França ha sigut precursora de moltes iniciatives que han contribuït a crear espais de llibertat, i algunes d’elles han acabat per traspassar les fronteres nacionals per a convertir-se en valors universals. Per posar-ne un exemple significatiu, en 1789 l’Assemblea Nacional Constituent aprovà la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, que en part serví per a canalitzar les ànsies de llibertat que esclatarien eixe mateix any en la Revolució Francesa. Passats els anys, aquell vell manifest es rescatà de les cendres per a redactar les bases de la Declaració Universal dels Drets Humans, que fou aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides —i no per causalitat— justament a París el 10 de desembre de 1948.
Recentment, l’Assemblea Nacional francesa ha aprovat una iniciativa legislativa que permetrà sancionar aquells que actuen discriminatòriament contra qualsevol persona per la seua manera de parlar francés. És molt possible que, amb el temps, esta iniciativa també acabe estenent-se més enllà de les pròpies fronteres per a constituir un marc de referència per als drets dels parlants de qualsevol llengua. Però, per a entendre’n el sentit i valorar com cal la seua importància, potser és necessari contextualitzar esta iniciativa parlamentària. La primera cosa que cal dir és que fou presentada pel diputat perpinyanés Christophe Euzet, militant de La República en Marxa, el partit liderat per Emmanuel Macron, president de la República Francesa, i que s’ha produït sent primer ministre Jean Castex, que abans de ser-ho havia sigut alcalde de Prada de Conflent. Segurament, l’origen geogràfic d’estos polítics no és tampoc cap casualitat. A banda de la sensibilitat que puguen haver adquirit per formar part de poblacions tradicionalment discriminades per motius lingüístics, el mateix Jean Castex ha sigut objecte de mofes reiterades pel seu accent meridional. Però, més enllà del valor més o menys circumstancial d’estes anècdotes personals, la discriminació atribuïble a l’accent amb què es parla una llengua no és una qüestió anodina. Té, al contrari, una indubtable dimensió social. Segons el sociolingüista Philippe Blanchet, un 16% de francesos s’han sentit discriminats alguna vegada per la seua manera de parlar francés. Possiblement, això explica l’èxit contundent amb què fou aprovada esta iniciativa legislativa, per 98 vots a favor i només 3 en contra.
La discriminació motivada per l’accent que s’imprimix a una llengua en l’expressió oral té un abast molt general; no és, evidentment, un problema restringit a l’àmbit de la francofonia. L’actual ministra d’Hisenda i portaveu del Govern espanyol, la sevillana María Jesús Montero, també ha patit burles reiterades pel seu accent andalús. L’inefable Federico Jiménez de los Santos, actual director del diari Libertad Digital, en deia que, en compte de parlar, «feia gàrgares». Este comentari no és més que un simple botó de mostra. No és necessari tampoc fer un memorial de greuges per a deixar constància dels escarnis que ha patit esta ministra o molts altres andalusos. Es tracta d’un fet sobradament conegut. Molt sovint, de fet, s’ha explotat la seua presumpta vis còmica en pel·lícules i obres teatrals. Però la cosa no és gens graciosa. En el fons, el que s’està pretenent posar de manifest és la condició rústica i inculta dels parlants que així s’expressen.
Quan les coses es veuen de lluny, pensant que només afecten els altres, pareix que som capaços d’observar-les amb més objectivitat. Però seria absurd creure que la cosa no va amb nosaltres. Com en totes les bandes, en el nostre àmbit lingüístic també hi ha accents devaluats socialment. Els valencianoparlants naturals d’una ampla franja territorial situada entre Almenara i Alzira també han sigut objecte de burles, i fins i tot de discriminacions laborals, pel seu accent apitxat. Recentment, la periodista Carolina Ferre, en un programa d’À Punt Directe, es reia com una bajoca —amb bon rotllo i de manera amable, això sí— de la pronunciació apitxada de la seua col·laboradora Nerea Sanfélix quan deia al «Japó la gent major…» amb una metralla de palatals africades sordes (és a dir, pronunciant les jotes i les ges amb el mateix so que la x de xiquet). L’esclafit de rialles que produí esta hilarant pronunciació també és el reflex d’una perspectiva que, en el fons, tendix a menystindre una forma particular de parlar la nostra llengua.
Però, més enllà d’este cas particular o de qualsevol altre, la realitat és que totes les llengües presenten múltiples variacions. Les que caracteritzen, de manera genèrica, un conjunt de parlants d’una determinada àrea geogràfica són conegudes en la terminologia lingüística com a varietats diatòpiques; i, quan es parla en concret de accent, es fa referència a les particularitats fonètiques, rítmiques i melòdiques de cada parlar. Les paraules, encara que siguen les mateixes, sonen diferents. Però ¿diferents de què? Eixa és la qüestió. Tots els parlants tenen un accent peculiar que els identifica i els distingix d’altres parlants. I cada grup particular percep els altres com a diferents. L’accent propi d’una determinada àrea geogràfica és el resultat de la confluència de molts factors; entre altres, l’existència d’uns substrats lingüístics previs, el contacte amb altres llengües pròximes… Al final, totes les varietats són el resultat de múltiples interaccions que van alterant gradualment un llegat comú.
