La pandèmia ha alterat molts dels nostres hàbits. Alguns segur que els reprendrem tan prompte com les circumstàncies ens ho permeten; però uns altres sembla que arrelaran definitivament en els nostres costums socials. D’ací a uns quants anys recordarem sense enyorança moltes de les coses que solíem fer abans. La pandèmia provocada pel covid-19 ha contribuït decisivament a accelerar la implantació de la societat digital que des de feia temps estava emergint amb força: el teletreball, la teleeducació, el telecomerç… El prefix tele- ho abasta tot. Les activitats fetes des de la distància han adquirit, efectivament, un gran auge. I no pareix que la cosa vaja a tindre marxa arrere. L’èxit del Black Friday, del Cyber Monday i altres celebracions per l’estil són proves evidents de l’èxit d’este canvi de tendència. El motiu de fons és que la preservació de les distàncies físiques no respon exclusivament a raons sanitàries. ¿Per a què anar ací o allà si hem vist que ens resulta més còmode —i fins i tot en alguns casos més barat— fer certes gestions amb uns quants clics?
Les Administracions públiques, com no podia ser d’una altra manera, ja fa temps que estan intentant adaptar-se a la bambolla digital en què vivim immersos. Però ara de la necessitat han fet virtut. La Conselleria d’Innovació, Universitats, Ciència i Societat Digital treia fa poc una convocatòria d’ajudes en què establia que «Les persones o entitats que desitgen participar en cada convocatòria hauran d’emplenar el model oficial de sol·licitud que estarà disponible en la seu electrònica de la Generalitat Valenciana». És una simple mostra representativa de la conselleria que té la responsabilitat d’impulsar les actuacions en esta direcció de la resta de departaments. Però totes les conselleries sembla que estan activament implicades en este procés de modernització. Cada una, com és lògic, incidint en la parcel·la de gestió que li correspon més directament.
La Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, per exemple, ha publicat recentment un Pla d’Atenció a la Ciutadania 2020-2023, en què, entre moltes altres mesures, recomana la necessitat d’adaptar la «terminologia administrativa» per a atendre els ciutadans amb un «llenguatge clar i entenedor per la major part de la població». Sempre és important expressar-se amb claredat, i encara ho és molt més si no tenim davant el nostre interlocutor.
Però en esta panòplia de bons propòsits falla estrepitosament el valencià. O millor dit: eixa versió impostada de valencià que alguns s’obstinen en voler difondre en contra de tota lògica. A vegades esta obstinació es confon amb fidelitat ideològica als orígens, però sovint no és més que simple ignorància. Ho dic sense acritud. Tots som profundament ignorants. La qüestió és saber-ho i, des del reconeixement, intentar ser-ho cada dia una miqueta menys. Els hàbits d’altres temps ens arrosseguen sovint per camins pedregosos, que dificulten la comunicació eficaç entre l’Administració i els administrats. Com a botó de mostra, em permet sintetitzar-ho en una simple pregunta: ¿per què eixa recurrència a «emplenar la sol·licitud», tan habitual en les pàgines del Diari Oficial de la Generalitat Valenciana? La resposta cal buscar-la en la traducció automàtica que fa l’actual versió del programa de traducció Salt, que traduïx «rellenar una solicitud» per «emplenar una sol·licitud». Els traductors automàtics actualment són una ferramenta imprescindible per a afrontar els reptes que ens planteja el futur immediat; però cal anar amb compte, perquè els seus errors s’escampen com un virus pandèmic.
Per a entendre més clarament el perquè d’este error, pot ser útil recórrer a una de les preguntes de l’examen del nivell C1 de l’última convocatòria de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. L’enunciat de la pregunta deia que calia completar el text que es donava a continuació amb l’alternativa més precisa i adequada: «D’entre tots els misteris que envolten la naturalesa humana, l’atracció per tot l’ocult i misteriós ha sigut un dels que més pàgines _____»; i s’oferien les següents opcions de resposta: «a) ha complimentat; b) ha emplenat; c) ha plenat».
Com segurament ja s’han imaginat, la solució que es donava com a correcta era l’opció b: «ha emplenat». Però la qüestió concreta que m’interessa ressaltar és la següent: ¿per què s’ha evitat, entre les alternatives de resposta, la solució normal entre els parlants? En definitiva, ¿per què emplenar i no omplir? La qüestió encara resulta més insidiosa si es té en compte que en el text original del qual s’havia partit per a formular eixa pregunta de l’examen de la Junta, procedent d’un article del diari Ara, apareixia «ha omplert». Omplit o omplert són les dos formes, regular i irregular, respectivament, del participi del verb omplir. Els valencians, tradicionalment, hem dit omplit. Una cita de fra Antoni Canals, que data de 1395, pot servir per a il·lustrar-ho: «La nostra ciutat de Roma, que ha omplit lo món de tota diversitat de exemplis maravellosos pertanyents a fets de cavalleria, ha destrals totes plenes de la sanch pròpria dels emperadors, com los pares mataven los fills en fet de justícia». Amb les degudes adaptacions, també pot aprofitar per a il·lustrar metafòricament el tema de què estem parlant. ¿Per què degollar dels textos administratius contemporanis les formes habituals que hem fet servir els valencians al llarg del temps?
El verb emplenar és una variant dialectal pròpia del Rosselló i altres comarques septentrionals del domini lingüístic. En valencià començà a usar-se literàriament en el segle XX. Abans no n’hi ha ni rastre. I no pretenc insinuar, de cap manera, que este verb no puga resultar útil en alguna ocasió com a recurs literari. El problema es planteja quan, capgirant la normalitat, se subvertix la lògica lingüística. I la cosa adquirix un punt de perversió malaltissa quan s’exigix als aspirants a acreditar els seus coneixements de valencià que sàpien també les formes dialectals pròpies del Rosselló.
¿Per a què publica la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica una guia amb la recomanació d’usar un «llenguatge clar i entenedor»? ¿Per a què publica l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el Diccionari normatiu valencià, a on des de emplenar, en totes les seues accepcions, es remet a omplir, inclosa l’accepció 3, que diu literalment: «Completar (un imprés) amb les dades que es demanen»? Són preguntes a les quals costa trobar alguna resposta lògica.
Potser és l’atracció per tot l’ocult i misteriós la motivació que guia algunes persones a triar les formes més rares, com apuntava l’article que havia servit de base per a preparar les preguntes de l’examen de la Junta. Siga per la raó que siga, alguns s’aferren a pensar que el valencià, com més rar, més genuí és. Encara que sovint és justament al revés. En este cas concret, de fet, el reajustament dels significats tradicionals de omplir per a conformar-los a la distribució que fa el castellà entre llenar i rellenar no és sinó un calc de la matriu semàntica d’esta llengua.
El revés propinat per la pandèmia ens hauria d’aprofitar per a trencar inèrcies i abandonar hàbits lingüístics poc saludables. La recomanació de la Conselleria de Transparència d’usar una «terminologia entenedora per a la major part de la població» és un bon punt de partida per a afrontar la situació. No sols és una exigència per a aprofundir en la nostra qualitat democràtica; és també una pràctica imprescindible per a traure el valencià del panteó de mòmies il·lustres i procurar dotar-lo de vitalitat social.
