Les paraules, en la seua essència més elemental, són una successió de sons que actuen com a vehicles transmissors de significats. Si diem en veu alta poma, pera, meló, raïm…, evocarem en la ment del nostre interlocutor la imatge d’una fruita determinada. Però cada fruita sovint presenta moltes variants de forma, color i sabor, i en eixe cas, per a distingir les unes de les altres, tendim a afegir un complement o un adjectiu per a especificar a quina variant concreta ens referim en cada moment: poma de l’agredolç, pera tendral, meló d’alger, raïm blanc…
El lingüista suís Ferdinand de Saussure deia que el signe lingüístic és arbitrari, en el sentit que la unió entre el significant (la successió de sons) i el significat (la imatge de l’objecte que evoca) és immotivada. I bona prova d’això és que en cada llengua es fan combinacions molt diferents de sons per a designar el mateix objecte. Però, partint d’eixa veritat inapel·lable, també és cert que les paraules concretes que s’usen en cada llengua són el resultat de molts avatars històrics. Res és perquè sí. I en molts casos les maneres concretes d’anomenar un objecte ens proporcionen una informació decisiva per a poder desentranyar el nostre passat. Diem les coses com les diem, i no d’una altra manera, perquè els nostres antecessors afrontaren les circumstàncies que els tocà viure d’una manera determinada. I els sons concrets que aglutinem per a compondre les paraules de cada llengua sovint contenen històries fascinants.
Dic tot això perquè, fa poc, dinant amb uns amics, se’m va ocórrer preguntar als seus fills, mentre menjàvem de postres una tallada de meló d’alger, si sabien què era això d’alger; ells, alçant les celles i amb cara de sorpresa, em respongueren el que era evident: «açò…, un tipo de meló», mentre assenyalaven la fruita que tenien en el plat. El pare dels xiquets, intuint la intenció de la meua pregunta i aveat a tractar-los, medià per a explicar-los que el que jo volia dir és que si sabien que alger, a més de servir per a donar nom a eixa varietat de meló que estaven menjant, era també el nom d’una ciutat. Els xiquets arrunsaren els muscles i estiraren la barbeta cap avall, confirmant amb el seu gest que no ho sabien i, segons crec, que no tenien tampoc massa interés per saber-ho. Almenys de moment.
Tot ben normal. Ells l’única cosa que necessiten saber ara és que eixe meló redó de sabor dolç i refrescant, que té la corfa de color verd fosc i la polpa roja, es diu meló d’alger. Punt. Cada cosa al seu temps. Potser en un futur ells o altres criatures —o qui sap si també alguns adults ociosos— vullguen saber per què a eixe meló se li diu precisament d’alger. Per si es dona el cas i senten eixa curiositat, m’agradaria deixar escrit que Alger és, efectivament, el nom d’una ciutat del nord d’Àfrica. És, per a més detalls, la capital d’Algèria. En àrab es diu al-Jaza’ir, que literalment significa ‘les illes’. Però és curiós, perquè, si miren un mapa, no hi ha cap illa per allí. Ara no, però abans sí. Antigament hi havia quatre illots davant de l’emplaçament actual de la ciutat que quedaren unides al continent en el segle XVI. Però la cosa més curiosa, des de la nostra perspectiva de valencians, és que fórem nosaltres els que encunyàrem el nom de Alger. Això és, almenys, el que sosté René Lespès, un dels màxims erudits sobre la història d’Alger. En castellà, en el segle XVI també s’utilitzava Alger, però prompte es produí un ball de consonants que transformà el nom de la ciutat en Argel. En lingüística este fenomen rep el nom de metàtesi, i és molt corrent. En particular, les consonants r i l s’han trastocat en moltes paraules. Sense anar més lluny, del llatí parabŏla en valencià tenim paraula, mentre que en castellà s’ha produït una alteració de l’orde d’eixes mateixes consonants, que ha donat lloc a palabra. En francés, en canvi, s’ha mantingut Alger; en italià s’ha passat a dir Algeri; en anglés, Algiers. En tots els casos són variacions de la forma amb què nosaltres rebatejàrem este estratègic enclavament deformant la pronunciació que li donaven els àrabs. Totes les llengües, al remat, estan constituïdes per infinites distorsions dels models precedents.
Però, al marge d’esta curiositat, que posa de manifest la nostra intensa relació amb eixa ciutat en altres temps, cal fer constar també que el nom de meló d’alger és degut al fet que esta fruita, almenys inicialment —quan encara era un producte exòtic—, ens venia d’Alger. O millor dit: ens arribava a través d’Alger.
En realitat, només una part dels valencians coneixem eixa fruita com a meló d’alger; uns altres la coneixen amb altres noms. En les comarques de la Plana li diuen meló roig, i més amunt, en el Maestrat, li diuen meló de moro. La relació comercial d’estes poblacions amb el port d’Alger era molt menys intensa, i no tenien, per tant, la necessitat d’identificar de manera tan precisa l’origen concret d’eixa exòtica varietat de meló. La paraula moro ha sigut un apel·latiu habitual que no sols s’ha utilitzat per a referir-se a un grup ètnic, sinó també a un territori; per això s’ha aplicat també per a identificar la procedència d’alguns productes, com ara blat de moro o figuera de moro. I encara actualment és molt corrent dir baixar-se al moro.
