Els consensos socials són necessaris per a assentar les bases de la convivència. Però no sempre resulta fàcil d’assolir-los. Cal voluntat i predisposició de les parts. Consensuar sempre implica fer renúncies, i a vegades, quan les posicions respecte a un tema estan molt polaritzades, resulta difícil trobar un espai comú de convergència. És més còmode recloure’s en els propis plantejaments i pensar que s’està en possessió de la veritat. En alguns casos, és cert, no és possible adoptar un sincrètic terme mitjà que permeta la confluència de posicions divergents. Les coses són com són i no poden ser d’una altra manera sense falsejar la realitat. Però també és cert que, a vegades, escudant-nos en un pretés cientifisme, tendim a aferrar-nos al que hem assimilat al llarg de la nostra experiència vital sense ni tan sols avaluar críticament les raons que ens aporten els altres. És un mecanisme mental que ens referma en les nostres posicions i ens fa sentir segurs refugiant-nos en la complicitat solidària de la tribu.
En qualsevol qüestió lingüística que genera debat, i per tant conflicte social, sovint se superposen els plans filològic i ideològic. Potser per això hem obturat els canals de diàleg productiu, per no destriar adequadament el que correspon a cada pla, i consegüentment no hem sabut generar una cultura de consens. Les picabaralles en què ens hem vist immersos en les últimes dècades han marcat profundament la nostra perspectiva i les nostres actituds; i, encara que el conflicte lingüística ha amainat molt en intensitat, no hem aconseguit desprendre’ns de recels fortament arrelats. En part com a conseqüència d’estes vivències, tendim a interpretar qualsevol revisió del codi lingüístic en clau ideològica. Com una desviació de la recta doctrina o com una pèrfida concessió als altres: als antagonistes de cada u. Però les coses són prou més complexes. Els usos formals de la llengua han deixat d’estar reclosos en cenacles literaris. Afortunadament! I esta nova realitat ens obliga a fer un esforç col·lectiu per a poder donar la resposta més adequada a les noves necessitats comunicatives. Perquè les emissions de ràdio i televisió resulten naturals; perquè els diàlegs de la producció audiovisual pròpia o els doblatges de pel·lícules estrangeres resulten versemblants; perquè els diaris comuniquen notícies eficaçment; perquè les administracions tinguen una relació fluida amb els ciutadans; perquè els comerços utilitzen rètols intel·ligibles per als consumidors; perquè la llengua que s’ensenye en les escoles siga traslladable al carrer sense solució de continuïtat. Per tots estos motius, s’han revisat moltes qüestions lingüístiques. Ací i a tot arreu. No és només cosa dels valencians. És un reflex global del dinamisme de la llengua i de la preocupació de molts professionals per aportar reflexions, estudis i propostes per a poder afrontar satisfactòriament esta nova situació. La normativa lingüística, com és lògic, també se n’ha fet ressò. Certes qüestions que abans es consideraven incorrectes ara han passat a considerar-se correctes. La llengua és un codi dinàmic en permanent estat d’adaptació.
Amb este esperit positiu d’intentar donar resposta a les noves necessitats plantejades, caldria afrontar també la conveniència de consolidar unes bases de consens social al voltant del valencià. El consens en reforça l’ús; el dissens el debilita. Si en l’article publicat la setmana passada en este mateix blog, titulat «El nom no fa la cosa», vaig fer referència al consens institucional aconseguit pel que fa al nom de la nostra llengua, crec que, en pro d’eixe mateix consens, també és necessari que el conjunt d’administracions públiques, els mitjans de comunicació social, les editorials valencianes i, especialment, el sistema educatiu contribuïsquen decisivament a configurar uns usos lingüístics compartits que generen concòrdia entre els valencians. Encara que, val a dir-ho, usar el valencià amb voluntat de consens no és només una qüestió de bona voluntat. És també, i sobretot, el resultat lògic d’adaptar l’ús de la llengua a la funció que ha de complir en la nostra realitat social.
Així, amb racionalitat filològica i sentit comú, caldria assumir com un principi elemental que en l’àmbit valencià és natural usar les formes lingüístiques més comunes entre els valencians. Tan senzill com això. No té cap fonament considerar que les variants lèxiques d’altres territoris són més adequades que les formes pròpies per als registres formals. Cal superar tics lingüístics arrossegats d’altres èpoques i evitar postergar determinades paraules valencianes a registres col·loquials. No és necessari posar-ne exemples. Ja n’he posat molts en altres articles d’este mateix blog. Però, de totes maneres, si algú té dubtes lingüístics, i és natural que se’n tinguen, pot consultar el Diccionari normatiu valencià. Per a això estan els diccionaris: per a resoldre dubtes. I no sols sobre el significat, sinó també sobre l’ús més adequat de les paraules en cada context. En els criteris d’ús del diccionari normatiu, s’informa que les entrades principals, aquelles que tenen una definició on s’explica el significat de les paraules i no una simple remissió a una altra forma, són les més apropiades i recomanables per als usos formals valencians de caràcter general i oficial. El nom i el missatge: tot està indissolublement lligat. El nom de la llengua facilita la identificació afectiva dels valencians amb el seu parlar; les paraules són unitats de significació que faciliten la comunicació social. Un clau en trau un altre i es reforcen mútuament. Totes les institucions haurien d’amerar-se d’este esperit de concòrdia i implicar-se en la consecució d’un consens social al voltant de la llengua.