La vida, en general, discorre suaument per a la majoria de les persones. Cada nou dia —per simple inèrcia, per estricta necessitat o per pur plaer— tendim a reproduir el que férem el dia anterior. Els humans som animals de costums. Però, al mateix temps, no hi ha cap dia que siga exactament igual que qualsevol altre. La gran majoria de les vegades són canvis lleus, quasi imperceptibles; però en certs moments també rebem alguns sotracs que alteren substancialment la nostra vida. En qualsevol cas, siguen els canvis de la naturalesa que siguen, intentem adaptar-nos a les diverses situacions que ens toca viure. Esta capacitat d’adaptació forma part de la pròpia naturalesa humana, que ens ha permés ocupar tots els confins de la Terra, des de les illes Svalbard, el territori poblat més pròxim al pol Nord, fins a l’Antàrtida, el continent austral ubicat en el mateix pol Sud, ni que siga per a fer investigacions.
Ara, amb motiu de la pandèmia provocada pel coronavirus, moltes persones s’han vist abocades a canviar sobtadament els seus hàbits. La proclamació de l’estat d’alarma n’ha restringit dràsticament els moviments, però a més s’han promulgat multituds de normes complementàries que regulen fins les accions més nímies. No sols hem d’aprendre a resituar-nos en este nou marc de convivència, sinó que ens ha canviat la perspectiva de quasi tot. La cosa ens ha vingut així, i no en tenim una altra més que adaptar-nos-hi per a anar sobrevivint.
Però res és etern. A poc a poc, la situació va transformant-se novament. Ja hem passat a la fase 1 de l’anomenada desescalada. No sabem encara quan podrem recuperar una certa normalitat, eixa nova normalitat que alguns ja han posat en l’horitzó com a desiderata col·lectiva, advertint-nos amb l’adjectiu nova que res tornarà a ser exactament igual com abans. Però, dins de l’estat general d’incerteses en què ens trobem, l’única cosa segura que sabem és que tot evoluciona al seu propi ritme. I pareix lògic que siga així. Les normes generals, per a poder aplicar-se eficaçment, s’han d’adaptar adequadament a la situació específica de cada àmbit particular.
Eixa és una constant que s’ha mantingut al llarg del temps. En el dret llatí ja regia el principi que l’«exceptio probat regulam in casibus non exceptis», o siga, que ‘l’excepció prova la regla en els casos no excepcionals’. En els Furs de València, que daten de l’any 1329, la paraula excepció apareix usada 34 vegades. Esta dualitat conformada per l’oposició entre la regla —com a expressió de la normalitat— i l’excepció —com a reducte de les especificitats— s’ha mantingut vigent en totes les llengües, sovint amb fórmules proverbials, que posen de manifest una consciència popular del valor d’eixe mateix principi: en castellà, per exemple, se sol dir «la excepción confirma la regla»; en francés, «à chaque règle son exception»; en anglés, «exception that proves the rule»; en italià, «l’eccezione conferma la regola»… Constatant esta diversitat de modismes, si alguna lliçó podem extraure d’esta experiència col·lectiva és que convé ser flexibles a l’hora d’interpretar qualsevol norma. La quadriculamenta mental —i permeten-me que transgredisca les normes lingüístiques amb este neologisme de to col·loquial— sempre és una rèmora per a poder afrontar qualsevol situació de canvi.
En llengua, com en tots els ordes de la vida, també funciona plenament eixe mateix principi, i poques són les regles gramaticals que no tinguen la seua excepció. Així, la Gramàtica normativa valenciana, per posar-ne un exemple concret, enuncia que «Els substantius acabats en vocal tònica formen el plural afegint la terminació -ns», i il·lustra esta regla amb paraules com bé, que en plural fa béns; cosí, que fa cosins, i raó, que fa raons. En el Diccionari normatiu valencià hi ha moltes paraules (exactament, 5.822) que fan el plural seguint eixe mateix patró; en canvi, només n’hi ha 196 acabades en vocal tònica que formen el plural afegint una sola -s. D’acord amb esta distribució tan desigual, pot inferir-se una regla general i una excepció. Des d’un punt de vista didàctic, esta distinció és molt pràctica a l’hora d’ensenyar la llengua, especialment per als que tenen una altra llengua de referència bàsica. Però, alhora, no cal perdre la perspectiva que, per als parlants natius, l’excepció és tan natural com la mateixa regla. Ells parlen com parlen, i troben normal tot el que diuen habitualment. L’excepcionalitat, en tot cas, ve determinada pel que no diuen. La llengua i la gramàtica són dos plans diferents que se superposen, però no sempre coincidixen.
El gramàtic, basant-se en certs paràmetres, classifica les paraules amb voluntat didàctica; el lingüista, per la seua banda, intenta explicar per què alguns mots se separen d’un determinat patró. Les dos perspectives es reforcen mútuament per a poder formular regles precises ajustades a la realitat. Gràcies a esta conjunció, en el cas concret de les paraules acabades en vocal tònica, podem constatar que la gran majoria de vocables que se separen del patró general procedixen d’altres llengües: sofà, per exemple, que fa el plural afegint una -s a la forma de singular (sofàs), prové del francés sofa; xampú, que funciona exactament igual (xampús), procedix de l’anglés shampoo; café, provinent de l’italià caffè, fa cafés… Bé, en este cas concret, molts valencians —i no sols valencians— també diuen cafens. Les regles gramaticals no sempre reflectixen amb absoluta fidelitat la llengua. A vegades, per motius diversos —que ara resultaria massa prolix explorar— certes solucions queden excloses del codi normatiu. Davant d’esta constatació, es pot pensar que el que diuen eixos parlants és incorrecte o bé es pot optar per reformular la norma. Esta última opció és, de fet, la que es va seguir en el Diccionari normatiu valencià per a la paraula juí, que arreplega explícitament com a formes de plural tant juís com juïns. Altres diccionaris, en canvi, només recullen encara la forma juís.
Les regles i les excepcions, en definitiva, conformen un delicat joc d’equilibris, i l’eficàcia de les normes es basa justament en la capacitat d’adaptar-se a una realitat canviant. La llengua i la vida, en este aspecte com en tants altres, van de la mà. L’experiència recent bé que ens mostra que res és immutable. I, si hem sigut capaços d’adaptar-nos a les noves circumstàncies socials, també hauríem de poder adaptar les normes lingüístiques a les noves exigències comunicatives. Donant l’esquena a la realitat, ens quedarem desfasats permanentment.
