En ocasió de la presa de possessió dels ministres que conformen l’actual Govern d’Espanya, seguint una fórmula ritual, n’hi hagué alguns que prometeren guardar el secret de les deliberacions del «Consejo de Ministros»; però uns altres expressaren el seu compromís de lleialtat amb una variació de la fórmula protocol·lària, al·ludint al «Consejo de Ministros y Ministras», i encara hi hagué una ministra que es referí a este òrgan amb el nom de «Consejo de Ministras». He posat estes citacions en castellà per a fer-ne una transcripció fidel; però, sobretot, perquè la traducció literal al valencià resultaria inintel·ligible. Podem comprovar-ho ràpidament: en el primer cas, el resultat seria el «Consell de Ministres»; en el segon, el «Consell de Ministres i Ministres», i en l’últim, el «Consell de Ministres». En valencià, en plural, tots són ministres, tant si són hòmens com si són dones. I amb este contrast només volia ressaltar que cada llengua té les seues pròpies ambigüitats i, alhora, els seus recursos específics per a desfer-les. El que val per a una llengua no sempre és vàlid per a una altra.
En part, l’origen del problema que estic intentant plantejar a partir de l’anècdota referida al jurament dels nous ministres deriva precisament d’això: d’haver volgut traslladar d’unes llengües a altres —a vegades irreflexivament, al meu parer— els mecanismes per a eludir allò que s’ha cregut que eren manifestacions d’un llenguatge sexista. El símbol de l’arrova (@), per exemple, que sovint s’utilitza en castellà com a recurs integrador dels morfemes de masculí i femení, perquè s’entén com una espècie de fusió de les lletres o i a (tod@s, com a simbiosi de todos i todas), no aprofita per al valencià.
Estes i altres estratègies de desmasculinització del llenguatge, sovint aplicades de manera dispersa i contradictòria, al final han desembocat en un enorme embolic. Tot arranca en els anys seixanta del segle passat. Fou en aquella època de grans canvis socials, quan Bob Dylan entonava profèticament «The Times They Are a-Changin’» (‘Els temps estan canviant’), que es prengué consciència del desajust existent entre la realitat del moment i les paraules que tradicionalment s’havien fet servir per a designar certs elements. A través d’esta nova perspectiva, es percebé —primer en anglés i després en la resta de llengües— les limitacions designatives que tenien certes paraules. En anglés, per partir de la llengua que primigèniament abordà el problema, la mirada es focalitzà en els mots formats amb man (‘home’), com ara fireman (‘bomber’), policeman (‘policia’), chairman (‘president, director’), congressman (‘congressista’) o gentleman (‘gentilhome’), que passaren a duplicar-se amb woman (‘dona’). Curiosament, les paraules formades amb el sufix ‑ess (equivalent al nostre sufix -essa), com poetess (‘poetessa’) o actress (‘actriu’), es relegaren en favor de les formes comunes poet (‘poeta’) i actor. Però el que a nosaltres ens pot paréixer curiós per a ells no té per què ser-ho. L’anglés és una llengua composicional, i les paraules, com a norma general, són invariables quant al gènere. Precisament per això, la marca distintiva -ess, aplicable exclusivament a les dones, representava una anomalia. Esta recomposició del llenguatge feta des de l’òptica feminista fou batejada com a gender-inclusive language (‘llenguatge inclusiu de gènere’).
Però en valencià, igual que en castellà i la resta de llengües romàniques —llengües flexives—, la manera normal d’indicar el femení és afegir a la forma de masculí un morfema específic. Si a l’home que es dedica a apagar focs li diem bomber, per analogia amb altres paraules acabades en eixa mateixa terminació, a la dona que fa la mateixa funció li podem dir bombera sense cap problema. Eixe és el procediment general que s’ha seguit en molts casos per a feminitzar el nom de determinades professions exercides tradicionalment per hòmens, i així hem anat creant formes com advocada, enginyera, arquitecta, camionera, fematera i inclús peona (una de les últimes modificacions incorporades al Diccionari normatiu valencià). Però a vegades la solució no és tan senzilla, i per això els parlants vacil·len, i per eixe mateix motiu els diccionaris, resseguint el que fan els parlants, donen també en alguns casos solucions contradictòries. Els parlants, per exemple, diuen clienta, dependenta, assistenta o presidenta; però, en molts altres casos semblants, es tendix a deixar invariables les paraules que tenen eixa mateixa terminació, com en agent, conferenciant, delineant, dibuixant, fabricant, intendent, representant, vigilant… Això és el que diuen la majoria de parlants, i així és també com estan arreplegades totes estes paraules en els diccionaris. I, inclús en alguns casos en què els parlants vacil·len, els diccionaris han optat per reflectir les seues vacil·lacions. És el cas, per exemple, d’estudiant, que té una forma invariable, vàlida per als dos gèneres (un estudiant i una estudiant), i una forma variable, amb un morfema específic per al femení (una estudiant i una estudianta). I el mateix passa, per exemple, amb gerent i gerenta.
