Amb motiu de l’últim article que vaig publicar en este mateix blog, «El meló d’alger, un emblema de la globalització», alguns lectors m’han traslladat el seu desconcert davant de l’ús en minúscula que feia de la paraula alger com a complement del nom meló, i més tenint en compte l’explicació que donava en eixe mateix text sobre l’origen del nom d’esta fruita, que remetia a la ciutat nord-africana d’Alger. Comprenc que este ús de la mateixa paraula —ara en majúscula, ara en minúscula— puga paréixer contradictori; però no ho és necessàriament. I, en tot cas, no crec que la contradicció —presumpta o real— siga més gran que la que puga existir en una frase com «el rioja és un vi produït en la comarca de La Rioja». I esta frase no és més que una entre tantes altres que es podrien construir amb paraules semblants del diccionari.
El problema de fons que hi ha darrere d’estes aparents contradiccions ortogràfiques és la lexicalització dels noms propis; és a dir, el procés de transformació d’un nom propi en nom comú. No sempre és fàcil saber, amb tot, si una paraula s’usa amb un valor de nom propi o de nom comú. I no sols per l’ambigüitat de certs contextos. Hi ha també processos incipients de lexicalització que es trunquen abans d’arribar a corporeïtzar-se. Però, precisament per això, per la dificultat de traçar fronteres precises en este camp, és necessari que les normes gramaticals siguen clares i senzilles. Cal donar seguretat als usuaris de la llengua i procurar evitar, tant com siga possible, formulacions abstruses que generen perplexitats.
Amb l’objectiu de desbrossar una miqueta de malesa en este camp agrest de les majúscules i minúscules, pot resultar útil distanciar-nos de la problemàtica específica que planteja l’escriptura del meló d’alger. La solució a la grafia d’este cas concret ha de fluir d’uns criteris generals. Així que millor si ens situem en una talaia que ens permeta contemplar este fenomen lingüístic des d’una perspectiva més ampla, i que les fulles de la melonera no ens impedisquen veure el bosc de les lexicalitzacions.
Anem al gra. Quan diem d’algú, per exemple, que és un judes, estem transferint un tret de la personalitat que atribuïm a eixe personatge bíblic —la traïció— a alguna altra persona, i a través d’esta operació no sols estem alterant el sentit originari que tenia el nom de Judes, com a simple apel·latiu antroponímic, sinó que, a més, estem modificant la seua categoria gramatical. De ser un nom propi l’hem reconvertit en un substantiu. És una operació prou habitual. Sovint la practiquem sense adonar-nos-en, i a vegades inclús sense saber que ho estem fent. ¡Ni falta que fa! Els parlants fan ús de les paraules en funció de les seues necessitats comunicatives. Són els lingüistes els que s’han d’encarregar de fer les disquisicions que corresponguen per a analitzar i, si és el cas, batejar els actes de parla.
Afig uns quants exemples més per a intentar eixamplar la nostra perspectiva. Quan diem que «una pereta és de trenta vats», estem fent també esta mateixa operació. Molts dels noms que fem servir per a designar magnituds físiques provenen d’antropònims. Ha sigut una tradició molt generalitzada en l’àmbit científic prendre el nom dels inventors o de figures destacades per a designar alguna unitat de mesura. L’origen del mot vat prové del cognom de l’inventor de la màquina de vapor: James Watt. Passa el mateix amb els volts, nom provinent del físic italià Alessandro Volta; i amb els amperes, del francés André-Marie Ampère; i amb els hertzs, de l’alemany Heinrich Rudolf Hertz; i amb els ohms, de George Ohm, també alemany… També moltes malalties són el resultat de lexicalitzacions. L’alzhèimer, eixa degradant malaltia que ens fa perdre la consciència de qui fórem temps arrere, era en un primer moment el cognom del neuròleg alemany Alois Alzheimer; el pàrkinson deu el seu nom al metge britànic James Parkinson. Però este mateix procés es dona en tots els àmbits. L’instrument musical conegut com a saxòfon deriva del nom del seu inventor: Adolf Sax. Inclús molts objectes quotidians han seguit este mateix camí: una maria, una rebeca, una pamela, una madalena… En tots els àmbits hi ha eixe mateix anhel de transcendència que es manifesta en la transformació d’un nom propi en comú.
Però les lexicalitzacions poden fer-se a partir de molts altres orígens: les paraules sida o làser, per exemple, originàriament eren sigles. Des de fa unes dècades vivim submergits en un eixam de sigles i, clar, algunes es lexicalitzen. En alguns casos la sigla i la paraula lexicalitzada alternen en l’ús: un LP i un elepé, un CD i un cedé, un DVD i un devedé… Són una mostra de lexicalitzacions incipients que no sempre acaben de quallar socialment.
El mot cel·lo, usat per a referir-se a qualsevol cinta adhesiva transparent i flexible, també és una lexicalització. Prové de la marca comercial Cello-Tape, la primera empresa que comercialitzà a Espanya este tipus de producte. I el mateix ha passat amb l’aspirina, i amb el rímel, i amb les vambes, i amb les xiruques, i amb la uralita, i amb el pladur…
Però són els topònims els noms propis que més lexicalitzacions han produït. El procés de transferència semàntica és semblant al que opera en els antropònims. Tot, al final, són simples metonímies en què es pren la part pel tot. Vegem-ho amb uns quants exemples. Quan sentim la paraula camembert, ens ve al cap un tipus de formatge cremós, de color groguenc, recobert d’una fina capa florida de color blanc; però, abans de ser això, la paraula Camembert era només el nom d’un idíl·lic poblet de la regió de Normandia. Este mateix procés ha servit per a donar nom a molts altres formatges: de França ens han vingut el brie i el rocafort; de Suïssa, l’emmental i el gruyère; dels Països Baixos, l’edam i el gouda; d’Espanya, el cabrales i el tronxon… Però tots estos noms, absolutament tots, abans de convertir-se en formatges eren —i són encara— noms de lloc.
