Hi ha certes qüestions que alcen verdaderes passions entre els valencians, i el nom de la llengua n’és una, sens dubte. Probablement és perquè el nom de la llengua s’associa a la pròpia identitat com a poble. Però no necessàriament és així. Els anglesos, els nord-americans, els australians i molts altres pobles compartixen una llengua, però tenen identitats diferenciades; i al contrari: els suïssos, presos en conjunt, tenen diverses llengües i, alhora, una identitat nacional compartida. El tema és delicat i suscita reaccions vehements. És normal. O, si més no, comprensible. Però la passió no ens hauria d’impedir mai que puguem tractar este o qualsevol altre tema amb racionalitat i ponderació. Jo, almenys, no em resigne a pensar que els valencians siguem incapaços d’abordar civilitzadament qualsevol qüestió lingüística, per conflictiva que haja pogut ser en algun moment. I, amb eixe voluntariós i no sé si ingenu afany, voldria proposar-los en primer lloc una excursió. Perquè confronten, primer que res, les idees preconcebudes que puguen tindre sobre la llengua amb la realitat. Les opinions s’han de sostindre amb coneixement de causa; no podem proferir asseveracions sense que estiguen suficientment fonamentades en la realitat lingüística actual i en la història de la llengua. Els suggerisc, per tant, com a exercici desinhibidor de prejuís, que es desplacen a Sant Rafel del Riu, municipi valencià situat en el límit septentrional de la nostra Comunitat, i que passegen tranquil·lament pels carrers, escoltant la gent; després, prosseguisquen la ruta per la carretera TV-3319 durant set quilòmetres fins a arribar a la Sénia, municipi de Catalunya, i facen la mateixa operació: deambulen pels carrers sense pressa i parlen amb la gent. Si ho fan, els assegure que no percebran cap diferència lingüística entre el parlar d’un poble i de l’altre. I en el cas que en troben alguna, de segur que també seran capaços de detectar diferències entre el parlar de Guadassuar i el d’Alzira. Però ni a Alzira es parla una llengua diferent de la de Guadassuar ni a Sant Rafel del Riu tampoc es parla una llengua distinta de la que es parla a la Sénia. No té sentit obstinar-se a negar les evidències.
Una altra cosa és el nom de la llengua, d’eixa llengua que es parla en la Comunitat Valenciana, sí, i també a Catalunya, les Illes Balears, la franja oriental d’Aragó, el departament francés dels Pirineus Orientals i la ciutat sarda de l’Alguer. Nosaltres, els valencians, tradicionalment li hem dit valencià. Així és com se l’anomena, per exemple, en el Tirant lo Blanch: «en lo present tractat per mi posats per inadvertència e pus verdaderament ignorància, me atreviré expondre no solament de lengua anglesa en portoguesa, mas encara de portoguesa en vulgar valenciana, per ço que la nació d’on yo só natural se’n puxa alegrar e molt ajudar per los tants e tan insignes actes com hi són». I també és denominada de la mateixa manera, amb l’apel·latiu de valencià, en molts altres textos que no és possible reproduir ací perquè si no la llista es faria interminable. Però, alhora, també hi ha nombroses referències històriques en què s’utilitza la denominació de català per a designar la llengua dels valencians. Per citar un text de mostra, reproduiré a continuació un fragment de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad y Reino de Valencia de Martí de Viciana: «En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana, porque en la conquista se pobló más de catalanes que de otras naciones, de los que heredaron la lengua» (1563).
Tant una denominació com l’altra alternen amb assiduïtat al llarg del temps. I a vegades encara s’han fet servir altres noms més o menys curiosos per a referir-nos-hi, com llemosí, que entre altres feia servir Constantí Llombart apel·lant a l’antiga llengua dels trobadors; o bacavés, enginyós acrònim ideat per Nicolau Primitiu format amb les primeres síl·labes de balear, català i valencià. Eren fórmules amb què s’intentava conjuminar un sentiment d’unitat lingüística i, alhora, un respecte per la diversitat particularista de les nostres terres. Totes estes referències nominals s’han de situar, és clar, en un context històric determinat. Inicialment, les llengües solien designar-se amb els gentilicis dels territoris on es parlaven. La supremacia econòmica i cultural de la ciutat de València respecte a la de Barcelona durant el segle XV va propiciar l’extensió de l’ús de la denominació de valencià per a referir-se a la llengua pròpia. Però prendre estes referències amb un valor d’identitat lingüística diferenciada respecte al català no té consistència. Si algú tenia la percepció que parlava una llengua diferent de la dels veïns del nord —i podrien reportar-se textos que apunten en esta direcció—, no passa de ser el reflex d’un sentiment d’autoafirmació. Però una cosa són els sentiments, i una altra, de ben diferent, la filologia. Així era abans i així és ara.
El cas és que, siga per la raó que siga, entre els valencians tenim una forta tradició d’anomenar valencià a la nostra llengua. I és ben legítim anomenar-la així. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de fet, avala plenament la validesa d’esta denominació, i també la de català, per descomptat que sí. Dóna les dos denominacions com a equivalents, com no pot ser d’una altra manera. I l’Institut d’Estudis Catalans, exactament igual. En l’accepció 2.6 del seu diccionari definix valencià de la manera següent: «Al País Valencià, llengua catalana». Filològicament, per tant, es mire com es mire, són denominacions totalment compatibles. No passa res si nosaltres li diem valencià i uns altres li diuen català. I no som un cas insòlit, ni de bon tros, per esta dualitat onomàstica. En el nostre entorn més immediat, les denominacions de castellà i espanyol alternen amb absoluta normalitat en tots els àmbits. El neerlandés també és conegut com a holandés i com a flamenc; el finés rep igualment el nom de finlandés; el moldau és el nom amb què es designa el romanés en la república de Moldàvia; el serbi i el croat són noms diferents de la mateixa llengua, que en un altre temps, quan formaven part de l’antiga Iugoslàvia i mantenien una voluntat de confluència, es denominava serbocroat o croataserbi.
En el pla jurídic, l’Estatut d’Autonomia determina que el nom oficial de la nostra llengua és valencià. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per la seua banda, ha definit exactament l’abast filològic que cal atribuir a esta denominació. Estes referències haurien de constituir un punt de partida per a articular un consens social al voltant de la llengua sobre unes bases sòlides i racionals. Els enfrontaments ens debiliten. I l’important, ara, per a tots els que estimem el valencià, és saber què en volem fer.