Cal advertir primer que res, per si algun lector despistat se sent atret per un títol involuntàriament cridaner, que açò és un blog de llengua. El propòsit d’este article és comentar exclusivament com s’han gestat les paraules referides en el títol i com han evolucionat al llarg del temps. Perquè el temps tot ho transforma, i aquells mots que inicialment significaven una cosa amb l’ús han anat transformant-se fins a passar a significar-ne una altra. No hi ha paraules que siguen totalment neutres, i en el cas concret de les que conformen el títol, menys encara: totes tenen ineludiblement unes fortes connotacions associades. La pròpia història de cada terme modula el seu significat profund. I, més enllà de les definicions que proporcionen els diccionaris, totes les paraules mantenen subjacent un significat ocult, que aflora en funció del context en què s’utilitza, del to amb què s’enuncia, dels interlocutors que participen en l’acte comunicatiu i de l’àmbit en què són usades. Tots estos factors poden alterar radicalment el sentit dels mots. Comencem, per tant, per desgranar com s’ha gestat cada una d’estes paraules per a intentar sondejar part d’eixe significat velat.
La paraula marica es formà en castellà a partir de l’antropònim María combinat amb el sufix ‑ica, que li conferia un valor afectiu. Ha sigut una variant del nom propi molt habitual des de l’Edat Mitjana fins a temps relativament recents. De fet, la nina coneguda com a Mariquita Pérez, molt popular durant els anys quaranta i cinquanta del segle passat, en realitat no és més que un diminutiu de Marica. I no és causalitat que es triara este nom per a designar la nina. Durant els segles XVI i XVII s’anomenà marica una nina de drap manejada amb fils, és a dir, l’objecte que actualment designem amb el nom de marioneta, que no és més que una adaptació del gal·licisme marionnette, diminutiu de Marion, que al seu torn ho era de Marie. I eixe és precisament l’equivalent de marica que dóna el Diccionario muy copioso de la lengua española y francesa de Juan Palet, editat l’any 1604, el primer recull lexicogràfic que arreplega la paraula marica. Partint d’este significat, s’entendrà fàcilment que el primer diccionari de la Real Academia Española, l’anomenat Diccionario de autoridades, publicat en 1734, ampliant-ne el sentit originari, definira marica com a «hombre afeminado y de pocos brios, que se dexa supeditar y manejar, aun de los que son inferiores». Situant esta definició en el seu marc històric, ja es pot percebre clarament que la idea matriu de la paraula marica és la de l’home pusil·lànime que es deixa manejar per una dona. La seua evolució semàntica al terreny sexual és prou posterior. Haurien de transcórrer exactament dos segles i mig perquè en 1984 el Diccionario manual e ilustrado de la lengua española arreplegara explícitament dins de l’entrada marica una accepció específica referida a ‘homosexual’. Això és, a grans traços, el que ha passat en castellà amb la paraula marica.
En valencià, la història d’esta paraula ha discorregut per camins paral·lels a la trajectòria que ha seguit en castellà. I no cal estranyar-se tampoc. Independentment de les interferències lingüístiques ineludibles, és normal també que dos societats tan imbricades culturalment al llarg del temps compartisquen paraules amb què poder referir-se a determinats comportaments socials. La cronologia dels fets així ho corrobora. La primera referència històrica que tenim en valencià de la paraula marica es documenta en un pasquí titulat la Xàvega de notaris creats en lo any 1604, on es diu que «Lo que ans més just / se prevarica / lo més marica / pareix lleó…». Cal fer notar que es tracta, casualment, del mateix any, 1604, en què apareix registrada en el diccionari espanyol-francés de Palet, ja citat en el paràgraf anterior. D’altra banda, pel que fa al sentit sexual de la paraula marica, en valencià es documenta en 1954, trenta anys abans que l’arreplegara la RAE en el seu diccionari, concretament en un text de Joan Fuster en què, comentant l’obra de Ramón J. Sender O. P. Orden Público, diu que «Pinta la vida d’una presó espanyola sota el règim monàrquic, amb les seues tres classes de presos: els comuns —assassins i lladres—, els mariques i els socials». Cal fer constar també que en valencià el sufix -ica és molt comú en la formació d’hipocorístics afectius, i ahí estan els noms de Pepica, Vicentica, Tonica… per a ratificar-ho.
