Els diccionaris no són simples repertoris de paraules que es van gestant al llarg del temps. Són això, sí; però són també un espill de les mateixes societats. Cada nova paraula sorgix davant de la necessitat de referir-se a una realitat que no existia anteriorment. Per això, la història del lèxic és també una història social; i els diccionaris, una acta notarial. Els paral·lelismes entre els esdeveniments històrics i l’evolució dels diccionaris són molt més que una curiosa coincidència.
Com és ben sabut, els càrrecs públics de la nostra societat durant segles foren exercits exclusivament per hòmens, i com a reflex fidel d’estes estructures de poder androcràtiques les paraules amb què es designaven els càrrecs només existien en la forma masculina. Així, la paraula alcalde, en la forma específica de masculí singular, apareix documentada per primera vegada en la nostra llengua en 1295, concretament en el Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina, on es fa una referència a «Nicolás Péreç, alcalde de Múrcia»; en canvi, la primera aparició de la forma de femení alcaldessa apareix cinc segles més tard, l’any 1845, en el Virgo de Visanteta, de Josep Bernat i Baldoví, on s’usa per a referir-se a la dona de l’alcalde de Favara. Però, independentment d’este desajust de significats entre la forma masculina i femenina, cal constatar que tan sols sis anys més tard, en 1851, Josep Escrig arreplegava la forma alcaldessa en el seu Diccionario valenciano-castellano.
Possiblement, per a indagar sobre l’evolució de les paraules alcalde i alcaldessa en la nostra societat, és indispensable fer un contrast amb les fonts castellanes. Cal tindre present que la documentació administrativa en valencià estigué fortament restringida durant un llarg període de la nostra història, i els usos castellans d’esta paraula, en les formes de masculí i femení, són també, amb tota seguretat, un viu reflex del que es deia oralment en valencià. Per tant, amb els propòsits assenyalats i amb les cauteles necessàries, cal fer constar que la primera documentació en castellà de la forma alcalde es remunta a un document notarial de 1356 (seixanta-un anys més tard que la forma valenciana), i apareix registrada lexicogràficament quasi un segle i mig després, l’any 1495, en el Vocabulario español-latino d’Antonio de Nebrija. Pel que fa a la forma de femení alcaldesa, un dels primers testimonis documentals que tenim és l’obra Auto de fe, datada en 1575, de la qual és autor el valencià Joan de Timoneda; però no s’incorporaria al Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española fins a l’any 1780, amb un retard de més de dos segles, i s’hi inclogué, a més, exclusivament en el sentit de ‘dona de l’alcalde’, tal com s’ha indicat més amunt que apareix usada en l’obra de Bernat i Baldoví. Eixa era la realitat social del moment, i així és com la reflectien els diccionaris.
Fou paradoxalment durant la Dictadura de Primo de Rivera, precisament el 8 de març de 1924, quan es dictà el Decret llei sobre organització i administració municipal, en què es reconeixia el dret de sufragi de les dones, i com a fruit d’este nou marc jurídic eixe mateix any el governador d’Alacant, el general Cristino Bermúdez de Castro, nomenà Matilde Pérez Mollà alcaldessa del municipi de Quatretondeta. Fou la primera alcaldessa d’Espanya. En este cas, val a dir-ho, la Real Academia Española actuà amb molta celeritat, i tan sols tres anys després, en 1927, s’incorporà en el Diccionario de la lengua española una nova accepció de la paraula alcaldesa en el sentit de ‘dona que exercix el càrrec d’alcalde’.
En català, per contra, es va badar clarament. Pompeu Fabra, en la primera edició del seu Diccionari de la llengua catalana, de l’any 1932, només consignava en l’article corresponent a la paraula alcaldessa el sentit de ‘dona de l’alcalde’, i així es mantingué invariablement fins a l’última edició, impresa en 1983, fins i tot quan ja s’havien celebrat les primeres eleccions municipals després de la dictadura franquista l’any 1979 i moltes dones havien accedit a la condició de primeres edils en nombrosos ajuntaments. El Gran diccionari de la llengua catalana, de l’Enciclopèdia Catalana, publicat l’any 1982, amb més reflexos suplí en part les deficiències del Fabra. No sols arreplegava en l’entrada alcaldessa el sentit de ‘dona que exercix el càrrec d’alcalde’, sinó que a més ho feia, com és lògic, atorgant-li un caràcter preeminent respecte al sentit de ‘dona de l’alcalde’.
Però el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, publicat l’any 1995, encara que hereu del diccionari de Fabra, féu un important esforç d’actualització, i amb la voluntat de reflectir fidelment la nova realitat social canvià, en primer lloc, la categoria gramatical de la paraula alcalde, reconvertint-la en un substantiu invariable de doble gènere, de manera que poguera utilitzar-se indistintament en referència a un home o a una dona, i la forma alcaldessa assumia un caràcter secundari, remetent a alcalde; és a dir, es considerava que la forma preferent de referir-se a la persona titular d’una alcaldia havia de ser alcalde, fins i tot en el cas que fóra una dona la que ocupara eixe càrrec. Potser, des de la perspectiva actual, esta preferència resulta una miqueta estranya, però és explicable en el context històric en què s’adoptà eixa solució. La raó és que la forma alcaldessa, a causa del significat històric que arrossegava de ‘dona de l’alcalde’, estava connotada negativament i suscitava reticències importants entre un sector de la població. Precisament per això, este sentit tradicional de ‘dona de l’alcalde’ de la paraula alcaldessa fou marcat en el diccionari de l’IEC amb l’abreviatura en recessió, volent indicar així que era una fórmula expressiva que havia perdut vigència en la societat actual. Però en temps convulsos com els actuals tot canvia vertiginosament. Les reticències respecte a la forma alcaldessa semblen haver-se diluït socialment; o, almenys, la tendència a introduir una marca morfològica específica d’identitat femenina en les paraules que designen professions sembla haver-se imposat amb més força. Eixa és probablement la causa que ha induït l’IEC a tornar a modificar la distribució de significats entre alcalde i alcaldessa en l’última edició del seu diccionari. Així, ara, des de la forma femenina de alcalde (una alcalde) es remet a l’entrada amb moció de gènere alcalde alcaldessa; amb això es vol indicar que per a referir-se a una dona que presidix l’ajuntament d’un municipi la forma considerada preferent és alcaldessa. Hi ha hagut, per tant, una alteració de les preferències respecte al període immediatament anterior. I eixa és igualment la solució adoptada en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
La llengua és un codi dinàmic, i els diccionaris, lògicament, procuren donar compte dels usos i desusos que experimenten les paraules al llarg del temps. A pesar del desconcert que ocasionen entre els usuaris, els vaivens en les definicions de les paraules són un clar signe de vitalitat lingüística. Tant de bo els diccionaris pogueren reflectir sempre tots els canvis socials amb tant de dinamisme!