Potser molts de vostés coneixen la paraula bròquil. I dic potser volent deixar un marge raonable de dubte a una comprensible ignorància. Perquè no tots vostés tenen per què ser aficionats a les verdures, i inclús en el cas que ho siguen també és possible que no hagen sentit mai la paraula bròquil. La veritat és que es tracta d’una veu relativament recent. La primera documentació de la paraula bròquil apareix registrada en el Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina del traiguerí Pere Labèrnia, publicat en 1839. Però, a més, per motius diversos que no vénen al cas explicar ara, esta hortalissa no ha sigut tampoc de consum habitual entre els valencians fins a temps relativament recents. I encara es pot afegir per a justificar el possible desconeixement d’esta paraula que la denominació tradicional valenciana no era bròquil sinó bròcul. Així és, de fet, com l’arreplegava Josep Maria Cabrera en el seu Vocabulario valenciano-castellano, publicat en 1868; i així és també com la usen encara alguns escriptors valencians contemporanis, com Josep Piera: «Hi ha […] olors: de pasta amb fesols, de bròcul bollit», escriu en Un bellíssim cadàver barroc, descrivint la ciutat de Nàpols.
Però el més curiós de tot és que fins i tot aquells que coneixen la paraula bròquil i siguen aficionats a les verdures potser fan servir este vocable per a designar un producte que no és realment el que s’imaginen que és. El bròquil és una hortalissa molt semblant a la coliflor, amb uns brots florals de color verd clar, agrupats en una inflorescència compacta, densa i de branques carnoses, i amb unes fulles més fosques que no estan apinyades, sinó que estan tallades en tires. En castellà —ho apunte per si en facilita el reconeixement— tradicionalment s’ha anomenat brécol. En la taxonomia científica és coneguda amb el nom de Brassica oleracea, varietat botrytis. Però el que estem acostumats a veure en els mercats actualment no és esta varietat, sinó una altra de color verd fosc, amb els brots florals agrupats en una inflorescència menys compacta. Esta altra varietat de la mateixa espècie és coneguda científicament amb el nom de italica. Es diu així, evidentment, perquè prové d’Itàlia. La seua distribució en els nostres mercats és relativament recent, i sovint es comercialitza amb el nom original italià de broccoli.
Rebobinant una miqueta més el fil d’esta història de paraules per a arribar al seu origen, es pot apuntar també que la forma broccoli en italià és el plural de broccolo, diminutiu de brocco, que significa ‘brot’. Per tant, si haguérem de fer una traducció literal del broccoli al valencià, potser hauríem de dir-ne brotets. Però no: mai li hem dit d’eixa manera, i tampoc és qüestió ara de d’inventar-se noves paraules i marejar el personal. Potser també podríem haver anomenat esta nova varietat com a bròquil. En realitat, prové del mateix ètim, i així és com s’ha actuat en molts altres casos semblants: ampliant el significat del referent, hem integrat les varietats noves. Però els mercats tenen les seues pròpies lleis, i ara —cal tindre-ho ben present— no són les mateixes que regien els mercats tradicionals. Els sistemes de compravenda, la varietat dels productes, els hàbits de consum: tot ha canviat: Actualment, el consumidor fica en el carret el producte que vol adquirir i el paga després en la caixa. Si tenen preus distints, són productes diferents, i és necessari, per tant, identificar-los nominalment i amb un codi de barres específic per a saber exactament què es compra i què es ven.
«It’s the economy, stupid», va amollar Bill Clinton a George Bush en un debat televisiu. Aquell estirabot de Clinton es va convertir en un eficaç eslògan electoral, volent concentrar en eixa frase que el seu rival no connectava amb les necessitats de la societat moderna. Sense necessitat de proferir insults, però aprofitant aquella experiència, caldria fer un esforç per captar les necessitats lingüístiques de la nostra societat actual, dinàmica i canviant. Més que una recuperació enyoradissa de les essències lèxiques perdudes d’un passat remot, cal una resposta ràpida i eficaç a les exigències del present. Amb eixe objectiu, i valga com a simple exemple, el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (igual que el Termcat, val a dir-ho) ha optat per diferenciar entre bròquil i bròcoli.
Hem de saber desprendre’ns de temors banals i renunciar a aspiracions immaculades per a atendre les necessitats de la societat actual. Els parlants no poden viure dins d’escafandres, amb els mots recoberts amb guardapols per a evitar que s’embruten. I bròcoli, sí, és un mot estranger, procedent de l’italià. Però la cosa no té remei. Si algú té problemes amb els estrangerismes, potser convé que es bega dos (o més) tasses de caldo per a superar la delicadesa estomacal. Perquè, a més de bròcoli, ara ja tenim en les parades dels mercats el romanesco, un híbrid entre el bròcoli i el bròquil tradicional. I, per si això fóra poc, ja ha aparegut també el bimi: un altre híbrid del bròcoli, però en este cas amb la col xinesa. La gestació de nous productes i nous termes és constant. Els nostres referents canvien a un ritme vertiginós. Davant d’esta realitat, no podem recloure’ns a la defensiva en la tradició lèxica i alçar un gran mur contra la invasió de mots bàrbars que amenacen la virginitat de la nostra llengua. No és un problema de castedat lingüística sinó de supervivència. El gran repte amb què ens enfrontem és fer que el valencià s’use amb plena normalitat en els mercats. Al cap i a la fi, tot es compra i tot es ven. Amb els deguts respectes, permeten-me que repetisca: «It’s the economy, stupid».