Parle de llengua, exclusivament de llengua. I en concret de la llengua usada durant molt de temps en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, en molts llibres de text, en certs programes d’À Punt, en els discursos d’alguns polítics i, com a reflex inevitable, en boca de molts parlants, que, amb el voluntariós afany d’expressar-se correctament, ajuntaven en alegre comunió neologismes i arcaismes, paraules d’ací i d’allà, barbarismes inèdits i hipercorreccions inaudites, i tot ornamentat, ara i adés, amb belles paraules, tan coloristes com inusuals.
Ho dic en temps passat no perquè crega que eixa situació a què em referisc s’haja superat ja definitivament, com les etapes de la desescalada, sinó perquè vull pensar, aferrant-me amb un bri d’esperança a la capacitat de raciocini dels valencians, que en un futur serem capaços de desprendre’ns de certs tics i assimilar unes pautes de normalitat homologables a les de qualsevol altra llengua.
Perquè, francament, no és normal pensar que els parlants d’una llengua creguen que no saben parlar la seua llengua. És una contradictio in terminis, que deien els llatins. Si parlen una llengua, és evidentment perquè saben parlar-la. Traslladant eixe esquema de pensament a uns altres àmbits, la cosa resultaria insòlita. ¿S’imaginen, per exemple, que anàrem a qualsevol comtat rural de la vasta campanya anglesa; o al conflictiu barri de Harlem, dins de Nova York, poblat majoritàriament per afroamericans; o a qualsevol ciutat de l’Austràlia profunda, i pensàrem que els seus habitants no saben parlar anglés perquè la seua manera d’expressar-se no s’ajusta a les regles o a la manera de pronunciar que hem aprés en l’institut o en alguna acadèmia d’idiomes? No, ¿veritat que no? L’anglés estàndard —com podria dir igualment el francés estàndard, l’alemany estàndard o el suahili estàndard— és una modalitat de llengua, però no és la llengua. I, si algú, després d’estudiar els rudiments d’un idioma, decidix fer una estada immersiva en qualsevol país a on es parla eixa llengua, es trobarà inevitablement —vaja a on vaja— un desajust entre la llengua estàndard i la llengua real que parlen espontàniament els membres d’eixa comunitat. I, en el cas que algú vullga aprofundir de veritat en el coneixement d’una altra llengua —la que siga—, el més normal és que s’esforce per assimilar l’accent i els tics expressius dels parlants natius fins a mesclar-se amb ells sense ser percebut com un element estrany. Només d’eixa manera podrà arribar a dominar eixa altra llengua, sent u entre tants, sense cridar l’atenció per dir coses rares que no diu ningú. En exàmens d’anglés per a estrangers, de fet —sobretot en els nivells superiors—, cada vegada és més normal posar gravacions en un registre col·loquial per a poder apreciar el grau de desimboltura dels examinands en qualsevol situació comunicativa. Eixa és la verdadera normalitat lingüística, la normalitat a què hauríem d’aspirar.
Però en valencià, en contrast amb la situació que acabe de descriure, és prou corrent que molts valencianoparlants creguen que ells no saben parlar bé la seua pròpia llengua. Fa poc, en concret, en línia amb el que a acabe de dir, un conegut em comentava que els valencianoparlants estan en una situació d’inferioritat respecte als castellanoparlants a l’hora d’aprovar els exàmens de la Junta Qualificadora. Quan m’ho digué, vaig fer un gest de sorpresa, com volent dir-li: «¡vinga, home, no sigues exagerat!». Em pareixia que eixa percepció que m’acabava de transmetre era més pròpia d’un penitent de Setmana Santa en ple èxtasi per l’autoflagel·lació infligida al propi cos que un raonament lògic d’un advocat que treballa en l’Administració pública, com era el cas del meu interlocutor. Però, per a reforçar les seues paraules i intentar combatre així el meu escepticisme, passà a explicar-me les raons en què fonamentava el seu pensament. Segons ell, les proves de la Junta se centren en aspectes que presenten una diferència entre l’expressió col·loquial i el que es considera propi d’un registre formal. «No pregunten mai el que és normal entre els parlants; sempre hi ha alguna trampa», em deia ell, cada volta més irritat amb la Junta i amb la meua falta de comprensió. I, insistint en els seus arguments, em confessava que, davant d’esta tipologia de preguntes, ell havia desplegat una estratègia per a respondre qualsevol ítem d’un examen que li havia donat molt bons resultats: «quan hi ha diverses opcions de resposta, sempre cal marcar com a correcta la que no diu ningú. Està comprovat estadísticament —m’asseverava en un to cientifista— que, actuant així, les probabilitats d’encertar són molt altes». I, en la prova oral i en les redaccions, exactament igual: «l’estratègia adequada és anar soltant de tant en tant algunes paraules rares, d’eixes que no diu ningú (aleshores, doncs, tanmateix), per a fer creure als examinadors que es domina la llengua». Com que jo, a pesar de les seues explicacions, continuava fent gestos d’incredulitat, em digué que en els cursos de valencià que havia fet —i, com a funcionari de l’Administració, ja n’havia fet uns quants— estava molt estesa la idea que ser castellanoparlant era un avantatge per a evitar les tares del valencià col·loquial. Em deixà de pedra amb esta última confessió. Si és veritat, és terrible.
