Amb motiu de l’últim article que vaig publicar en este mateix blog, amb el títol «¡Que xulo!», en què constatava l’ús creixent de la paraula xulo entre les generacions més jóvens i insinuava la conveniència de reconsiderar la seua (presumpta) incorrecció, un amic —professor de valencià en un institut de Secundària— em feu algunes objeccions que m’han induït a condensar-les en un nou article, des de la convicció que podien ser d’interés per a als lectors de l’anterior article. Però, si no l’han llegit, tampoc passa res. El contrast d’idees, plantejat des del respecte mutu, sempre és enriquidor. I més en llengua, a on poques coses no són discutibles.
La seua principal objecció a les tesis que jo mantenia en aquell article és que, al marge de la relativa antiguitat de la paraula xulo i de la seua tradició literària, pareix lògic que els docents centren la seua activitat en potenciar l’ús de les formes valencianes més genuïnes i procuren bandejar les solucions lingüístiques que ens han pervingut a través de la influència del castellà. Si al final la paraula xulo es consolida, potser no hi haurà més remei que acceptar-la —em reconeixia—; però, mentrestant, és normal que els que estan bregant en el dia a dia per ensenyar llengua als xiquets s’esforcen per donar-los pautes de correcció lingüística i intenten depurar els barbarismes que s’infiltren en la seua llengua espontània.
Té raó, el meu amic. Les seues objeccions em pareixen molt sensates; almenys, com a plantejament general. Però el partit es juga a moltes bandes, i les meues reflexions apuntaven sobretot a la necessitat de modificar el reglament del joc. La normativa és el resultat de múltiples interaccions socials, i hi ha molts protagonistes actius: els parlants, els escriptors, els mitjans de comunicació, els docents i, per descomptat, les mateixes institucions normatives, que han de substanciar, a partir de la tradició lingüística i de l’ús social, la conveniència d’incorporar als diccionaris qualsevol paraula nova. Cada u fa el seu paper en una relació dialèctica a on els equilibris es van ordint col·lectivament.
En eixe marc global, equilibrat per un sistema de pesos i contrapesos, és normal que des de l’escola s’actue reforçant l’ús dels recursos lingüístics tradicionals i difonent la normativa consolidada. Però, partint de l’acceptació d’este esquema, cal evitar —crec— l’aplicació rígida d’uns plantejaments massa esquemàtics. I soc plenament conscient de les dificultats que suposa determinar el significat precís d’esta formulació. ¿Què significa rígid en este context? ¿Quan som massa laxos o massa estrictes? Els límits de la correcció lingüística sempre són imprecisos. Però, per això mateix, davant de les innovacions lingüístiques, convé ser prudent. No es pot partir de la idea que tot el que no està en un diccionari normatiu és necessàriament incorrecte. No hi ha cap llengua que funcione així. Potser amb una anècdota recent puc il·lustrar millor el que pretenc dir. Des de diversos mitjans de comunicació, s’ha difós la notícia que la Real Academia Española havia esmenat la plana als correctors d’un test lingüístic que s’havia passat en unes oposicions per a accedir al cos de la Policia Nacional, en què s’havien considerat incorrectes paraules com ciberataque o LGTBI pel fet que no estaven en el Diccionario de la lengua española. Possiblement, tots —o quasi tots— els professors de castellà estarien plenament d’acord amb esta apreciació. En el nostre àmbit lingüístic, en canvi, hi ha moltes persones —em consta fefaentment— que sistemàticament consideren incorrectes les paraules que no estan en els diccionaris normatius. En gran part, això és degut a la pròpia inseguretat amb què ens enfrontem a la nostra llengua. Però la llengua —qualsevol llengua viva—, per la seua pròpia essència, és voluble, amb vores imprecises delimitades per neologismes emergents, que irrompen amb la força d’un guèiser, i vocables que cauen ràpidament en un estat d’obsolescència. No tot pot estar en el diccionari, almenys amb la celeritat amb què funciona la llengua real. Però esta realitat tampoc ens hauria d’induir a creure que la llengua és un magma informe. Segur que tots estaríem d’acord en la conveniència de reforçar l’ús de paraules com ulleres, fusta, netejar o platja enfront de gafes, madera, limpiar o plaia. Però hi ha vocables que es fan lloc entre els parlants perquè les solucions tradicionals no els acaben de resultar plenament satisfactòries. Crec que xulo és un d’estos vocables. Vegem, si no, quines són les equivalències que donen els diccionaris bilingües per al castellà chulo per a poder ponderar millor la seua hipotètica necessitat.
