Vivim temps d’adversitats. Els virus han disparat de sobte tots els nostres temors i han fet esclatar moltes contradiccions; com a reacció, hem anat replegant-nos a poc a poc en la intimitat més profunda, amb la secreta esperança que eixos enemics invisibles no arriben a descobrir els nostres amagatalls. Reclosos en la soledat dels nostres habitacles, sense a penes relació amb els altres, tendim a pegar voltes i més voltes a allò que ens inquieta. I així, sumits en enrònies absorbents, anem rescatant vivències del passat i ens hi recreem fent-ne infinites variacions. Ens imaginem el que podria haver passat si, en compte de dir açò o allò, haguérem dit una altra cosa. Una sola paraula diferent, una a soles, i potser ara tot podria ser distint. Abduïts per un bucle especulatiu, tot un món de vides paral·leles es projecten en la nostra imaginació en forma d’hologrames espectrals. Les imatges se’ns representen de manera tan realista en el nostre cervell que en algun moment arribem inclús a confondre-les amb els nostres records, sense discernir clarament què és real i què és ficció.
Tinc la sensació que això mateix ens passa també molt sovint amb el valencià. Fa temps que vivim submergits en un estat de somnolència i ens movem a palpes en un paisatge tenebrós, fantasiejant respecte al que diríem ara si no haguérem tingut un contacte tan intens amb el castellà durant segles. I sí, certament, si les coses hagueren anat d’una altra manera, tot podria ser actualment molt diferent. Si les guerres napoleòniques hagueren tingut un altre desenllaç, potser podríem haver-nos convertit en el Département des Pyrénées-Méridionales, i és molt possible que no se’ns hagueren infiltrat tants castellanismes, encara que amb tota seguretat tindríem molts més gal·licismes. O tal volta podríem ser ara una colònia britànica, com ho va ser Menorca durant quasi un segle —des de 1713 fins a 1802—, i en eixe cas molt probablement tampoc tindríem tants castellanismes, però d’anglicismes en tindríem a manta. Encara que tampoc cal ser tan negatius i imaginar-nos sempre el pitjor. Posats a somiar, qui sap si podríem haver tingut un protagonisme més gran en el descobriment d’Amèrica… I, amb una política expansiva ben enfocada —des del respecte escrupolós per les llengües indígenes, això sí—, potser podríem haver aconseguit que actualment es parlara valencià a l’Argentina. ¡Xe, pibes, que bé que estaríem agermanats amb llaços lingüístics fraternals!
Movent capritxosament els mobles de lloc en el túnel del temps, podem pensar qualsevol cosa. I així és com molt sovint caiem en la temptació d’imaginar-nos quina hauria sigut l’evolució de tal o tal paraula si no haguérem patit la influència del castellà. En el fons, estes especulacions no passen de ser també hologrames lingüístics. Fantasies d’ahir i de hui que, a força de repetir-les, hem anat assimilant fins a convertir-les en succedanis de la realitat. Basant-nos en estes ficcions, hem anat construint unes teories lingüístiques imaginàries que ens permeten corregir-nos fins a l’infinit i més enllà. Sembla que ens agrade recrear-nos en l’autoflagel·lació victimista, i ens cenyim amb fruïció el cilici lingüístic fins a fer-nos sang. Qualsevol paregut amb el castellà és motiu d’esmena. No és necessari fer cap prospecció en gramàtiques o diccionaris per a comprovar res. ¿Per a què perdre el temps? Actuem a la brava, com els xiquets que tenen pressa per acabar un treball, i apliquen el mètode de copiar i apegar de la primera referència que troben en internet. ¡I au, cacau, fora romanços! Així és com anem agarrant paraules d’ací, morfemes d’allà i pronunciacions de no se sap a on. Tot s’hi val, en eixe afany de depuració salvífica que apliquem a la nostra llengua amb la millor de les intencions, això sí.
Però ja se sap que el camí a l’infern està ple de bones intencions. I, ja que hem començat parlant d’adversitats, intentaré il·lustrar estes benintencionades actuacions amb la paraula però —la conjunció adversativa per excel·lència—. Així estem en plena sintonia amb els temps adversos que corren. Per a situar-la dins d’un marc global, permeten-me que els explique que esta classe de partícules —les agrupades sota la categoria de adversatives— servixen per a enllaçar idees amb un significat contraposat. Valga’n com a exemple esta simple frase: «M’agradaria fer-ho, però no puc», en què en la primera oració s’enuncia una acció, i en la segona, una restricció. És, en definitiva, un sí però no. Real com la vida mateixa. Esta paraula ens va bé, a més, per a il·lustrar algunes de les contradiccions en què vivim immersos en estos temps de sotsobre.
