Les llengües romàniques partixen d’un tronc comú, el llatí, que a poc a poc es va anar disgregant i donant lloc a la creació de noves llengües. I això mateix es pot dir de les llengües anglosaxones, les eslaves i tantes altres. Els grups humans han anat expandint-se al llarg del temps per nous territoris, a vegades mesclant-se amb els antics pobladors i altres vegades mantenint rígides barreres socials. Però, en tot cas, les llengües dels uns i dels altres han anat barrejant-se. Qualsevol idioma actual és un trencaclosques de paraules i estructures lingüístiques procedents d’una gran diversitat de sediments. La puresa lingüística és una quimera. En la vella Europa les invasions i colonitzacions han sigut constants. Abans i ara. Amb formes diferents, és clar. Però, al cap i a la fi, els desplaçaments de població, pel motiu que siga, formen part de la nostra història. És quasi una senya d’identitat. I, particularment en el cas valencià, la nostra allargassada geografia, encarada a la mar, ha propiciat que siguem receptors tradicionals d’invasions marítimes i d’immigració de l’interior, cruïlla entre el nord i el sud. I, ara, en un món globalitzat cada vegada més dominat per internet, les paraules creuen les fronteres sense ni tan sols alçar-nos de la cadira.
Tampoc ens n’hem de fer creus. Passa en totes les llengües. No en som cap excepció. Per a fer-nos una idea de fins a quin punt els estrangerismes s’han inserit en la nostra vida quotidiana i aprofitant que acaba de començar l’estiu, temps propici per a les expansions ocioses, farem una breu passejada per les paraules amb què designem els locals de lleure.
Comencem pel bar, que probablement és una de les denominacions més genèriques. Esta paraula començà a usar-se a principis del segle XX, i es diu així perquè en l’anglés originari del qual prové, on bar significa ‘barra’, es consumien begudes en el mateix taulell. Els snack-bars vingueren després, als anys huitanta, per a especificar que en eixos locals, a més de begudes alcohòliques, també se servien sàndwitxs i altres menjars ràpids.
El club apuntava a un local amb pretensions. De fet, en anglés el club era un local d’accés restringit als socis. Però, per a nosaltres, quan importàrem la paraula, a començaments del segle passat, la utilitzàvem sobretot per a designar uns locals on s’oferien espectacles musicals. Els nightclubs presentaven una lleu variació en el tipus de divertimento que oferien: a més de l’horari nocturn, també s’hi podien trobar entreteniments més carnals. I, amb el propòsit de fer més explícit encara este atractiu addicional, aparegueren els topless nightclubs. No cal traduir-ho. Tots ens hem familiaritzat amb el significat de la paraula topless en qualsevol de les nostres platges.
Encara que, potser, sí que cal explicar l’origen de la paraula pub, de significat més obscur per a una part dels nostres conciutadans. Este tipus de local començà a generalitzar-se en els anys huitanta del segle passat per a designar uns establiments que oferien un ambient més íntim, gràcies a la disposició del mobiliari, la decoració o la música ambiental. L’origen de la paraula pub és un acurtament de l’expressió anglesa public house, ‘casa pública’; estos locals es deien així perquè, a diferència dels clubs, qualsevol persona podia accedir-hi. No calia ser-ne soci.
Tota esta allau d’anglicismes ens ve després d’haver incorporat prèviament al nostre vocabulari uns quants italianismes en el mateix camp semàntic. La paraula cantina, per exemple, fou importada a través de les campanyes militars dutes a terme durant el segle XVII en referència als locals situats prop dels quarters on es venien begudes i alguns comestibles per a reforçar l’alimentació dels desnodrits soldats. La veu café va començar a usar-se a finals del XVIII per a designar el local on, a més de la infusió del mateix nom, se servien begudes alcohòliques. Posteriorment, per derivació, hem creat les paraules cafeteria i cafetí per a anomenar uns locals de característiques poc diferenciades. Les variacions nominals moltes voltes responen a la necessitat de presentar una mateixa realitat revestida amb un pessic d’originalitat. Hem d’esmentar també, en esta relació de préstecs de l’italià, l’entranyable casino, importada a finals del segle XIX, on els parroquians, a més de beure, s’entretenien jugant a cartes o altres jocs de taula. Ja més recentment, a finals del segle XX, l’italià també ens ha proporcionat paraules com pizzeria i trattoria, amb què es designen locals especialitzats en diversos tipus de menjars típics d’Itàlia.
No podem ometre tampoc en esta llista d’estrangerismes relacionats amb els locals d’oci alguns gal·licismes més o menys arrelats. El més consolidat, sens dubte, és el restaurant, que des de començaments del segle passat s’integrà en el nostre lèxic per a designar un local on es restauraven forces ingerint viandes (un altre gal·licisme, per cert). Molt després, en la dècada dels huitanta, ens vingué el bufet, amb què s’anomena un tipus concret de restaurant on el menjar es disposa en taules a banda perquè els comensals vagen agafant el que els vinga de gust. I més recentment encara ha aparegut la brasserie, una nova modalitat de local, a cavall entre la cerveseria i el pub, que oferix plats senzills en un ambient relaxat. Ah!, i els bistrots, també coneguts com a bistrons o bistros, uns locals menuts i de decoració rústica on se servixen begudes i plats lleugers en un ambient informal. I, per molt que actualment haja caigut en desuetud, no podem deixar de mencionar la guingueta, que designava un tipus de local semblant a un quiosc (paraula d’origen igualment francés) d’estructura provisional lligat a les fires. I el gloriós cabaret, per descomptat, ja pràcticament desaparegut, on a més de menjar i beure s’oferien espectacles de música i balls picants amb senyoretes mig despullades.
Els estrangerismes no són necessàriament vocables intrusos que deturpen la genuïnitat immaculada de les llengües. Cal bandejar prejuís atàvics i reconéixer sense ambages que, en molts casos, els estrangerismes enriquixen considerablement les llengües receptores amb idees noves i matisos plens de subtilesa. El problema per a una llengua no és l’assimilació d’estrangerismes. Al final, s’integren en el propi lèxic i es diluïxen els seus orígens presumptament infectes. El problema real és voler preservar malaltissament la llengua de qualsevol contaminació. En formol, dissecada, intacta. Així és com s’aboca la llengua irremissiblement a un ús restringit. I això sí que és, sens dubte, un símptoma molt preocupant de falta de vitalitat.