Fa uns dies Rosalia complia 27 anys. Segurament saben de sobra qui és Rosalia: sí, eixa cantant de flamenc —de flamenc fusionat amb altres estils musicals— que fa dos anys va obtindre un gran èxit amb la cançó «Malamente». El vídeo de promoció d’esta cançó té al voltant de 140 milions de reproduccions. Amb independència dels gustos musicals de cada u, com a fenomen social no és cap broma. Però, de totes maneres, si no saben qui és Rosalia, tampoc passa res. La qüestió és que l’any passat tragué una cançó en català que es deia «Milionària». Això, en si mateix, tampoc és que siga una notícia destacable. Al cap i a la fi, Rosalia Vila i Tobella —eixe és el nom complet d’esta cantant— va nàixer a Sant Esteve Sesrovires, un poblet de la comarca del Baix Llobregat, situat a uns quaranta quilòmetres de Barcelona, i és normal que, si es comunica habitualment en català amb moltes persones del seu entorn, haja tingut també l’impuls de cantar en català. És una manera d’expressar l’afecte que sent per la seua gent. Però allò que alçà una enorme polseguera mediàtica no és que cantara en català, sinó que en eixa cançó fera servir la paraula «cumpleanys».
Alguns membres de la Confraria de Beats del Bon Parlar van posar el crit al cel. «Eixa paraula està mal dita», «és un castellanisme», exclamaren escandalitzats en les xarxes socials. I sí, és cert: «cumpleanys» és un castellanisme. Ara, ¿està mal dita? Potser això ja és més dubtós. Tot depén, que deia el malaguanyat Pau Donés. No es poden constrényer totes les manifestacions de cultura popular als cànons normatius. Si hagueren de procedir amb criteris tan estrictes, molts cantants haurien de tapar-se la boca amb esparadrap. ¿Què hauria d’haver fet Camarón de la Isla, el reconegut cantaor flamenc, quan es planyia cantant: «Qué mala suerte la mía / de haber tropezao contigo»? És un simple exemple que pot servir per a il·lustrar que els artistes fan el que els dona la gana. Per això són artistes.
La transgressió de les normes és consubstancial al món de l’art. I no sols en este àmbit. També forma part de l’essència de la mateixa llengua. Els parlants parlen com parlen, amb veus argòtiques, col·loquials, vulgars, estrangerismes… Però no tot el que diuen, com és normal, té reflex en els diccionaris. Unes veus sí que s’hi incorporen i altres no. Però això no obsta perquè els parlants —i els artistes que s’inspiren en la cultura popular— les utilitzen si els ve de gust. Valga com a exemple d’estes absències la forma truncada cumple, tan corrent en estos moments en castellà, que no està —encara— en el diccionari de la RAE; en canvi, sí que hi apareixen cole, bici, dire (acurtament de ‘director’), secre (de ‘secretari’)… La vida de les paraules és capritxosa. El seu ús puja i baixa en funció de paràmetres incontrolables. I, en part també, la seua incorporació als diccionaris. I potser encara és més erràtica la presència d’estrangerismes. Els parlants, en general, els solen assumir amb una certa facilitat; però els lexicògrafs, en canvi, hi solen mostrar una gran resistència. Encara que no en totes les llengües s’actua de la mateixa manera. En italià, per exemple, tots els diccionaris tenen arreplegada la paraula compleanno. És un castellanisme que arribà a la cort de Nàpols durant el segle XVII, època en què este territori estava sota el domini de la Corona espanyola, i des d’allí anà escampant-se per tota Itàlia.
Les interferències lingüístiques són normals en totes les llengües, però el fet que s’accepten o no depén de molts factors, culturals i ideològics sobretot. Cada tradició cultural té els seus barems d’acceptació; però, en general, les paraules d’altres llengües que designen conceptes nous se solen incorporar als diccionaris amb més facilitat. La celebració del dia de naixement no és que siga precisament un concepte nou. En la mateixa Bíblia (concretament en el llibre del Gènesi 40:20) ja hi ha una referència a la festa celebrada per un faraó el dia del seu aniversari; i en la tradició cultural grecollatina n’hi ha moltes més. El costum de posar ciris encesos en una tortada i apagar-los d’un bufit mentre es formula un desig prové de la tradició grega. En els temples dedicats a la deessa Artemisa se solia fer un cercle de foc invocant els daemon, uns genis protectors que es creia que presidien el destí de cada persona. Però esta tradició quedà abolida pels pares de l’Església al considerar que tenia unes arrels paganes. La perspectiva cristiana per a rebutjar estes celebracions se sustentava en la creença que naixem amb l’estigma del pecat original, i que esta màcula només quedava esborrada amb el sagrament del bateig. No hi havia, per tant, res a celebrar. I precisament per això, per a diluir el contingut d’eixes celebracions, en molts llocs s’implantà el costum de posar el nom del sant del dia en què es naixia. D’eixa manera la celebració es desplaçava a la veneració al sant. Els testimonis de Jehovà encara són remisos a celebrar el dia que u va nàixer.
