Hi ha paraules que, per la seua forma, fan la impressió de ser profundament castellanes, i per eixe motiu desperten molts recels. És el cas, per exemple, de berberetxo. I potser sí que és realment d’origen castellà. O potser no. Els orígens etimològics de certes paraules són obscurs, i a vegades les aparences enganyen. El que sí que és segur és que ens ha vingut a través del castellà. Encara que això tampoc significa molt. Pràcticament tots els estrangerismes ens han vingut a través del castellà. Per circumstàncies històriques de sobra conegudes, el castellà ha actuat com a transmissor de la gran majoria de neologismes, i això fa que a vegades s’apliquen automàticament unes reticències no sempre justificades. La veritat és que, si es mira en termes estrictament filològics, tampoc té molt de sentit acceptar o rebutjar qualsevol paraula en funció dels seus orígens. Seria més lògic mirar des de quan s’utilitza i el grau de penetració social, així com la validesa de les possibles alternatives, si és que n’hi ha. Però, sense entrar ara a valorar estes barreres prejudicials, en part comprensibles sociolingüísticament, el cas és que els orígens de la paraula berberetxo són realment molt dubtosos, i el seu ús ha calat profundament entre els parlants. Eixa és la realitat incontestable.
Si indaguem una miqueta sobre els orígens d’esta paraula, podem constatar que la Real Academia Española apunta que és un derivat de la forma grega bérberi, veu d’origen traci que significava ‘ostra’. La semblança formal i la similitud semàntica fan creïble, en primera instància, esta hipòtesi; però, si s’aprofundix una miqueta més, no acaba de resultar plenament satisfactòria l’explicació de com passà este rar vocable del grec al llatí vulgar, generant la forma berberecho en castellà. Per això, Joan Coromines formula una hipòtesi alternativa per a explicar-ne l’origen, i considera que el seu origen possiblement és cèltic o astur. Reconstruir etimologies és un exercici molt estimulant intel·lectualment, però sovint té un caràcter molt especulatiu. Potser per això, la Infopédia —una magnífica enciclopèdia portuguesa— informa que la paraula portuguesa berbigão és «de origem obscura». Potser és la informació més prudent. I, en qualsevol cas, la realitat inqüestionable és que la primera vegada que es té constància de la paraula berberecho en castellà és en l’edició de 1884 del Diccionario de la lengua castellana de la Real Academia Española, on es definix exactament com a «marisco bivalvo, de poco más de una pulgada, que se cría en las costas de Galicia».
Però, clar, si este marisc prové de les costes gallegues, és lògic pensar que el nom el posaren els gallecs. No sols és lògic, sinó que, de fet, podem constatar que en el Coloquio de 24 gallegos rústicos, de Frei Martín Sarmiento, es diu que «Se compran na vila por pouco diñeiro ameixas e ostras, centolas […] ou berberichiños». L’obra és de 1746, segle i mig abans que la primera referència castellana del diccionari de la RAE. El diccionari de la Real Academia Galega, és clar, actualment també conté la forma berberecho. I també l’asturià, on es registra la forma berberichu. Siga com siga, el que és evident és que totes estes formes —la gallega, l’asturiana, la castellana i la portuguesa— tenen la mateixa arrel, i la hipòtesi menys consistent és que el nom s’haja gestat a Salamanca o a Sevilla; per contra, és raonable pensar que el nom ens ve del gallec, i que el castellà fou un simple transmissor.
El cas és que ara, siga quin siga l’origen, el nom de berberecho s’ha escampat per tot el domini lingüístic. Eixa és la realitat. Però, des de la creença que es tractava d’un castellanisme, durant algun temps s’ha intentat difondre certes formes alternatives. En un primer moment, es propugnà la denominació de escopinya de gallet com a possible alternativa autòctona al berberetxo. Es tractava del nom amb què es designa a Maó una de les més de dos-centes espècies d’este bivalve. I a fe que s’ha intentat divulgar-la. Però la realitat social és la que és, i els parlants no l’han acabat d’assimilar, ni ací ni a Catalunya. La veritat és que això d’escopinyes no sona massa bé per a un producte gastronòmic. Potser, des de la perspectiva del propietari d’un local de restauració, oferir un mol·lusc tan popular amb un nom opac per a la immensa majoria de clients potencials no és un bon negoci; i, des del punt de vista del client, encara és potser més agosarat atrevir-se a demanar escopinyes. El risc de possibles confusions interpretatives segurament els ha fet desistir d’intentar-ho.
Des de l’Institut d’Estudis Catalans es deu haver arribat a la mateixa conclusió, perquè, després de dècades intentant popularitzar sense massa èxit el nom de escopinyes de gallet, ara sembla que s’hagen decantat per catxel. El catxel és una forma pròpia de la desembocadura del delta de l’Ebre. És possible que esta alternativa tinga més èxit en un futur que la de escopinyes. Si és així, benvinguda siga. Però, mentrestant, els comerciants, els restauradors i els clients necessiten una manera de designar sense ambigüitats un producte tan habitual. Sense descartar cap opció per al futur, en el present l’única alternativa realista és berberetxo. Així ho entengué almenys l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i així és com consta en el Diccionari normatiu valencià. Encara que, naturalment, també hi ha escopinya de gallet i catxel. Si algú vol perseverar en estes denominacions alternatives, pot continuar intentant-ho, clar que sí. Però, mentre es difonen una miqueta més, els que preferixen comunicar amb seguretat el que volen consumir poden usar la paraula berberetxo amb total normalitat. L’AVL també els avala.