Però el gran problema que planteja l’anomenat llenguatge inclusiu en les llengües flexives és la inexistència d’una forma neutra per a referir-se de manera genèrica a hòmens i dones conjuntament, diferent de la masculina o la femenina. Eixe és justament el problema que apuntava la vicepresidenta primera del Govern, Carmen Calvo, quan demanà a la Real Academia Española un informe per a adaptar la Constitució Espanyola als criteris del llenguatge inclusiu. La RAE, en resposta a eixa petició, acaba de remetre a la vicepresidenta un «Informe sobre el buen uso del lenguaje inclusivo en nuestra carta magna», que fou aprovat per unanimitat dels acadèmics i acadèmiques d’aquella docta casa, en què es considera innecessari el desdoblament dels substantius amb moció de gènere per a representar hòmens i dones a través de les paraules. La veritat és que era del tot previsible esta conclusió. L’Academia Española ja havia manifestat reiteradament eixa mateixa doctrina. En la Nueva gramática de la lengua española, publicada en 2009, ja es deia de manera molt explícita que «El género no marcado en español es el masculino […] En la designación de seres animados, los sustantivos de género masculino no solo se emplean per a referirse a los individuos de ese sexo, sino también —en los contextos apropiados—, para designar la clase que corresponde a todos los individuos de la especie, sin distinción de sexos».
La problemàtica en valencià respecte a este punt és idèntica que en castellà. I l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ja consignà igualment en la Gramàtica valenciana bàsica que «El gènere masculí, tant en singular com en plural, s’utilitza com a terme no marcat per a referir-se no sols als individus de sexe masculí, sinó també per a designar tots els individus de l’espècie».
Estes formulacions no fan sinó refermar el que, de manera natural, fan els parlants quan s’expressen. O, almenys, el que han fet durant segles i segles. Les gramàtiques no poden inventar-se res. Les llengües no les fan les acadèmies; les fan els parlants. I, per això mateix, encara que tendixen a preservar els usos tradicionals, no es poden tancar tampoc als canvis lingüístics que es van consolidant socialment. En última instància, tot depén del que diguen els parlants. I és veritat que, en estos moments, hi ha moltes persones que, per conviccions ideològiques, no volen acceptar que les paraules de gènere masculí representen el conjunt de l’espècie. Tenen dret a pensar-ho, i fins i tot a intentar canviar les estructures profundes de la llengua. Però no és fàcil.
En el títol d’este mateix article apuntava, de manera sintètica, un dels problemes més habituals en què se sol incórrer quan s’intenta parlar o escriure fent un desdoblament de formes amb la voluntat d’integrar hòmens i dones en el discurs. I no em referisc exclusivament a les repeticions de la mateixa paraula en la forma masculina i femenina. Per a adaptar la Constitució a este nou format, caldria duplicar més de quatre-centes paraules. En anglés, en canvi, eixe problema no existix. O afecta puntualment unes poques paraules. Però en valencià, igual que en castellà, la quantitat de mots susceptibles de ser desdoblats posa en relleu la dimensió del problema. I no és només la dimensió quantitativa, ni el tedi causat per tantes repeticions; ni tan sols les possibles incoherències derivades de la falta de control del discurs, que fa que unes vegades es dupliquen certes paraules i altres no. El problema és el desgavell general, que fa que a voltes es feminitza fins i tot el que no toca.
Recuperant el títol d’este article per a poder constatar millor el que acabe de dir, convé recordar que el femení de ningú no és ninguna, i no perquè ninguna siga incorrecte, que no ho és, sinó perquè és el femení de l’adjectiu ningun. Però ningú és un pronom invariable. Es pot dir «No he vist a ningú», a on ningú té el valor de ‘cap persona’, i també «No he vist a ningun amic (o a ninguna amiga)». Esta distinció funciona exactament igual en la resta d’indefinits. Podem preguntar, per exemple, «¿Algú sap quan és la data de l’examen?», en què algú, amb valor pronominal, inclou indistintament hòmens i dones; però usem algun o alguna amb valor adjectival diferenciant segons el gènere del substantiu a què s’al·ludix: «¿Tens algun llibre per a deixar-me?», «¿Has llegit últimament alguna novel·la interessant?». I, encara que potser algú se sorprendrà, eixe mateix funcionament regix també per a tots. Tal com s’especifica en l’accepció 6 de l’entrada tot del Diccionari normatiu valencià, quan s’usa este indefinit amb valor pronominal és «invariable en masculí plural», ja que el seu significat inclou «totes les persones de què es tracta», i per això s’il·lustra amb l’exemple «Hem de decidir-ho entre tots». La fórmula tots i totes que, a manera de falca recurrent, fan servir algunes persones, ara com ara —segons la gramàtica vigent— és incorrecta. Amb valor pronominal, només és possible usar tots (igual que s’usa ningú, algú, u, cadascú o tothom). No és cap excepció; és la regla general. La variació morfològica d’estos indefinits només és pertinent quan s’usen com a adjectius, i hi ha, per tant, una referència, explícita o implícita, a un substantiu: «tots els professors i totes les professores del centre, així com tots els alumnes i totes les alumnes, tenen l’obligació de…».
Qualsevol canvi en les estructures profundes de la llengua té múltiples implicacions. No sols les que acabe de comentar. Per a il·lustrar les ramificacions del llenguatge amb un exemple concret, que permeta entreveure les dimensions del problema, recorde només que, quan un adjectiu afecta dos o més substantius de gènere diferent, l’adjectiu es posa en masculí plural: «Un jupetí i una camisa blaus», a on blaus qualifica tant el jupetí com la camisa. Si es desproveïra el masculí del caràcter genèric inclusiu, també seria necessari reformular la norma anterior.
La llengua és un codi complex, travat amb moltes connexions que s’han anat gestant amb múltiples actes de parla al llarg dels segles, i no és senzill remoure’n les estructures a través de falques més o menys estereotipades sense que quede afectada la coherència global del discurs. Ni menys encara fer-ho per decret. Ho dic amb el màxim respecte per aquells que creuen en la necessitat imperiosa de canviar radicalment el llenguatge.
