Com és ben sabut, els parèntesis tenen la funció d’acotar una informació que pot ser accessòria en el discurs. Però, en alguns casos, els parèntesis tenen també l’objectiu de potenciar la polisèmia, donant peu a dobles lectures. Els parèntesis del títol d’este article, no cal dir-ho, tenen este últim propòsit. La primera de les lectures suggerides, suprimint la conjunció i escrita entre parèntesis, apunta la idea que el registre lingüístic és una noció complexa. Es tracta d’un concepte instituït pel lingüista anglés Michael Halliday en la dècada dels setanta per a explicar que els usos lingüístics estan determinats pel context en què s’enuncia el discurs. Qualsevol persona, en efecte, independentment del nivell cultural que tinga i dels seus recursos lingüístics, s’expressa de manera diferent quan està en la terrassa d’un bar fent-se relaxadament una cerveseta amb els amics que quan està en l’estrada d’un jutjat prestant declaració. La varietat de situacions és infinita, i està determinada per múltiples factors, com ara la relació de confiança entre els interlocutors (amics, companys de treball, clients professionals), el tema tractat (un partit de futbol, la situació familiar, la conjuntura política…), l’àmbit (una cafeteria, una aula), el canal utilitzat (oral, escrit), la intencionalitat de la comunicació (assertiva, persuasiva, lúdica), el nivell cultural dels participants en la conversa… Tota esta pluralitat de situacions fa que el parlant, de manera conscient o inconscient, utilitze el llenguatge de forma diferenciada en cada situació. Estes diferències es perceben, sobretot, en la manera d’estructurar el discurs: les omissions, els implícits; el major o menor grau d’incoherències, les frases deixades en suspens; l’ús de connectors, d’interjeccions; la modulació del to; el solapament de les intervencions, les interrupcions…
La varietat lèxica també intervé, per descomptat, en la caracterització dels registres lingüístics. Hi ha paraules que es consideren més pròpies dels registres formals, mentre que unes altres s’associen a l’expressió col·loquial, i les unes i les altres tendixen a evitar-se en aquells contextos en què es consideren inadequades. Però, per a facilitar la comprensió de les diferències lèxiques associades a distints nivells de formalitat i evitar interpretacions errònies, possiblement és útil buscar una perspectiva distant. Així, situant-nos en l’òrbita de l’anglés, resulta absolutament impensable que un britànic considere més idònia per als registres formals la variant drugstore ‘farmàcia’, pròpia dels Estats Units, que la variant chemist’s, habitual al Regne Unit. I exactament igual al revés, és clar. El mateix passaria amb les formes coche de l’espanyol peninsular i carro de l’espanyol americà. Les variants territorials tenen el seu propi àmbit d’ús específic, i cada paraula, com és lògic, resulta més o menys adequada en cada espai en la mesura que facilita la comunicació dels parlants. Partint d’este principi general, no hi ha cap raó lingüística objectiva per a considerar que variants com aquest, feina o servei, per posar uns pocs exemples amb alt valor emblemàtic, són més apropiades per als registres formals que les variants este, faena o servici, habituals actualment entre els valencians.
En el fons, les unes i les altres no passen de ser variants territorials: unes es diuen en uns llocs, i altres, en uns llocs diferents. Exactament igual que espill i mirall o eixir i sortir. La reassignació d’un valor funcional associat a nivells de formalitat a variants territorials no passa de ser una tosca trivialització de la noció originària de registre lingüístic. O pitjor encara: una readaptació distorsionada que revela un clar complex lingüístic. I amb això ja entrem de ple en la segona lectura del títol d’este article, ara sense parèntesis, entenent el llenguatge com a semiòtica social on es projecten valoracions estereotipades. En este sentit, la reinterpretació del concepte de registre lingüístic amb una voluntat aparentment inclusiva de la diversitat dialectal pot donar lloc, si s’actua amb poc de coneixement i escassa sensibilitat social, a una distribució funcional arbitrària, i en alguns casos fins i tot grotesca.
Tots formem part d’una època i d’una societat en què hem assimilat una concepció de la llengua culta que venia determinada per la pròpia experiència col·lectiva. Les formes habituals del valencià parlat estaven associades a contextos informals, perquè així era com les sentíem en el nostre entorn immediat; en canvi, les noves paraules que els valencians començàrem a descobrir a partir dels anys seixanta arran de l’accés a la rica producció cultural generada a Catalunya féu que automàticament quedaren revestides d’una aura de prestigi cultural. Però el fet que una paraula siga habitual a Barcelona o a València, independentment de la manera com l’hàgem apresa, no fa que siga més o menys culta. I entronitzar ara esta variació territorial en termes funcionals associats a nivells de formalitat en vademècums estilístics no sols és una banalització del concepte de registre lingüístic: és una degradació funcional del lèxic valencià que reforça perillosament una diglòssia interna, fent que les formes foranes o llibresques queden assimilades a contextos de prestigi, mentre que les pròpies i habituals dels valencians es releguen a situacions de col·loquialitat. La societat valenciana ja ha adquirit un grau de maduresa lingüística prou alt per a superar estes dicotomies puerils. I, en tot cas, hauria de ser una obligació dels poders públics, dels docents i dels mitjans de comunicació, especialment de la futura radiotelevisió valenciana, ajudar a corregir inèrcies que s’arrosseguen del passat i contribuir decisivament a dignificar les formes valencianes genuïnes. Sense complexos.