Anant encara una miqueta més amunt, els catalans —no tots, però sí una part important— a esta fruita li diuen síndria. L’etimologia d’esta forma —igual que la de la castellana sandía— apunta a un origen més remot: concretament, al país de Sind. El Sind és actualment una regió del sud de Pakistan, tocant a l’Índia. El que està posant en relleu este altre nom és que esta fruita tenia diverses vies d’entrada. Una venia del port d’Alger, però una altra passava per les Illes Balears, a on també li diuen síndria (o xíndria). Però esta altra denominació no prové directament de l’urdú —la llengua majoritària de la regió—, com potser podria pensar-se, sinó que també ve de l’àrab, a on esta fruita era coneguda amb el nom de baṭîḫa sindîia (literalment, ‘meló del Sind’). En realitat, cada paraula, més que l’origen del producte, el que revela és el nom que li donaven els intermediaris que ens el proveïen.
I, parlant d’intermediaris, ¿saben vostés quin nom donen els portuguesos a esta fruita? Li diuen melancia. Potser, d’entrada, este nom no els diu molt; però, si els explique l’etimologia de la paraula, comprendran en seguida el que vull dir-los. Melancia prové de l’àrab balansia, que significava exactament ‘valenciana’; per influència de melão, ‘meló’, es convertí després en melancia, que fusionava sintèticament en una sola paraula el sintagma ‘meló valencià’. Tots els noms ens revelen l’expansió del producte a través de les rutes de distribució comercials. I, en el cas concret de les terres lusitanes, esta apreciada fruita arribava per tres vies diferents, que s’han plasmat en tres paraules distintes: per una banda, estava la ruta valenciana, que donà lloc —com ja hem explicat— a la paraula melancia; per una altra, també hi havia una entrada del producte a través dels proveïdors castellans, que difongueren la forma sandia, i finalment encara tenien una altra via d’entrada del producte, que es plasmà en el mot pateca, provinent del siríac pat̥t̥īk̥a.
Les paraules —com la vida de les persones— peguen moltes voltes. I així fou que esta pateca portuguesa viatjà a França en el segle XVI, i es convertí en patèque, que un segle després, deformant una miqueta la paraula, es transformà en pastèque, la forma actual francesa amb què es coneix esta fruita.
No els he comentat abans que, en les comarques valencianes més meridionals (de la Marina Baixa cap avall), esta fruita és coneguda també amb el nom de meló d’aigua. En realitat, esta és la denominació que més s’ha estés arreu del món. En anglés es diu watermelon; en alemany, Wassermelone; en holandés, watermeloen; en suec, vattenmelon… Tot és el mateix. I no és fruit de la casualitat. De ben segur que és també el resultat de la interacció de les relacions comercials.
I, ja que he mencionat la forma anglesa watermelon, no voldria ometre en este relat una anècdota curiosa, i molt rellevant, per a completar la informació sobre l’origen del meló d’alger. En la Guerra de Secessió americana (1861-1865), que en gran part era també una guerra comercial entre els estats del nord i els del sud, la victòria dels ianquis sobre els confederats comportà —com segurament saben— l’abolició de l’esclavitud, però és possible que desconeguen que els negres convertiren el meló d’alger en un símbol de la seua emancipació. Els negres associaven eixa fruita de la família de les cucurbitàcies a les terres dels seus ancestres, i festejaven la seua condició de lliberts cultivant-ne i menjant-ne. Sentien que així recuperaven part de la seua identitat segrestada. I tenien raó. Segons estudis recents, la planta originària del meló d’alger creixia, de manera natural, en determinades regions de l’Àfrica occidental. Des d’allí s’estengué al nord d’Àfrica i després a l’Orient. La vida pega moltes voltes. Torne a dir-ho.
La principal conclusió que es pot extraure de tota esta trama d’històries entrellaçades és que la globalització ha existit des de temps immemorials. Segurament des de sempre. Les coses funcionaven a un altre ritme, evidentment. Però els productes, i les paraules amb què es designaven eixos productes, tenen un origen molt divers, que han anat dispersant-se, de forma volàtil però inexorable, per tot el planeta. Vist així, amb la perspectiva que dona el temps, la defensa acèrrima de les paraules com a expressió de la genuïnitat d’una llengua, en el fons, no passa de ser una quimera. Eixa és una altra conclusió que es pot col·legir d’esta història. És aplicable a totes les llengües. Resseguint el rastre de qualsevol vocable, pocs són privatius d’una llengua. Tot, en el fons, és un seguit de distorsions i malentesos. Inclús per a les llengües neollatines la majoria dels llatinismes són enganyosos. Pocs ens han vingut per via patrimonial, transmesos oralment de generació en generació. La immensa majoria ens han arribat com a cultismes a través de les llengües de cultura del nostre entorn. Al final, pràcticament quasi tot el lèxic és un patrimoni compartit, fet d’empelts d’ací i d’allà. De les més de noranta mil paraules que té actualment el Diccionari normatiu valencià, no arriba ni a cinc mil les que ens han arribat per via patrimonial. Eixa és la realitat; i, amb lleus variacions, és la història de pràcticament totes les llengües. A vegades vivim instal·lats en la ficció, aferrats a un passat que no és real. Però una refrescant tallada de meló d’alger pot ajudar-nos a comprendre que fa temps que vivim en un món globalitzat, a on les paraules traspassen totes les fronteres.
