Hi ha paraules que sembla que tinguen impregnat en cada una de les lletres que les conformen el seu significat primitiu; i, per molt que els diccionaris s’afanyen per dotar-les de noves significacions més avinents als temps que corren, el seu sentit originari aflora recurrentment una vegada i una altra. El terme dialecte, sens dubte, és una d’estes paraules. Però, per a poder entendre les contradiccions amb què s’usa actualment este mot, és necessari resseguir-ne l’evolució que ha experimentat al llarg del temps. Ni que siga sumàriament.
En grec, la paraula diálektos significava literalment ‘llengua del diàleg’. I diàleg feia referència al ‘parlar espontani’, entés per contraposició a la llengua de cultura. El dialecte, dins del sistema de referències conceptuals de la cultura hel·lenística, s’oposava a la koiné. Un concepte no es pot entendre sense l’altre. El terme koiné va sorgir arran de les conquistes territorials dutes a terme per Alexandre el Gran, rei de Macedònia durant el segle III abans de Crist; en el moment més àlgid de la seua expansió territorial, els seus dominis abastaven des de Jerusalem fins a determinades regions de l’Índia. La necessitat d’establir una comunicació eficaç amb els seus súbdits, ni que fóra només amb les elits dominants, féu que la varietat àtica del grec clàssic es convertira en la koiné del nou imperi. La llengua dels conquistadors esdevingué així la llengua comuna de les institucions del vast imperi alexandrí. És un esquema que es reproduïx sistemàticament al llarg del temps en tots els processos d’expansió territorial. L’espanyol, l’anglés i el portugués assumiren el paper de koiné durant el segle XV per als natius americans; el francés passà a exercir eixe mateix paper durant els processos de colonització del XIX en una gran part del Magrib. Llengua de cultura dels conquistadors versus els dialectes dels conquistats. En la concepció del món antic no hi havia alternatives per a un plurilingüisme respectuós. Només hi havia, en tot cas, forces limitades per a poder doblegar els natius dels territoris conquistats. Per això, i per res més, els bascos conserven l’eusquera. Els altres pobles de la Península, en canvi, assimilaren el llatí, la llengua dels conquistadors.
Este significat originari del mot dialecte és el que encara perdura en molts repertoris lexicogràfics. El Diccionario de la lengua española de la RAE, per exemple, dóna com a primera accepció de l’entrada dialecto la «variedad de un idioma que no alcanza la categoría social de lengua»; per la seua banda, el diccionari anglés Collins definix dialect com «a form of a language that is considered inferior». No és necessari ampliar les referències en esta direcció. Eixe ha sigut el significat de dialecte durant molts segles. No fou fins a finals del segle XIX que el desenvolupament de la lingüística moderna féu que es despertara l’interés per la parla, com a expressió natural de la llengua viva, i fruit d’esta preocupació va sorgir precisament la dialectologia, la disciplina científica centrada en l’estudi de les variacions d’una llengua en un determinat espai geogràfic.
En sintonia amb esta nova perspectiva lingüística, el Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra (1932), definix la paraula dialecte com el «parlar caracteritzat per un conjunt de particularitats locals». Els diccionaris són, en gran part, el reflex cultural del moment en què s’han elaborat. I cal reconéixer que la normativització del català, tot i que partix del dialecte central, es féu amb una clara voluntat d’integrar respectuosament la resta de dialectes de la llengua.
Però no tot és tan senzill. I les voluntats no sempre es plasmen en realitats. Com apuntàvem al principi, les paraules arrosseguen la seua pròpia història, i en el cas concret del mot dialecte hi ha detalls —detalls importants, val a dir-ho— que fan que el seu sentit atàvic emergisca i es manifeste amb més o menys subtilesa o cruesa. Així, en el mateix diccionari de Fabra, tot i que es bandejà de la definició el sentit denigrant de dialecte, en el cos del diccionari féu servir l’abreviatura dialectal per a marcar certes paraules com hui, prompte, calça (‘mitja’)…, que, probablement sense ser-ne massa conscient, les relegaven en la pràctica a una categoria inferior. Esta marca és el reflex d’una indubtable perspectiva linguocèntrica. Les variants dialectals són les dels altres; les formes pròpies són la koiné.
Amb més sensibilitat i plenament conscient de la càrrega pejorativa de la marca dialectal, l’Institut d’Estudis Catalans optà per suprimir-la en la primera edició del seu Diccionari de la llengua catalana, publicat en 1995. La va suprimir, sí, però… la substituí per l’expressió «en algunes contrades». En el fons, encara que dit d’una altra manera, aparentment més respectuosa, mantenia la mateixa concepció linguocèntrica. En algunes contrades —informava el diccionari de l’IEC— es diuen paraules com calcetí, condir, debades, ningun, sext, sèptim, octau, pardal, pitxer… I, és cert, per descomptat: en algunes contrades es diu això, i en altres contrades es diu de franc, bigoti, maco, cerilla, gerro…, que són igual de dialectals. Però unes estaven marcades i les altres no. En la segona edició del diccionari de l’Institut, amb plena consciència de l’asimetria que representaven estes referències, s’optà per suprimir totes estes acotacions territorials.
A pesar dels vaivens que hem ressenyat i de les dificultats d’utilitzar marques d’adscripció territorial en els diccionaris, això no ens hauria d’induir tampoc a rebutjar la paraula dialecte. Cal fer un esforç per administrar correctament la terminologia lingüística. Usada amb criteris clars i rigorosos, pot resultar d’una enorme utilitat per a facilitar-nos un ús adequat i coherent de la llengua en cada context. A tot arreu es diu porta, taula i finestra, posem per cas; estes són, per tant, formes generals. I espill, eixir i rabosa són variants dialectals, tan dialectals, això sí, com mirall, sortir i sorra: unes es diuen en uns llocs i les altres en uns llocs diferents. Totes són dialectals, i no passa res. Al contrari: els parlants tenen motius per a sentir-se orgullosos de les seues variants. I amb orgull i estima és natural que en cada àmbit es facen servir les formes pròpies; alhora, per a facilitar la comunicació i la intercomprensió mútua és desitjable el coneixement de les variants d’altres dialectes. Amb un plantejament simètric i respectuós, sense relegar uns dialectes sobre altres, tots ens enriquim.