure, i hem anat conformant la pròpia sensibilitat a partir de les nostres experiències vitals. Els jóvens i els vells es miren totes estes coses amb ulls ben distints. I és precisament a partir d’este canvi de sensibilitat que es gestà l’expressió que estem comentant. En concret, dins del moviment gai, emmarcat en el procés global d’alliberament sexual que tingué lloc durant els anys seixanta, hi hagué una sèrie d’iniciatives tendents a fer visible la pròpia identitat sexual, i això és justament el que passà a anomenar-se en anglés come out of the closet (que ara, tal com férem nosaltres amb water closet, se sol usar acurtadament com a coming out, ometent el closet). Siga com siga, la idea implícita que subjau en esta expressió és que, de la mateixa manera que l’heterosexualitat no s’oculta, tampoc l’homosexualitat tenia per què amagar-se com si fora una acció pecaminosa o delictiva, i quedar reclosa temorosament en l’esfera privada.
I ja se sap que, des de fa temps, quan algú crida a Massachusetts, l’eco del seu crit arriba ràpidament a Massarrojos. Vivim en un món globalitzat, amb constants interferències lingüístiques. I així fou com els hispanoamericans assimilaren prompte esta expressió, que traduïren literalment per salir del armario; i poc després, fent parada en l’espanyol peninsular, ens arribà a nosaltres com eixir (o sortir) de l’armari. Però no creguen tampoc que som els únics que hem fet este calc macarrònic. En portugués també en diuen sair do armário. En francés, almenys al Quebec (la regió francòfona del Canadà), en diuen sortir du placard (el mot placard s’usa per a referir-se a l’armari de paret); a França, en canvi, gasten l’expressió anglesa coming out sense traduir. I el mateix fan en italià, en romanés o en alemany. En llengua tot s’hi val. El que importa, al final, és com ho diuen els parlants. Eixa és realment l’única llei que funciona. I així és com, tenint en compte el que es diu, esta expressió s’acaba d’incorporar al Diccionari normatiu valencià. Així que ja ho saben. Si volen eixir de l’armari, ja poden fer-ho amb l’aval normatiu; però, si preferixen mantindre la seua orientació sexual en la més estricta privacitat (en el closet, que dirien els anglesos), doncs molt bé també. No totes les paraules que hi ha en el diccionari estan per a dir-les; algunes, val més callar-les, si més no en certs moments. Trien vostés el que els convé fer segons les pròpies preferències.
