El perquè de les últimes Proves d’Accés a la Universitat de València (conegudes com les PAU), celebrades el passat mes de juny, ressona ja com un eco llunyà d’una polèmica que ha perdut vigència informativa. Però segurament per això és ara, quan el tema encara està prou fresc però ha perdut intensitat passional, el millor moment de reprendre’l per a indagar en les causes que donaren lloc a aquella polseguera mediàtica.
Per si no se’n recorden o visqueren l’entrada de l’estiu al marge d’esta polèmica, els en faig un breu resum. Una de les preguntes de l’examen de valencià de les PAU demanava als alumnes quina era la pronunciació correcta de la conjunció perquè. La pregunta tenia pega, clar. Les aparences solen ser enganyoses. També en llengua, a on se suposa que hauria de prevaldre la univocitat funcional sobre altres consideracions per a evitar missatges confusos. Però no és així. Ni tan sols les mateixes normes gramaticals són clares. Almenys, el sistema d’accentuació és confús en alguns aspectes per als valencians. Fins i tot es podria dir que és capciós, en tant que induïx a errors. Foren molts els examinands de les PAU que, efectivament, desconcertats per les falses aparences, respongueren el que presumptament no tocava. La magnitud dels errors fou tan descomunal que obligà el tribunal avaluador a replantejar-se la solució prevista inicialment com a correcta.
Els canvis de criteri, val a dir-ho, són prou normals en molts exàmens. I, en este cas concret, a la vista dels resultats, era lògic analitzar detalladament què havia passat. Si tants alumnes s’havien enganyat en la resposta, és raonable pensar que l’error potser no era degut a la ignorància dels alumnes. Alguna altra causa hi devia haver hagut. Potser l’error estava en la mateixa formulació de la pregunta; o tal vegada la responsabilitat era de les autoritats educatives que havien dissenyat els plans d’estudis sense haver concedit la importància adequada a l’expressió oral; o és possible també, com ja he apuntat, que l’error estiguera en la mateixa norma gramatical que regula el sistema d’accentuació. Siga pel motiu que siga, el tribunal avaluador optà finalment per acceptar que la e tònica de perquè es podia pronunciar, de manera igualment correcta, tancada o oberta. L’episodi em fa vindre a la memòria un espot televisiu, ja antic, en què diversos jugadors de scrabble acabaven acceptant que el polp també pot ser un animal de companyia. Tot depén, al remat, de com es mire la cosa. ¿Qui està en condicions de negar rotundament que un octòpode no siga capaç de proporcionar a algú una grata companyia?
El relativisme és un principi epistemològic del tot normal en moltes àrees del coneixement, però en llengua ho és especialment. Després de tot, una llengua no és més que l’amalgama de milers de parlars individuals que, amb les seues diferències i singularitats, interactuen constantment per a configurar una norma d’ús social. En última instància, la correcció de qualsevol forma està sotmesa a l’arbitri dels parlants; i, si tots els parlants es desvien del recte camí, al final el presumpte vici esdevé norma virtuosa. ¿Quants vulgarismes o estrangerismes, tinguts per inacceptables en algun moment, han passat a ser considerats amb el temps formes totalment correctes?
I, en el cas concret de perquè, el relativisme adoptat pel tribunal avaluador de les PAU és difícilment qüestionable. Amb el Diccionari normatiu valencià en la mà, el valencià és una «Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català». Això és, almenys, el que diu la segona accepció de l’entrada valencià. I, vista així la cosa, és indiscutible que la e final de perquè es pronuncia oberta en uns llocs i tancada en uns altres. Ara bé, si desplacem la nostra vista cap avall i llegim la tercera accepció, ens trobarem que valencià és la «Varietat d’esta llengua parlada a la Comunitat Valenciana». El canvi de perspectiva pot oferir, òbviament, resultats molt diferents pel que fa la pronunciació correcta d’este mot i de molts altres. De fet, el Diccionari normatiu valencià transcriu perquè com [peɾké], amb la vocal tònica tancada; i, de manera més explícita encara, la Gramàtica valenciana bàsica de la mateixa AVL explica que «paraules com què, perquè, València, sèrie o època, tot i que, per tradició, s’escriuen amb accent greu, es pronuncien amb e tancada». Però, tot i això, les contradiccions entre estes afirmacions de la gramàtica i les definicions de valencià del diccionari fan que el dubte persistisca, i en un examen, en cas de dubte, sempre és preferible fer la interpretació més favorable als interessos de la majoria dels examinands.
