El gènere és un accident gramatical; el sexe, un atribut orgànic. O així era almenys originàriament. Ara, és cert, les coses no són tan diàfanes. En determinades expressions com ara violència de gènere o igualtat de gènere, la paraula gènere s’utilitza amb un valor equivalent a ‘sexe’. En realitat, este significat de gènere ens ha vingut a través de l’anglés. La paraula gender —equivalent en gran part al nostre gènere—, tot i que inicialment tenia un valor exclusivament gramatical, des de ben antic començà a usar-se també referit a persones, degut sobretot al puritanisme imperant en la societat britànica, que per mitjà d’este ús eufemístic intentava eludir l’ús explícit de la paraula sex. Però el cas és que, siga per la causa que siga, estes expressions i altres de semblants formades amb la paraula gènere han arrelat fortament entre nosaltres. L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, ja des de la primera redacció de 1982, feia una menció explícita en l’article 10 de la violència de gènere. Per la seua banda, el Govern d’Espanya també aprovà en 2004 la Llei Orgànica de Mesures i Protecció Integral contra la Violència de Gènere. Els usos de la paraula gènere en este sentit no han deixat de proliferar. Davant d’esta realitat, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb una actitud realista, ha optat per incorporar una nova accepció a la paraula gènere en el Diccionari normatiu valencià amb la definició següent: «sexe considerat en relació a les característiques, els rols i les funcions que se li associen culturalment».
Així i tot, sembla raonable no contribuir a augmentar el nivell de confusió entre el significat de les paraules gènere i sexe. Una cosa és que el vocable gènere adquirisca un nou significat assimilable amb matisos a sexe, i una altra considerar que el gènere i el sexe són la mateixa cosa. L’origen de la confusió entre estos dos mots prové del fet que tant el gènere com el sexe recorren a les mateixes categories classificatòries de masculí i femení. Però el gènere masculí de les paraules no sempre està associat als mascles ni el femení a les femelles. Una sargantana és un nom de gènere femení que servix per a designar indistintament tots els individus de la mateixa espècie animal, siguen del sexe que siguen; i el mateix passa amb la formiga, l’aranya, la granota, la serp i uns centenars de paraules més del vocabulari zoològic. I al revés passa exactament igual: quan parlem de cucs, de grills, de fardatxos o de cocodrils, només tenim un sol terme de gènere masculí que ens servix per a designar indistintament tots els individus de la mateixa espècie sense diferenciació de sexe. El sexe d’estos animals no és un tret rellevant per a nosaltres, i per això no hem creat un mot específic per a referir-nos diferenciadament a mascles i femelles.
Només en alguns casos de l’amplíssim repertori lèxic disponible per a anomenar els animals tenim veus distintes per a diferenciar els mascles i les femelles de la mateixa espècie. Passa així, per exemple, amb el gos i la gossa, el gat i la gata, i una trentena de casos més. Però, inclús en estos casos en què disposem de dos formes lingüístiques diferenciades, una per a cada sexe, en la pràctica tampoc les distribuïm estrictament per a referir-nos als mascles o les femelles de cada espècie. Quan parlem de gossos o de gats, normalment fem una referència genèrica a qualsevol individu de l’espècie; en canvi, quan ens referim específicament a una gossa o una gata, volem remarcar el sexe femení de l’animal al·ludit. I al revés, encara que és molt menys freqüent, també passa el mateix. Quan usem la paraula rabosa, amb esta forma de gènere femení designem de manera indiferenciada el conjunt d’individus de l’espècie; i, quan ens interessa fer una referència restringida al mascle, fem servir la paraula rabosot. Això mateix ens passa amb l’abellot, el llebrot i altres variants morfològiques formades a partir del femení.
En termes lingüístics, este ús d’un dels dos gèneres per a designar tots els individus de la mateixa espècie s’anomena gènere no marcat, i el que servix per a fer referència exclusivament a un dels gèneres rep el nom de gènere marcat. En el cas de l’espècie Canis el gènere no marcat és el masculí (el gos), i en el cas de l’espècie Vulpes el gènere no marcat és el femení (la rabosa).
Traslladant este mateix esquema distributiu a l’àmbit humà, especialment a les paraules que designen professions, el gènere masculí actua normalment com a gènere no marcat. Així, quan els parlants fan referència, per exemple, als professors d’un centre educatiu, estan designant de manera inclusiva tots els docents, siguen hòmens o dones. Quan és necessari indicar que només s’al·ludix als individus de sexe masculí, els parlants recorren a algun element complementari (com ara hòmens, xics, mascles, etc.) per a acotar l’abast semàntic de la paraula en contextos que puguen resultar ambigus.
Este ús del masculí amb caràcter genèric no s’hauria d’interpretar en termes simplificadorament reduccionistes com una ocultació discriminatòria de les dones. Les llengües són convencions gestades a través del temps que ens servixen per a comunicar-nos eficaçment, i estan dotades d’unes estructures morfosintàctiques complexes que no es poden alterar a la lleugera sense fer trontollar tot l’edifici. De la mateixa manera que, quan volem referir-nos a algú que porta una jaqueta verda i uns pantalons verds, per economia lingüística tendim a eludir la repetició dels dos adjectius que expressen la mateixa tonalitat cromàtica integrant-los en una única referència sintètica posposada al segon substantiu, fent-la concordar en masculí plural en el cas que els substantius siguen de gènere diferent (una jaqueta i uns pantalons verds), així mateix tendim a evitar repeticions feixugues d’un mateix substantiu, ara en masculí i ara en femení, com és el cas del sintagma els professors i les professores, quan ens referim a un col·lectiu de professors sense voler diferenciar el sexe dels al·ludits perquè no és rellevant informativament.
La llengua no es pot contrafer capritxosament a partir d’una anàlisi precipitada del significat dels morfemes de gènere. Diem pobre en masculí i pobra en femení, però diem membre invariablement. I el fet de no dir membra a una dona que forma part d’una institució no suposa cap discriminació lingüística. La morfologia i la sintaxi tenen les seues pròpies lleis. No errem el tir respecte a les discriminacions reals ni disparem tampoc salves a tort i a dret indiscriminadament.