Amb independència del recurs natural a autojustificar-se davant del fracàs en unes proves d’avaluació de coneixements lingüístics, és evident que alguna cosa falla. No és normal que tants valencianoparlants creguen que no saben parlar la seua pròpia llengua, ni eixa propensió a utilitzar paraulotes. A Catalunya això no passa; o, almenys, no passa en la mateixa proporció que ací. No sé com podem evitar que eixes idees vagen minant la confiança de molts valencians en el valor del seu propi bagatge lingüístic. Però alguna cosa hauríem de fer.
Al meu parer, per a poder explicar esta problemàtica, cal adoptar una mirada comprensiva, però evitant alhora qualsevol complaença justificativa, del procés de fixació de la normativa lingüística. La cosa ve de lluny, i és, sens dubte, un tema complex i amb moltes ramificacions. Però, breument, anant a l’essència del problema, trobe que la normativa es fixà a partir de dos eixos bàsics. Per una banda, per a satisfer les necessitats expressives del noucentisme —el moviment literari dominant fa un segle—, es practicà una forta depuració de l’idioma, bandejant de l’expressió formal castellanismes, vulgarismes i dialectalismes, obrint una gran bretxa entre el que es deia habitualment i el que es considerava correcte i adequat per a l’expressió culta; i, per una altra, este procés de fixació de la normativa es dugué a terme essencialment des d’una perspectiva barcelonina. Tot, completament lògic, per una altra banda. La normativa lingüística s’enfrontava en aquell moment al repte de modelar els canals d’expressió literària: eixa era la funció bàsica que s’havia de satisfer. I, a més, el gran ímpetu reivindicatiu de la llengua sorgí a Barcelona. La realitat històrica és la que és.
Partint d’eixa realitat, l’adaptació de la normativa lingüística a les necessitats del valencià s’ha fet de manera convulsa, amb vaivens i contradiccions. Després d’un primer impuls d’adaptació en els anys trenta, que es plasmà en les Normes de Castelló, el procés de normativització es reprengué amb força en els anys seixanta, amb la irrupció d’un moviment literari potent. Però la perspectiva i les necessitats dels escriptors d’eixe moment eren ja totalment diferents de les que hi havia en els anys trenta. Amb la voluntat de crear un espai literari comú, Joan Fuster, seguit d’un nombrós grup d’escriptors, optà per fer servir un model de llengua molt cohesionat amb el català de Catalunya, amb poques concessions a la variació dialectal. Les seues ànsies se centraven bàsicament en la busca de lectors, foren valencians o catalans. La dimensió territorial tenia escassa importància en aquella conjuntura. En els anys huitanta, en canvi, amb la posada en marxa de l’Administració autonòmica, la incorporació del valencià al sistema educatiu i la creació de Radiotelevisió Valenciana, les necessitats canviaren substancialment. Era necessari connectar amb la societat valenciana i reforçar la seua adhesió al projecte de revalencianització. Tot això desembocà en l’intent d’aproximar el model de llengua a la realitat valenciana.
Però el conflicte lingüístic, lligat a les essències identitàries i als interessos polítics, s’intensificà cada vegada més. Per a intentar resoldre estos conflictes, l’any 2001 es constituí l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que, integrant diverses sensibilitats lingüístiques, ha intentat trobar un punt d’equilibri en la conformació d’un model de llengua estàndard acceptable per a la majoria dels valencians. Bàsicament, el seu objectiu ha sigut, per una banda, conjurar qualsevol temptació secessionista, mantenint la unitat lingüística entre valencià i català, i, per una altra, procurar donar preferència a les solucions més arrelades en l’àmbit valencià per a satisfer les necessitats comunicatives de la societat actual. El panorama resultant de tots estos processos, que discorren paral·lelament, és complex. En un mateix temps coexistixen les innovacions impulsades per la institució normativa amb moltes recialles de les etapes anteriors. Potser era inevitable esta mescla de tendències, i és inevitable també la confusió regnant. Però, en tot cas, a pesar d’esta pandèmia de conflictes, este procés ha servit per a fer emergir en l’horitzó una nova normalitat lingüística. És una llàstima que l’actual Administració no haja percebut amb claredat la necessitat de donar un impuls decidit a la implantació del model lingüístic dissenyat per l’AVL, a on els parlants valencians se senten cada vegada més reconeguts en la seua manera espontània d’expressar-se, tal com és normal en qualsevol llengua. Voler posar l’èmfasi en la cohesió interterritorial no pareix que haja de ser en estos moments una prioritat de l’Administració pública. L’intercanvi de paperassa entre les diverses administracions del domini lingüístic no deixa de ser anecdòtica. I, mirant-ho des d’una perspectiva més estratègica, incidir en eixe punt en l’actual conjuntura política pot arribar a resultar suïcida, per les associacions que pot concitar. No sé si s’està a temps de rectificar. Però, siga com siga, esta actuació pesarà com una llosa en el balanç de gestió de la política lingüística. I el que és pitjor: en un futur encara tindrem més caos. El caos habitual de la vella normalitat.