La paraula chulo, com segurament saben, té diversos significats. Per a referir-se a l’home dedicat al tràfic de prostitutes, es donen com a alternatives macarró, macarra o proxeneta. Es tracta de solucions que, certament, expressen la mateixa idea que chulo; però, al meu parer, cap d’eixes paraules pot usar-se satisfactòriament en certs contextos. Per això segurament, en un reportatge d’El Periódico, publicat el 7 de novembre de 2018, s’optà per escriure que «Ho diu el que va ser xulo, xulo de putes, i amo de bordells durant més de vint anys»; i per eixe mateix motiu, Lluís Solanes, en la seua traducció de L’assassí que va somiar amb un lloc al cel, del periodista i escriptor suec Jonas Jonasson, també escrivia que «el propietari de l’hostal, xulo putes a més de garrepa de campionat, perdés la seva principal font d’ingressos». No pareix factible utilitzar macarró, macarra o proxeneta en els contextos indicats sense perdre la força expressiva del xulo (de) putes.
El problema de fons que subjau en este debat és el risc de perdre la pròpia identitat lingüística acceptant massa lleugerament paraules alienes. Però, paral·lelament, el dilema filològic és dirimir què és propi i què és alié; i, des d’un punt de vista sociolingüístic, el problema se centra en valorar les repercussions que un excés de purisme pot tindre en l’ús social de la llengua. Circumscrivint el debat a la paraula xulo, ¿algú creu que, evitant-ne l’ús, estaríem recuperant unes formes genuïnament valencianes i desterrant als confins de la nostra parla una forma bastarda? Tot és dubtós. I, al marge de l’opinió preconcebuda que cada u puga tindre al respecte, cal acceptar que cada paraula té la seua pròpia història. A vegades resulta molt difícil atorgar patents de genuïnitat. Si la paraula xulo, tal com apuntava en l’article anterior, apareix documentada en 1795 en obres valencianes, la paraula macarró, en el sentit de ‘proxeneta’, no hi apareix fins a 1988, quan Rafael Xambó la utilitzà en l’obra Sexualitat provisional. (És possible que, amb estudis més profunds, estes datacions puguen retrotraure’s a estadis anteriors, però ens valen com a referències indiciàries.) És lícit, per tant, a partir d’estes dades, qüestionar que la paraula macarró siga més valenciana que xulo. I, posats a regirar en l’etimologia de les paraules, si xulo en el seu origen és un acurtament de l’italià fanciullo, el mot macarró prové del francés maquereau. ¿Què és nostre? ¿Des de quan passen a ser nostres les paraules preses d’altres llengües?
Però és cert que la paraula xulo té actualment un camp semàntic molt ample, i no podem restringir el seu ús al de ‘proxeneta’. Així, per a indicar que alguna cosa ens causa una impressió agradable, siga per la seua bellesa o per la seua gràcia, els valencians sempre hem dit bonic. ¿O no? —em preguntava el meu amic sense saber ja a què atindre’s—. M’hauria agradat poder donar-li la raó, però la veritat és que els valencians no sempre hem dit bonic. Esta forma es documenta per primera vegada en un text de Teodor Llorente que, amb motiu de la seua presidència dels Jocs Florals de Barcelona en 1880, escrigué com a prefaci per al Llibre d’or dels jocs Florals, publicat cinc anys més tard: «Per asò, y per donar mostra de la poesia valenciana de avuy, com jardiner que cull les flors més preades de son hort y les ajunta per a fer un bonich ramellet». En realitat, els valencians tradicionalment hem dit bonico: «menja bonico, caga poquico», escrivia Jaume Roig en l’Spill l’any 1460. I és esta forma la que apareix usada reiteradament en tota la tradició literària valenciana fins a ben entrat el segle XX, quan se substituí per bonic des de la falsa creença que bonico era un castellanisme. Però, en qualsevol cas, bonico no és més castellanisme que bonic. El sufix -ico és un tret típic de l’aragonés, encara que la forma bonico també era del tot habitual en castellà durant els segles XV i XVI. Però, siga o no castellanisme —que tampoc importa massa—, la realitat és que la variant bonico continua sent encara la forma més habitual en el parlar espontani de la majoria dels valencians. I, per això mateix, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’ha incorporat al Diccionari normatiu valencià. Benvinguda siga, encara que tinga l’etiqueta de «col·loquial», si contribuïx a desfer l’errònia creença que qui la diu —o siga, tots els valencianoparlants— parlen malament la seua llengua.