Resseguint l’eix temporal, podem constatar, en primer lloc, que el significat que atribuïm en l’actualitat a esta veu no és en absolut el que tenia originàriament. Les paraules van canviant al llarg del temps, tant en la forma com en el contingut que tenen associat. Etimològicament, el nostre però actual prové de la fórmula llatina per hŏc, que significava ‘per això’; tenia, per tant, un valor causal. Esta locució, per a evitar contactes consonàntics difícils d’articular, es va reduir a per ho. Així consta, per exemple, en una anotació del Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina, que data de l’any 1295: «Per ho deman que sia absolt». Amb tot, la tendència a usar per ho en construccions posposades de sentit negatiu feu que els parlants passaren a atribuir-li un valor adversatiu: «y puix axí voleu fer / yo content y vos pagada; / pero jo primer voldria / puix tant vos justificau / si teniu res que meu sia / tornau·m·o y en déu siau», escrivia Joan Timoneda en 1562 en el seu cançoner Flor d’enamorats. Unit a este canvi semàntic i sintàctic, es generà també una bifurcació fonètica. Entre els valencians es produí una recessió de la vocal tònica, i passàrem a fer-la plana: [péɾo], com en castellà —¡què li farem!—; entre els catalans, per contra, es tendí a practicar una elisió de la vocal de la primera síl·laba, que donà com a resultat la pronúncia [pɾɔ́].
Els diccionaris i la documentació històrica donen compte fidedignament d’esta evolució dual. Així, el Diccionario valenciano-castellano del notari Carles Ros, publicat en 1764, arreplega la forma pero, i, curiosament, remet a la variant assimilada poro, a on s’especifica que es pronuncia «con la primera o agùda» (l’escriu així: amb accent greu sobre la u). El que Ros volia dir, reformulant la seua redacció amb la terminologia lingüística contemporània, és que la vocal tònica requeia sobre la o de la primera síl·laba. I així és també, de fet, com apareix en tots els diccionaris valencians fins al primer terç del segle XX, i també en tota la literatura costumista, que reflectia fidelment el parlar real: «Poro com si predicara en lo desert», escrivia el religiós ontinyentí Lluís Galiana en la seua Rondalla de rondalles l’any 1769. Per la seua banda, el poeta català Joan Maragall —l’adalil del modernisme i avi de l’expresident de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall— escrivia en un dels seus poemes: «Jo no sé com, pro un vent de profecia / corre sobre eixos monts d’ací i d’allà». I la cosa s’ha mantingut més o menys igual fins a l’actualitat. En moltes de les seues cançons, Lluís Llach continua fent-ne una pronunciació monosil·làbica: «P[e]rò, Siset, fa molt temps ja, les mans se’m van escorxant, i quan la força se me’n va ella és més ampla i més gran», canta en L’estaca, aquell himne antifranquista que ha esdevingut un símbol global de lluita per la llibertat.
La lexicografia valenciana contemporània, amb tot, ha optat per consignar gràficament la forma però, amb accent greu sobre l’última síl·laba. Als valencians esta pronunciació ens resulta molt estranya. Cap valencià la diu així espontàniament. I, quan algú, amb la millor de les intencions, volent ser normatiu, intenta reproduir eixa grafia, l’efecte és atronador. Per això, el Diccionari normatiu valencià, intentant conjuminar la unitat gràfica i la pronunciació corrent, va optar per donar com a possibles pronunciacions tant [peɾɔ́] com [péɾo]. A la vista dels dubtes que genera, no sé, sincerament, si és la millor solució. En altres casos semblants de paraules que presenten una vacil·lació en la tonicitat, la mateixa AVL ha donat una doble grafia, com succeïx per exemple en xòfer i xofer, o en pèrit i perit. Este recurs duplicatiu és també la solució habitual, en casos semblants, que donen altres diccionaris. L’Institut d’Estudis Catalans, per exemple, l’ha aplicat en casos com imbècil i imbecil, o saxòfon i saxofon; la Real Academia Española, per la seua banda, també dona molts doblets accentuals d’esta mateixa classe, com ara fútbol i futbol, o vídeo i video. En anglés també són del tot habituals les alternances de la vocal tònica entre la varietat britànica i l’americana, encara que, al no fer servir accents gràfics, no són tan visibles. Valguen, amb tot, com a exemples d’esta dualitat els gal·licismes chauffeur i garage, planes en la varietat britànica i agudes en l’americana.
Per una altra banda, és també del tot normal que una paraula presente pronunciacions diferents en les diverses varietats de cada llengua. No sempre és fàcil mantindre l’equilibri entre la unitat gràfica i la variació fonètica. I, en qualsevol cas, tant si es coincidix amb la solució adoptada per l’AVL com si se’n discrepa, eixa és la norma vigent en l’actualitat. Cal conéixer-la i respectar-la. Les normes estan per a això. Però, més enllà de l’anècdota concreta, esta història hauria de servir-nos també per a comprendre millor la nostra realitat lingüística i, sobretot, per a evitar incórrer en l’absurd de pensar que tots els valencianoparlants pronuncien erròniament la conjunció però. No: tots els valencians no estan equivocats. Només alguns. I sobre això no hi ha peròs que valguen.
