Hi ha fenòmens lingüístics que sovint s’associen a registres formals o vulgars sense que hi haja realment uns motius filològics fonamentats per a caracteritzar-los d’una manera o d’una altra. Les raons per les quals una paraula o un fenomen fonètic es consideren vulgars són complexes i diverses, i caldria indagar en cada cas concret, resseguint la història de la llengua, així com les relacions de poder entre els diversos territoris d’una mateixa àrea lingüística, que es plasmen especialment en els processos de normativització i estandardització, per a oferir explicacions plausibles. Amb tot, en termes generals, es pot dir que, en una societat alfabetitzada, les variants més usades literàriament tenen un major reconeixement social i, per contra, aquells fenòmens fonètics privatius de l’oralitat, que no tenen reflex en l’escriptura, sovint queden associats en la consciència dels parlants a un registre vulgar. La lletra escrita sempre ha estat revestida de prestigi. Encara que és cert que, des de fa algunes dècades, el desenvolupament dels estudis de pragmalingüística han revalorat molt l’expressió oral, i alguns fenòmens que abans es percebien com a vulgars han deixat de ser considerats com a tals.
Estes reflexions prèvies potser ajudaran a comprendre el perquè s’ha incorporat al Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua la paraula mocadorà, en referència al costum típic de la ciutat de València i els pobles dels voltants de regalar a la parella un mocador ple de dolços fets de massapà el dia 9 d’octubre. La forma mocadorà és una reducció de la paraula mocadorada, produïda per l’elisió de la d intervocàlica de la terminació -ada. Es tracta d’un fenomen fonètic general de pràcticament tot el valencià. El fet que este mateix fenomen també siga habitual en alguns dialectes del castellà, i que en esta llengua històricament tinga associades connotacions de vulgaritat, probablement ha condicionat que un segment de parlants, per emulació, haja transferit esta mateixa percepció al valencià. Però, en realitat, els emmudiments consonàntics són molt normals en el conjunt de la nostra llengua. L’emmudiment de la r de final de paraula, per posar només un exemple, és habitual en alguns parlars, i s’ha assumit amb plena normalitat fins i tot en l’elocució formal. I és lògic que siga així des d’una perspectiva moderna de les llengües. L’expressió oral és, en gran part, una manifestació espontània; l’escriptura, en canvi, és una convenció que intenta conjuminar la tradició escrita amb la cohesió interdialectal. Una interpretació flexible del codi gràfic permet que tots els parlants escriguen igual una determinada paraula, però la pronuncien de manera diferent segons les característiques específiques de la pròpia varietat dialectal.
En consonància amb esta perspectiva pròpia de la lingüística contemporània, caldria desprendre’s de vells prejuís importats i acceptar que la vulgaritat no està en l’emmudiment per se de tal o tal so, sinó en els esquemes mentals amb què valorem cada fenomen fonètic. La consideració respecte al nivell de formalitat de qualsevol dissociació entre l’oralitat i l’escriptura hauria de dependre fonamentalment de la quantitat de parlants que la practiquen espontàniament, i no de si en la llengua veïna tal fenomen es considera així o aixà.
Partint d’estos plantejaments, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha acceptat com a forma escrita mocadorà. Evidentment, no és un cas aïllat; en el Diccionari normatiu també hi ha altres paraules semblants pròpies del folklore festiu valencià, com plantà, apuntà, arreplegà, cremà, entrà, albà, disparà, mascletà o cordà. Es tracta de paraules amb una gran tradició escrita en publicacions vinculades al món de la festa.
Per establir una referència contrastiva amb les solucions adoptades en altres llengües, pot adduir-se el criteri paral·lel adoptat per la Real Academia Española en paraules com cantaor, bailaor o tablao, al costat de cantador, bailador o tablado. En anglés també és cada vegada més habitual marcar les elisions del llenguatge oral amb l’apòstrof, i no sols en la clàssica fórmula de negació don’t en lloc de do not, sinó en molts gerundis i altres paraules, com ja avançava Bob Dylan en Blowin’ in the wind.
No es pot recriminar a tots els parlants d’una llengua que la parlen malament i pretendre —segurament de manera vana— que s’ajusten a un model ideal de pronunciació estàndard. Seria més raonable acceptar la diversitat de pronúncies com un fet natural. El que realment importa és que els parlants s’expressen amb naturalitat i desimboltura, sense constrenyiments forçats i innecessaris.