La paraula castellana maricón és un derivat de marica reforçat amb el sufix de caràcter augmentatiu -on. En els seus orígens no tenien un significat diferent. De fet, durant més de dos segles els diccionaris castellans han donat estes dos formes com a plenament equivalents. La diferència entre marica i maricón era una simple qüestió de grau. Però el caràcter intensificador del sufix -on donà peu al reforçament semàntic dels trets femenins associats a la paraula maricón, amb l’assimilació de nous significats. I així és com en 1846 Vicente Salvá, en el Nuevo diccionario de la lengua castellana, registra com un americanisme, que situa concretament a Lima, la paraula maricón per a referir-se a «ciertos hombres que afectan imitar á las mujeres en sus maneras, inclinaciones, y á veces hasta en el vestir, sustituyéndolas en los actos más impúdicos». Però este nou significat s’estén ràpidament a les terres peninsulars, i queda registrat en l’edició de 1884 del diccionari de la RAE, que incorpora una nova accepció a la veu maricón, definida amb menys ambages remetent a sodomita.
Entre nosaltres, la paraula maricó, adaptació natural de maricón, és arreplegada per primera vegada en el diccionari de Josep Escrig (1851). I des d’aleshores el seu ús ha sigut constant i reiterat. Per a fer-ho breu, podem deixar constància que l’han feta servir en les seues obres, entre molts altres autors, Joaquim Martí Gadea, Isa Tròlec, Joan Gil Albors, Albert Dasí, Joan Francesc Mira, Manel Joan i Arinyó, Josep Vicent Borràs, Vicent Ortega, Pasqual Alapont, Rafa Gomar, Isabel-Clara Simó, Carles Cortés o Empar Marco. Amb uns antecedents literaris com estos, difícilment podia deixar d’estar present en el Diccionari normatiu valencià.
És possible que alguns consideren que es tracta d’un castellanisme innecessari, ja que tenim la paraula marieta amb el mateix significat. Però ¿és així realment? L’escriptor Ferran Torrent mostra les seues reticències respecte a la plena equivalència d’estes dos paraules en la seua novel·la Gràcies per la propina: «A nosaltres, els de la ciutat ens deien “paletos” i nosaltres a ells “maricons” (no “marietes”, una paraula estranya, ni “homosexuals”, refinament gentilesa de la transició democràtica)». Joaquim Martí Mestre, en el seu magnífic Diccionari històric del valencià col·loquial, partint de l’anàlisi de textos reals dels segles XVII-XIX, l’únic significat que consigna de marieta és el de ‘dona’, amb un matís afectiu. El sentit de ‘home efeminat i de poc ànim’ queda associat a maricó.
Pompeu Fabra, amb tot, partint de l’antecedent esporàdic que trobà en el Diccionario catalán-castellano-latino de Joaquim Esteve, Josep Belvitges i Antoni Jutglà, definí marieta com a ‘home de poc esperit, efeminat’. Però, en realitat, este sentit no deixa de ser un calc del castellà: si marica sorgix com un derivat de l’antropònim Maria agregant-li el sufix diminutiu ‑ica, fent eixa mateixa operació amb el sufix ‑eta, obtenim marieta. El calc és un procediment de creació lèxica plenament vàlid, per descomptat; però el recurs al préstec pot ser igual de vàlid.
I això és exactament la paraula gay: un préstec de l’anglés. La paraula gay començà a utilitzar-se de manera generalitzada en anglés en la dècada dels setanta del segle passat per la comunitat homosexual de San Francisco. I ràpidament, a través de la potència cultural de l’anglés, s’expandí per totes les llengües del món. El primer diccionari català que l’arreplega, ja adaptada ortogràficament com a gai (que s’hauria de pronunciar, per tant, [gáj]), és el de l’Enciclopèdia Catalana, editat en 1982; el diccionari de la Real Academia Española la incorporaria dos anys més tard, en 1984.
Amb este cabal de dades, ¿és possible sostindre que gai és més genuïna que maricó? Si la genuïnitat s’entén en termes d’ús tradicional, per descomptat que no. I, per les mateixes raons, no té tampoc cap fonament per a afirmar que marieta, a pesar de les aparences i del maquillatge aplicat, siga més genuïna que maricó. Totes són formes sobrevingudes. Cada una té unes connotacions particulars, que fa que no siguen intercanviables entre si. No és un problema de genuïnitat, sinó d’expressivitat. Les quatre paraules són sinònims parcials que enriquixen el nostre lèxic amb matisos útils. La qüestió ara és saber quan convé usar cada terme. Però això ja són figues d’un altre paner.