Dubtar és ponderar els avantatges i inconvenients que poden derivar-se davant de qualsevol actuació. I les coses, com a norma, quasi mai estan totalment clares. El dubte metòdic és un exercici saludable en tots els ordes de la vida. Fins i tot les rondalles tradicionals solen començar amb la fórmula «això era i no era» per a ressaltar que la ficció i la realitat s’entrecreuen difusament. No sempre és fàcil distingir la veritat de la mentira. Com diu la dita, tot depén del color del vidre amb què es mira. I això mateix podem aplicar a l’accent de perquè. En la tradició literària dels anys trenta del segle XX era habitual escriure esta conjunció amb accent agut: «¿I vosté per a qué volia el cor?» (escriu Carles Salvador en El maniquí d’argila); «Combatem Madrid, però no perqué centralitze a Espanya» (Enric Valor, El federalisme); «la base espiritual més ferma del recobrament de la Valéncia-País, perqué l’actual estat d’aillament…» (Eduard Martínez Ferrando, Valéncia oblida la seua missió de capitalitat); «ens sembla que és del cas fer-hí un petit comentari perqué no hauria de valdre en este joc de la política el deixar-nos insultar impúnement a casa nostra» (Gaetà Huguet, El valenciano no es distinguido). És una simple mostra de referències d’alguns venerables autors que posen de manifest les vacil·lacions ortogràfiques que ha tingut la conjunció perquè en el nostre passat recent.
Però l’agulla de la balança es va inclinar a favor de l’accent greu gràcies a la recomanació que feu Manuel Sanchis Guarner: «Convé escriure perquè encara que en valencià es pronuncie paraula plana (péɾke) amb les vocals tancades», deia en la seua Gramàtica valenciana, publicada l’any 1950. És una formulació francament parca, en què no s’expliquen les raons d’esta dubtosa recomanació. Però, en qualsevol cas, és important remarcar que Sanchis no prescriu obligatòriament l’ús de l’accent greu. Només diu «convé…».
Potser Josep Giner, company de batalles de Sanchis Guarner, en un article titulat «L’accentuació ortogràfica en valencià», publicat un any després, en 1951 dins de l’Almanaque de Las Provincias, ens ajuda a comprendre millor les raons que feren adoptar esta solució ortogràfica. I no tant pel que diu explícitament en relació a este punt concret, sinó per les explicacions relatives a la necessitat d’adoptar un sistema d’accentuació específic per al valencià, diferent del que havia establit Pompeu Fabra per al català en la seua Gramàtica catalana, publicada en 1918. Eixe era realment el problema de fons que s’estava dirimint. I tant Sanchis com Giner creien que la solució adoptada per Fabra, basada en la fonètica del català oriental, hauria reportat una gran confusió als «poetes i escriptors valencians, no coneixedors d’una pronúncia dialectal aliena». El problema se centrava en l’accent de paraules com amé, francés, ofén, conéixer i uns centenars més. El què i el perquè, dins d’este enorme maremàgnum, no passaven de ser anècdotes. I, per això precisament, considerant que eren meres anècdotes que podien tractar-se com a mots gramaticals, es tractaren com a excepcions. Era un gest simbòlic a favor de la unitat ortogràfica del català/valencià. Això era i no era…
I, mentrestant, la cosa ha anat rutlant sense estridències durant estes últimes dècades. Només l’accent de València ha suscitat algunes polèmiques en la premsa. Poca cosa. Però el recent examen de les PAU ha sigut una galtada sonora que no sé si ha acabat de despertar-nos del nostre ensomni. Però, en qualsevol cas, hi ha una dada, objectiva, que no es pot eludir: milers d’alumnes —d’esta promoció i de moltes altres que han estudiat valencià en cursos anteriors— creuen que perquè s’ha de pronunciar correctament amb e oberta.
El pes de la lletra impresa en la cultura contemporània és indiscutible. No cal fer exàmens per a constatar-ho. Si alguna cosa ha quedat clara en esta prova de les PAU, és que no estem parlant d’anècdotes. A la vista dels fets, és raonable dubtar sobre la idoneïtat de la norma ortogràfica que regula l’accentuació de què i perquè. Tants errors posen de manifest ben clarament que la norma no és eficaç. Recuperant l’esperit de Sanchis Guarner, convindria sospesar —i remarque el semantisme del verb auxiliar: «convindria»— quina és la millor alternativa per a fer que els alumnes aprenguen valencià adequadament. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en alguns casos semblants, ha aplicat ja un criteri flexible, i així paraules com benèvol/benévol o malèvol/malévol, que segons els llocs tenen una fonètica diferent, poden escriure’s amb accent greu (d’acord amb la pròpia tradició escrita) o amb accent agut (per a fer correspondre l’ortografia amb la fonètica real dels valencians).
La paremiologia tradicional proclama que no hi ha mal que per bé no vinga. Això és així sempre que siguem capaços d’extraure les lliçons oportunes de les nostres equivocacions i fer les rectificacions pertinents. Si no, doncs ja ho saben… Potser a algú d’ací a vint anys se li ocorrerà tornar a preguntar en una altra prova de les PAU quina és la pronunciació correcta de perquè, i no cal que els diga quina serà la resposta massiva que donaran els examinands, ¿veritat?