Però ja se sap que la propensió dels hòmens a la vida dissoluta és forta. I així fou com, amb el pas del temps, els costums anaren relaxant-se i es tornà a posar de moda la celebració de la data de naixement. Esta restauració de la festa anà associada en la cultura castellana a la creació de la paraula cumpleaños. La primera documentació d’este vocable es remunta a l’any 1658: apareix concretament en l’obra Avisos del Madrid de los Austrias, de Jerónimo de Barrionuevo. No deixa de ser curiós que este autor, d’origen andalús, visquera refugiat durant un temps en el Regne de València i que després s’embarcara a la cort de Nàpols, a on un germà seu, Bernardino de Barrionuevo, era conseller del virrei Pedro Fernández de Castro. Dic que és curiós perquè eixa és exactament la ruta que seguí la propagació de la paraula cumpleaños. Siga com siga, el cas és que esta celebració, que originàriament tenia un caràcter cortesà, a poc a poc anà estenent-se per tots els estrats socials. I també la paraula, clar. Una cosa i l’altra van de la mà. La Real Academia Española registrà la paraula cumpleaños en 1780. I només vint-i-tres anys més tard, en 1803, Esteve, Belvitges i Juglà arreplegaren la forma adaptada cumpleanys en el seu Diccionario catalán-castellano-latino; poc després, en 1839, també la recolliria en el seu diccionari el traiguerí Pere Labèrnia; posteriorment, en 1851, faria el mateix l’advocat i lexicògraf Josep Escrig, natural de Llíria, i en 1887 Constantí Llombart… La llista és llarga. Però amb totes estes referències el que volia destacar és que la paraula cumpleanys ja era d’ús general en el segle XIX per tot el nostre domini lingüístic. Esta expansió continuà el seu camí fins que Pompeu Fabra considerà que este vocable era un castellanisme innecessari, que podia ser reemplaçat per natalici o per aniversari.
Però, col·loquialment, la gent ha continuat dient cumpleanys. Ahí està la cançó de Rosalia i milers de valencians per a acreditar-ho. Les raons d’esta persistència són diverses i variades. El vocable aniversari, tot i ser molt antic, té l’inconvenient que és massa genèric: un aniversari és la celebració de qualsevol fet memorable. Pot referir-se, efectivament, al dia que algú va nàixer, però també al que va morir; al dia de la boda; o qualsevol esdeveniment que algú, des d’una perspectiva individual o social, considere digne de celebració.
El mot natalici, per la seua banda, al·ludix inequívocament a la data de naixement d’algú. La pega és que no s’ha utilitzat mai popularment. Es tracta d’un cultisme format a partir del llatí natalicius; però no ens vingué directament del llatí, sinó que ens arribà també a través del castellà. La primera documentació de natalicio està també en la mateixa obra, ja citada, de Jerónimo de Barrionuevo: «600.000 ducados para fiestas por el natalicio del Príncipe». Els paral·lelismes entre cumpleanys i natalici són sorprenents. En català la forma natalici també es documenta per primera vegada en el diccionari d’Esteve, Belvitges i Juglà, el mateix que havia registrat cumpleanys. I en italià també s’estengué la forma natalizio. Segurament no són casualitats. Hi ha uns vasos comunicants que fan que el lèxic passe fàcilment d’una llengua a una altra. Però ni natalicio en castellà ni natalici en català han arribat a calar en el llenguatge popular.
Amb estes referències històriques només estic deixant constància dels fets. Les paraules comencen a usar-se en cada llengua per les circumstàncies que siguen, i després seguixen el seu propi curs evolutiu. Al marge de les valoracions que ens hàgem pogut forjar de cada paraula, la qüestió que subjau és la fragilitat dels nostres esquemes de genuïnitat i de bastardia. La realitat lingüística és molt més complexa. La voluntat de reduir-ho tot a la dicotomia correcte/incorrecte és enormement simplista. O pitjor: manifestament falsa.
Però, en tot cas, l’ensenyança més important que es pot inferir d’estes històries paral·leles que s’entrecreuen en el temps és la necessitat de reconciliar-nos amb l’expressió col·loquial. Les paraules que diuen els parlants formen part del nostre patrimoni lèxic, i només acceptant-les i valorant-les com cal podem reconéixer el valor de la cultura que han contribuït a forjar. Sense llenguatge col·loquial, no hi ha cultura popular. Una cosa i l’altra estan indissolublement lligades. La por de contaminar la pròpia llengua amb un lèxic alié, que sovint induïx a substituir formes habituals amb mots estranys —presumptament genuïns—, no sempre es fonamenta en consideracions filològiques rigoroses. Hi ha motius poderosos per a adoptar una actitud de respecte per la llengua espontània dels parlants. No fer-ho és tirar-se pedres a la pròpia teulada i constrényer innecessàriament la nostra cultura, quan el que necessitem és expandir-la. La cançó de Rosalia n’és un exemple evident. I no és l’únic, lamentablement.
