Les preferències per l’ús de tal o tal paraula no sempre són fruit de necessitats comunicatives més o menys fonamentades, ni el resultat de correccions aplicades encertadament, sinó que a vegades estan determinades per modes vel·leïtoses o per creences absolutament infundades.
El cas és que certs vocables que han estat utilitzant-se impertèrritament durant segles i segles de sobte s’abandonen i se substituïxen per uns altres. Sense un motiu aparent. Sense cap justificació filològica. A la paraula vacacions, en part, li ha passat una cosa així. Prové del llatí vacatio, i s’ha utilitzat profusament al llarg del temps: “[…] disponent ý manant que aquells ho la major part de aquells, hocorrent vacació del dit benefici per mort […]”, es diu ja en el Manual de consells de Gandia, de finals del segle XV. L’ús originari, tal com queda de manifest en l’exemple citat, està referit a l’estat d’un càrrec o d’una plaça que queden vacants. El significat actual de vacacions, referides al període de descans concedit a un treballador assalariat, és cosa de fa quatre dies.
És concretament un producte de la Revolució Industrial; l’activitat agrícola o ramadera no permetia vacar. Les primeres vacacions retribuïdes, de fet, s’instauraren per primera vegada en 1936. Fou el Govern del Front Popular francés presidit per Leon Blum el que les va establir per llei. I encara hi ha molts països que no tenen una legislació laboral que garantisca el dret a vacacions. O el tenen molt restringit. A Taiwan o Hong Kong, per exemple, els treballadors només disposen de set dies de vacacions a l’any.
Recuperant el fil lingüístic, cal dir que el mot vacacions el trobem consignat en tots els diccionaris valencians històrics: el de Carles Ros (1764), el de Josep Escrig (1851), el del pare Fullana (1921) i, naturalment, en tots els diccionaris contemporanis. I també en els catalans. En el Diccionari Aguiló (publicat en huit volums entre 1915 i 1934) no sols figura la paraula vacació, sinó que, curiosament, la que no consta és vacança. Encara que, probablement, no és una omissió fortuïta. Entre els escriptors catalans de la Renaixença i fins i tot del Noucentisme, com ara Joaquim Ruyra, Víctor Català, Eugeni d’Ors o Joan Puig i Ferrater, era habitual l’ús de vacacions; la forma vacances apareix documentada per primera vegada en 1908. Joan Coromines, confirmant este ús moderníssim de vacances, referix en el seu diccionari etimològic l’anècdota proporcionada per Antoni Careta, en el Diccionari de barbrismes [sic] introduhits en la llengua catalana, que la paraula vacances a començaments del segle XX només la deien en el Seminari de Solsona. I el Diccionari-català-valencià-balear, de fet, no proporciona cap citació del mot vacança; simplement, la remet a vacació. Algú ha apuntat que vacances és un gal·licisme. És possible, però és difícil afirmar-ho rotundament. Siga com siga, el que és irrefutable és que els valencians hem usat tradicionalment la forma vacacions. La paraula vacances s’ha incorporat recentment al nostre lèxic per via literària. I val a dir que s’ha estés com una taca d’oli. Molts valencians l’han assumida com a pròpia. Segurament perquè deuen pensar que vacacions està mal dita. Però no és així. La paraula vacacions és ben genuïna i totalment correcta. Encara que, al final, l’important no és que diguem vacacions o vacances. Diguen vostés el que vullguen, que ben dit està. El que realment importa és que puguem continuar disfrutant de vacacions (o vacances). Que tal com estan els temps…