Però no sols de formatge s’alimenta la llengua comuna. Molts vins estan lligats als noms dels llocs a on naixen les vinyes. El mot xampany és el resultat de lexicalitzar el nom de la regió francesa de Champagne. Ara hi ha un procés de retraïment d’esta denominació a favor de cava perquè els productors d’aquella regió volgueren reapropiar-se’l per interessos comercials. Tot i això, en la llengua comuna continua dient-se xampany a qualsevol vi escumós produït amb el mètode champenoise, siga de Requena, de Sant Sadurní d’Anoia o de Mailly-Champagne. El xerés també és el nom d’un vi amb una denominació d’origen geogràfic, igual que el màlaga, el carinyena, el rioja i tants altres.
Evidentment, tots estos noms s’escriuen en minúscula. Una cosa és el topònim, i una altra, el producte derivat del topònim. Originàriament tenien noms coincidents, però en un determinat moment les identitats s’escindiren, i els topònims no sols es minusculitzaren per a passar a designar un producte, sinó que fins i tot la seua grafia originària quedà alterada en molts casos per a adaptar-se a la llengua receptora. És normal. Són refillols que han passat a fer la seua pròpia vida.
Ara bé, quan el topònim forma part d’un sintagma nominal com a complement d’un substantiu genèric, a vegades ens crea la falsa il·lusió que el topònim indica l’origen del producte. Potser era així en el seu origen. El meló d’alger provenia d’Alger, efectivament. Però ara no ho és; o, almenys, no ho és necessàriament. Actualment, el meló d’alger pot cultivar-se en qualsevol lloc. El major productor de melons d’alger en estos moments és la Xina. Però, pel que fa al nom, això té igual. Els melons importats de la Xina, si tenen les mateixes característiques, continuaran sent per a nosaltres melons d’alger. El topònim ha quedat diluït en la denominació del producte. Es diu meló d’alger per a distingir una varietat d’una altra; no per a indicar-ne la procedència. El mateix passa amb el pernil de york. El complement de york servix per a identificar un producte enfront d’altres tipus de pernils, com el serrà o el jabugo. Inclús en este últim cas, de gestació més recent, la condició perquè un pernil siga de jabugo no és que provinga d’eixa localitat onubense, sinó que siga d’un porc de raça ibèrica alimentat amb bellotes. Si no és així, encara que s’haja criat a Jabugo, no es pot anomenar d’eixa manera.
El problema és que, partint d’una casuística limitada, és fàcil aventurar-se per camins incerts. Cada u sap el que sap. Però els coneixements enciclopèdics no haurien de ser la guia per a fixar l’ortografia d’una llengua. Intentaré il·lustrar el que pretenc dir amb una anècdota personal. Recorde que, de menut, amb tota la meua innocència, vaig preguntar a ma mare quina era la diferència entre la colònia i l’aigua de colònia; i ella, aplicant la seua lògica, m’explicà que eren quasi iguals, però que l’aigua de colònia estava menys concentrada que la colònia. Per això tenia aigua, clar. Amb el temps vaig descobrir que ma mare estava equivocada, i que la colònia era exactament el mateix que l’aigua de colònia. Si jo haguera volgut explicar-li ara que la paraula colònia és un acurtament de l’expressió aigua de colònia perquè provenia del nom d’una ciutat alemanya que es deia Köln, m’hauria despatxat sense contemplacions dient-ne: «¡No sigues romancer, fill!».
¡Quanta raó que tenia ma mare! ¿Per què hauria de saber ella —o qualsevol altra persona que aspire a escriure mitjanament bé una llengua— tots estos romanços per a saber com s’escriu colònia i aigua de colònia? Al marge de les anècdotes personals de cada u, cal convindre que no té sentit obligar els usuaris d’una llengua a consultar una enciclopèdia per a saber com s’escriuen estes paraules. Permeten-me que, per a corroborar-ho, els faça un xicotet test:
¿Què és corint?
a) El nom d’una ciutat grega, famosa ja des de l’antiguitat, entre altres coses per la singularitat dels capitells de les seues columnes, ornamentats amb fulles d’acant.
b) Una varietat de raïm.
c) Un tipus de pansa que no té pinyol.
d) Un color roig fosc, tirant a violaci.
No cal que busquen res en una enciclopèdia. Jo els ho dic: totes les respostes són correctes. I encara els faig una última pregunta perquè es rumien una miqueta tot això que els acabe d’explicar: ¿com es pot saber si les panses de corint es diuen així perquè provenen de la ciutat Corint o perquè estan elaborades amb el raïm de la varietat corint?
Per si no volen pegar-li massa voltes, sàpien que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua propugna en tots estos casos l’ús de la minúscula. Però, si no els apanya esta solució, investiguen, investiguen… La llengua està farcideta d’este tipus d’expressions.