Però eixe és el destí inevitable de les llengües. Les pretensions de puresa lingüística són absurdes; possiblement, igual d’absurdes que les pretensions de puresa racial. Les interaccions de grups socials heterogenis sempre porten implícita la idea de corrupció. Els nobles solen pensar que la seua estirp s’embastardix quan s’encreua amb la sang dels plebeus; els puristes també creuen que la seua llengua es deturpa quan entra en contacte amb altres llengües. Però no sempre és així. A vegades la barreja de sangs fa que la genètica isca reforçada, i les llengües molt sovint també s’enriquixen a través del contacte. Al marge de qualsevol apreciació valorativa, eixa és la història ineludible de totes les llengües: una història singular en cada cas però plagada de curioses coincidències. Siga com siga, no hi ha cap llengua que tinga un accent neutre. Eixa creença no sols és falsa; sovint és la causa de molts prejuís socials. Pressuposa que els parlants d’un territori concret parlen una varietat lingüística més pura que la d’altres territoris. Però no és així. L’anglés britànic no és més pur que l’anglés estatunidenc; l’espanyol peninsular tampoc és més refinat que l’americà; el català de l’Empordà no és millor que el que valencià que es parla a Elx. No és ni millor ni pitjor. Cada varietat territorial té els seus trets característics.
El prestigi d’un parlar sobre un altre és només el reflex de les relacions de poder. Històricament s’ha gestat com el poder de les metròpolis sobre les colònies; el de les capitals sobre les províncies; el de les ciutats sobre els nuclis rurals. Cada cas, amb els seus matisos, és el desenllaç d’una història particular. Però, tornant al principi de la nostra història, eixa és la raó determinant que feu que el dialecte parisenc s’erigira com a model de referència per a tots els francesos. Era la llengua del poder i de la cultura dominant. Amb el temps, el sistema educatiu i els mitjans de comunicació social s’encarregaren de difondre eixa manera de parlar, que fou dòcilment emulada per les elits locals. Este model de transmissió ha estat funcionant durant molt de temps en totes les llengües. Es creia una veritat inqüestionable. Però tot canvia amb el temps. Les coses són com són fins que deixen de ser-ho. Els aristòcrates també es pensaven que eren el model de referència de quasi tot —incloent-hi, naturalment, la seua manera de parlar— fins que la Revolució Francesa derrocà l’orde social imperant en l’Antic Règim i les seues pretensions quedaren abruptament esvaïdes.
La democratització de la cultura també s’ha encarregat de diluir l’espúria creença que els parlants d’un territori concret preserven la llengua en un estat més pur. No ho és en llengües com el francés, l’anglés o el castellà, que disposen d’aparells administratius poderosos; i encara ho és menys en la nostra desvalguda llengua. La distribució de cada tret lingüístic és capritxosa. La majoria dels catalans, per exemple, són betacistes, és a dir, han perdut la distinció entre la [b] bilabial i [v] labiodental; els mallorquins són ieistes, i no distingixen entre la consonant lateral palatal [ʎ] (representada pel dígraf ll) i la iod fricativa [j] (representada per la lletra i); els valencians, en general, no distingim entre la palatal fricativa [ʒ] (que apareix representada per la lletra j en paraules com jove) i la palatal africada [ʤ] (representada pel dígraf tj en la paraula platja). I ni els uns ni els altres se senten impel·lits a recuperar els fonemes perduts en els respectius models de referència estàndard. I, segurament, val més que siga així. L’ortografia tendix a ser unitària en totes les llengües, i actua com a factor de cohesió del codi escrit; però l’ortologia —que marca les pautes de pronunciació correcta d’una llengua— sol ser més laxa. La majoria de parlants, de fet, no podrien canviar la seua fonètica encara que volgueren. Cada u parla com parla. I cada tret específic és l’expressió de la pròpia identitat, individual i col·lectiva, en tant que la majoria de trets se solen compartir amb les persones del propi entorn.
El problema sorgix quan uns parlants, pel fet de pronunciar un so així o aixà, actuen amb ínfules de superioritat que deriven en discriminacions lingüístiques. Este fenomen és conegut en la terminologia sociolingüística com a glotofòbia. Fou precisament Philippe Blanchet qui encunyà este nou terme. Ho feu en francés, naturalment: glottophobie. Però ja hem assimilat este gal·licisme, adaptant-lo adequadament a la nostra idiosincràsia fonètica —cada parlar a la seua, naturalment—. I adoptant-lo no sols ens hem enriquit amb el bagatge i l’experiència d’altres cultures, sinó que també ens pot resultar útil per a ajudar-nos a superar vells prejuís. Però, possiblement, també serà útil adequar la nostra legislació per a poder sancionar, si fora el cas, aquells que, renuents a canviar els seus caducs models de referència, continuen practicant, amb una mescla d’ignorància i altivesa, discriminacions per raons d’accent. Ja se sap que, quan la safanòria no funciona, la vara és un instrument de gran utilitat per a portar l’ase pel bon camí.