Però sàpien que, per a reemplaçar eixe xulo bastard suspecte de castellanisme infiltrat, tenen també a la seua disposició moltes altres paraules de significat semblant. O això diuen almenys els diccionaris de correspondències que he pogut consultar. De solucions n’hi ha per a tots els gustos. Una d’estes alternatives és maco. Per a la majoria dels valencians no és un mot habitual, encara que tampoc és una forma estranya en la nostra tradició literària. Inclús un autor costumista com Josep Pascual Tirado, autor de Tombatossals, escrivia «¡Xi, mira que maco va el sinyô Miquiel!» en Lo padrí rumbós. I, al marge de si maco és més d’ací o més d’allà, convé apuntar que este vocable no és sinó una adaptació del castellà majo. Davant de la dificultat d’articular el so de la j castellana, els valencians i els catalans inicialment tendíem a permutar eixe so pel de [k]. Entre els valencians, fins fa no massa temps, era habitual dir quefe per jefe. Així consta en molts sainets. Però, mentre que els valencians tendim a considerar quefe un vulgarisme inacceptable, maco està en el Diccionari de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la marca de «popular». Tot, al cap i a la fi, depén del color amb què es mira. De la mateixa manera que també és una qüestió de perspectives que en els exàmens de la Junta Permanent de Català a cap examinador li passaria pel cap considerar falta l’ús de maco, a pesar d’estar marcada com a «popular» en el DIEC, mentre que si algun valencià gosa usar bonico en els exàmens de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, ¡ai, pobret!, no sé com quedarà…
Si no els apanya maco, també tenen a la seua disposició la paraula bufó. Se sol usar en contextos poc formals, però en els diccionaris no està marcada ni com a «col·loquial» ni com a «popular». Les connotacions associades als diversos nivells de formalitat tenen un perfil molt evanescent. Però, en el cas que es decidisquen a usar-la en les seues relacions quotidianes, tinguen en compte que comporta el risc que algú puga entendre una altra cosa, com li passà a un xiqueta de Xàtiva, que, quan uns coneguts de la família li digueren que era «molt bufona», es posà a plorar i, tota desconsolada, jurava i perjurava que ella no s’havia tirat cap bufa. I sàpien també, si són exquisidament escrupolosos en l’ús del llenguatge, que, a pesar de les aparences de genuïnitat, la paraula bufó prové de l’italià buffone, a on s’usava amb el significat de ‘joglar còmic’, i d’ací passà a significar ‘graciós, bonic’.
Però, si volen causar un impacte profund en el seu interlocutor amb un lèxic excels, poden recórrer a la veu xamós. Es tracta d’un mallorquinisme que s’utilitza per a referir-se als xiquets que, per la seua manera de raonar, es considera graciosa; més o menys, amb un significat semblant al que en un valencià prosaic diríem ressalat. Però no és el mateix, clar. Este adjectiu procedix de l’àrab šamûs. Però no passa res. Els moros ja estaven ací abans que vinguera Jaume I a expulsar-los. Cap problema de genuïnitat, per tant; potser sí d’intel·ligibilitat. Però tot no es pot tindre.
I, perquè ningú puga queixar-se de falta de recursos per a poder substituir l’ignominiós xulo, encara tenim galanxó, un altre mallorquinisme que Enric Valor ressenyava en un articlet titulat sorprenentment «Qualificatius d’ús corrent». Proposava esta forma per a esquivar el castellanisme lindo. Potser, si en À Punt es decidixen a recuperar algun dia els dibuixos animats del Gat Silvestre, tan populars quan jo era menut, per a traduir el «lindo gatito» es podria dir el «galanxó moixet». ¡Quina delícia de llenguatge! Ningú sabrà què és, però no importa. ¡Ja n’hi ha prou de castellanismes impostats! Sempre que no escarben en els orígens, és clar. Perquè, si ho fan, es corre els risc de descobrir que galanxó és un altre castellanisme infiltrat resultant de l’encreuament entre galan i gatxó.
En fi, amb esta jocosa i prolixa descripció de les alternatives de xulo només els volia dir que la llengua ideal no existix. ¡Ni falta que fa! El que fa falta és saber per a què volem la llengua. Sabent això, serà fàcil triar en cada moment les paraules que necessitem.
