Ens projectem als altres a través de les nostres paraules. I, segons el que diguem, passarem per ser bovos o intel·ligents, afables o antipàtics, expeditius o romancers, cultes o ignorants… Cada u té les aptituds que té; però, per moltes habilitats innates que es tinguen, ningú naix ensenyat. Al final, amb més o menys esforç, tot s’aprén: s’aprén a pronunciar correctament els sons, modulant el to de veu i fent les pauses quan toca; s’aprén vocabulari i a triar les paraules més precises en cada moment; s’aprén a lligar les oracions i a construir missatges coherents… El problema és que no sempre som plenament conscients de les nostres mancances ni de les nostres necessitats. La ignorància ens priva d’actuar. En gran part, actuem per inèrcia, reproduint pautes de comportament tradicionals sense ponderar adequadament la utilitat real que ens reporten. Per això precisament de tant en tant convé plantar-se i revisar les nostres rutines des d’una certa distància crítica. El nostre món està canviant vertiginosament. Segurament som incapaços de percebre tots eixos canvis com a individus aïllats. Però col·lectivament hem de tindre la disposició i la voluntat necessàries per a no quedar-nos despenjats.
Faig esta reflexió prèvia de caràcter general per a situar dins d’un context global la necessitat de revisar els fets lingüístics, sotmesos a una dinàmica de canvi constant, i especialment per a ressaltar la poca importància que, al meu parer, concedim a l’expressió oral en l’ensenyança de la llengua. L’oralitat continua tenint un rang subsidiari respecte a l’escriptura, a pesar que al llarg de la vida parlem molt més que escrivim. Però és que, a més, a l’hora d’avaluar les pràctiques orals, sovint traslladem sense més els esquemes de correcció propis de la llengua escrita. Però no és el mateix parlar que escriure. Certes paraules o expressions que, quan són llegides, poden resultar més o menys normals, quan ens arriben a través de l’orella grinyolen. Ens provoquen una sensació d’estranyesa, que fa que centrem la nostra atenció en el repertori de sons cridaners més que en el missatge que es vol transmetre. És un senyal d’alarma. Les alarmes es disparen amb la nostra pròpia incapacitat per a articular un discurs ajustat a certes normes gramaticals. ¿Qui suprimix la preposició a, parlant espontàniament, per a introduir un complement directe de persona? («¿Has vist [a] ma mare?») ¿Qui fa servir el pronom adverbial hi per a indicar l’omissió del pronom circumstancial de lloc? («No crec que [hi] puga anar»). Es tracta de simples exemples. La llista pot complementar-se discrecionalment a gust del lector.
La qüestió de fons és que no podem fer una anàlisi sintàctica de les oracions que anem construint mentre parlem. La llengua ha de fluir. És una ferramenta de comunicació. Possiblement, a partir de l’experiència col·lectiva acumulada, hauríem d’elaborar una gramàtica concebuda específicament per a satisfer les exigències del discurs oral. No es pot pensar que tots els valencians parlen malament. És absurd. O pitjor encara: insultant. Sense necessitat d’entrar ara en detalls concrets, no es pot prendre com a model ideal de correcció el que no diu ningú. Ni en valencià, ni en castellà, ni en cap altra llengua. La llengua és un codi compartit per un ample grup de persones. I, si algú, volent distingir-se del que diuen tots, recorre a paraules o construccions estranyes, pròpies de l’expressió literària, no parla bé. És un pedant. En valencià i en qualsevol llengua.
La paraula pedant, amb lleus variacions, és comuna a moltes llengües. S’ha assimilat perquè feia falta per a delimitar un espai semàntic. La seua història és reveladora d’una actitud pretensiosa. Pot resultar útil per al tema que estem tractant evocar les circumstàncies en què va sorgir. Prové de l’italià pedante; derivava del llatí pes pedis, ‘peu’. Originàriament tenia un significat semblant al de andante; però, per analogia amb pedagogo, en la Itàlia renaixentista passà a aplicar-se al mestre d’escola, especialment a aquell que anava de casa en casa per a instruir els fills dels nobles. Per a comprendre millor l’evolució del seu significat, pot resultar oportú recordar la dita «passar més fam que un mestre d’escola», vigent fins a temps recents, que posa de manifest la crua realitat en què es trobaven els ensenyants per tota Europa. És comprensible en estes circumstàncies que molts mestres aspiraren a convertir-se en instructors dels fills dels nobles per a millorar els seus exigus ingressos, i això els induïa a voler aparentar una cultura que sovint no posseïen. Esta actitud fou retratada per Francesco Belo en una comèdia titulada justament Il pedante, publicada en 1529, en què l’autor ridiculitza el protagonista, un mestre aficionat a fer servir recurrentment expressions pomposes. La comèdia tingué un gran èxit; i la paraula pedante, que servia per a encarnar el personatge protagonista, encara més. Era una figura que començava a emergir per tot arreu. En castellà es documenta en 1535; en francés, en 1558; en anglés, en 1580; en català no apareix registrada fins a 1840, concretament en el diccionari del traiguerí Pere Labèrnia, encara que ja devia ser prou coneguda a través dels textos castellans. L’il·lustrat valencià Gregori Maians, natural d’Oliva, ja la usava en 1717 per a criticar «las necias habladurías de un ridículo pedante».
La història d’esta paraula pot ajudar-nos a concretar què és parlar bé. No és el mateix, evidentment, parlar bé que ser pedant. Però cal anar alerta, perquè a vegades la frontera que separa estos dos territoris és molt subtil, i la ignorància ens pot espentar per un precipici perillós. Per a evitar caure-hi, hauríem de tindre present en tot moment que parlar bé no és utilitzar les paraules més rares que coneguem. Els vocables grandiloqüents de significat obscur són l’aliment del pedant. Però no hi ha regles precises que ens orienten amb exactitud en cada moment sobre el que convé dir. Depén dels interlocutors que tinguem, de la matèria tractada, del to de la conversa… Parlar bé no és fàcil. Però tot s’aprén. Cal ajustar-se a cada context comunicatiu sense estridències, fent que els nostres interlocutors ens entenguen i se senten còmodes amb les nostres paraules, perquè són també les seues paraules. Parlar bé és compartir i intercanviar informació; no és vomitar un diccionari ni enredrar-se en les lianes de la gramàtica. Més prompte al contrari: per a poder parlar bé, sovint és necessari saber transgredir les convencions quan siga convenient.
Quan ensenyem llengua, no hauríem de preocupar-nos exclusivament per explicar regles i excepcions. La gramàtica ha de servir per a emmarcar globalment el nostre parlar, fent comprendre millor a través de quins mecanismes formem el femení, per exemple, i no per a fer memoritzar llargues llistes d’excepcions i contraexcepcions. No passa res si els valencians diem lluenta com a femení de lluent encara que no l’accepte el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, com tampoc passa res, per descomptat, si els catalans diuen bastanta encara que no l’admeta el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ni els valencians parlem malament quan diem lluenta ni els catalans parlen malament quan diuen bastanta. Tot respon als mateixos esquemes de funcionament. I, al final, el que diuen els parlants passa a incorporar-se als diccionaris. Eixa és realment l’única regla que perdura. S’ha d’ensenyar llengua per a facilitar-ne l’ús; no per a fer exposicions pomposes buides de contingut. Això no és parlar bé: és pura pedanteria.
¿Què és parlar bé?
