És una pregunta retòrica, evidentment. En realitat, no pregunte sinó que qüestione el tractament que fan els diccionaris de les paraules que servixen per a indicar que algú es preocupa del seu aspecte físic per a intentar agradar els altres. I ve al cas perquè, segons es podria desprendre de la consulta d’alguns diccionaris, pareix que només es puga dir coqueta en femení. No existix cap forma equivalent per al masculí ni en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (DNV) ni en el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). I les definicions que s’hi poden llegir encara reforcen més la idea que la coqueteria és pròpia de les dones. Començant per la pròpia casa, el DNV té consignada l’entrada coqueta amb la doble categoria gramatical d’adjectiu i femení, i està definida així: «Que coqueteja (una dona)»; el DIEC, per la seua banda, desglossa estes dos mateixes categories gramaticals en sengles accepcions: la primera correspon a un substantiu femení, i la definix com a «Dona que cerca de plaure als homes. És una coqueta», i la segona accepció, la corresponent al valor adjectival, ometent qualsevol explicació definitòria, la il·lustra amb l’exemple següent: «Aquella noia és molt coqueta».
Estes definicions són el fruit d’una llarga i curiosa història, que és necessari resseguir per a intentar desvelar per què les tenim definides com he transcrit anteriorment. La paraula coqueta és un manlleu del francés coquette, formada per derivació de la paraula coq, que significa ‘gall’. Insistisc perquè no passe desapercebut un detall clau: deriva de coq, ‘gall’; no de poule, ‘gallina’. El motiu que donà lloc a la creació d’este mot és l’aparent ostentació amb què el gall camina entre les gallines. Apareix registrat en la primera edició del Dictionnaire de l’Académie Française, de 1694, amb moció de gènere: coquet per al masculí i coquette per al femení. La definició no deixa tampoc cap marge de dubte que era aplicable tant a hòmens com a dones: «Galant, qui fait le galant, qui affecte de donner de l’amour. Il ne fut jamais d’homme si coquet. femme coquette» (‘Galant, que és galant, que fingix donar amor. Ell no fou mai un home tan coquet. Dona coqueta’).
A pesar de la duplicitat de gènere que presentava el mot originàriament en francés, en castellà s’adaptà només com a forma femenina. Era, sens dubte, un reflex de la mentalitat de l’època. I així és com queda de manifest en el Diccionario castellano con las voces de ciencias y artes y sus correspondientes en las tres lenguas francesa, latina e italiana, del jesuïta basc Esteban de Terreros y Pando, publicat l’any 1786, el primer recull lèxic espanyol que arreplegà la paraula coqueta, que la definia de la manera següent: «Mujer que gusta sumamente de conquistar los corazones de todos á un tiempo, sin que corresponda el suyo á ninguno: de modo, que ama la vanidad de verse seguida, y galanteada mas que otra cosa». Amb tot, prompte es filtrà en els diccionaris castellans una concepció més oberta i igualitària de la relació entre hòmens i dones. En 1852, el lexicògraf i erudit andalús Adolfo de Castro y Rossi incorporà la forma coquetón al seu Gran Diccionario de la Lengua Española per a poder anomenar els hòmens que tenien un comportament semblant al que s’atribuïa a les dones coquetes, si bé —cal advertir-ho— la definició que donava de coquetón no era tampoc del tot simètrica a la de coqueta: «Tratándose de un hombre, el que hace el amor á todas sin querer verdaderamente á una». Cal precisar, per a evitar malentesos, que l’expressió castellana hacer el amor antigament era només ‘galantejar’. Res de sexe. I en això incidia la definició de la vigèsima edició del Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española, que definia coqueta de la manera següent: «Dícese de la mujer y la niña que en su relación con los hombres, juega habitualmente a atraerlos sin concederles favores definitivos».
La forma coqueto no apareix en el diccionari de la RAE fins a 1956, remetent a coquetón; però a poc a poc ha anat convertint-se en la forma més comuna entre els usuaris. El seu significat també ha anat modulant-se fins a arribar a la definició actual del Diccionario de la lengua española de la RAE, vàlida tant per a hòmens com per a dones: «Dicho de una persona: Presumida, esmerada en su arreglo personal y en todo cuanto pueda hacerla parecer atractiva».
En les llengües del nostre entorn cultural, també s’ha produït una extensió de la doble forma per a referir-se diferenciadament als hòmens i a les dones que es preocupen de la seua aparença personal. En anglés, per exemple, s’han assimilat les formes crues del francés originari: coquet per al masculí i coquette per al femení. En alemany s’ha fet una operació semblant, però adaptant les paraules a l’ortografia pròpia: kokett per al masculí i kokette per al femení. En italià també podem trobar (encara que acotades a una època històrica determinada) les formes coquet (amb grafia afrancesada) i cochétta (amb grafia adaptada, que és l’expressió d’un major ús social). En portugués tenim només la forma coquete, però aplicada indistintament als dos gèneres. En gallec, en canvi, en una altra òrbita cultural més influïda pel castellà, s’ha optat per introduir un morfema distintiu per a la forma masculina (coqueto) diferenciada de la femenina (coqueta).
En la nostra llengua, al marge dels diccionaris normatius, també és igualment constatable una tendència creixent a usar formes masculines diferenciades de les femenines per a caracteritzar els hòmens que actuen amb coqueteria. Josep Carner, per exemple, en 1931, en la traducció d’Els caràcters o els costums d’aquest segle, de Jean de La Bruyère, feia servir la forma coquet: «l’home coquet i la dona galant fan prou bona parella». Per la seua banda, el Gran diccionari 62 de la llengua catalana també registrava la forma coqueto l’any 2000 (¡ja fa dèsset anys!), tot i que la marcava cautelosament com a familiar. En termes semblants, el portal Ésadir, de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació, també arreplega la forma coqueto, si bé indica que és una variant pròpia de registres informals. El Gran diccionari de la llengua catalana, de l’Enciclopèdia Catalana, amb menys melindros, registra tant coqueto com coquet sense cap marca restrictiva d’informalitat.
Siga com siga, cal obrir els ulls i plantar les orelles per a copsar atentament les paraules que servixen per a descriure el nostre entorn. Si ho fem, descobrirem que és urgent —encara que en llengua les urgències sempre són relatives—, o com a mínim necessari, habilitar una paraula que permeta qualificar l’home que va al gimnàs amb la pretensió d’aconseguir un cos més esvelt, que es perfuma per a desprendre olors seductores, que s’aplica cremes facials per a retardar l’aparició d’arrugues, que es tenyix el monyo per a aparentar menys edat, que es depila per a ajustar-se als nous cànons estètics… Tots estos gestos són clares manifestacions de coqueteria. Tant si els fa una dona com si els fa un home: és igual. I per això mateix, perquè és igual, resulta incomprensible que, per prevencions puristes respecte a la o àtona de final de paraula, no disposem sinó d’una sola forma, i per tant d’una mirada parcial, per a referir-nos a la realitat que ens envolta. Però, més enllà de les limitacions dels diccionaris, els hòmens també poden ser coquet(o)s. Això és indiscutible. I seria bo que ho pogueren ser, a més, amb ple suport normatiu.
