L’altre dia, fent unes compres en un centre comercial, vaig coincidir momentàniament amb un grup de xiquetes mirant l’aparador d’una botiga. Devien tindre dèsset o díhuit anys. Elles, evidentment, no es veien com a xiquetes; jo, sí. La perspectiva temporal dona un valor diferent a les paraules. Parlaven un valencià que a mi em sonava a música celestial, sense artificis ni impostacions. Jo m’esforçava per fingir que estava interessat per comprar alguna cosa, i feia com si estiguera escodrinyant atentament els objectes exhibits en l’aparador; però, en realitat, em recreava de sentir-les. És deformació professional, supose. El cas és que, en un moment determinat, una d’elles, assenyalant no sé què, exclamà:
—¡Que xulo! ¿No vos agrada?
—Ja ho crec —li respongué immediatament una de les seues amigues—. ¡És xulíssim!
—¡Xuli, xuli! —confirmà una tercera.
—¡Quina xulada! —rematà la que faltava per expressar la seua opinió.
Totes expressaren amb la paraula xulo, o algun dels seus derivats, una coincidència plena en la seua valoració estètica de l’objecte assenyalat. Cada generació té els seus propis valors estètics, que es manifesten en la roba, en el pentinat, en els tatuatges, en els pírcings, en els gustos musicals… I també, clar, en la manera d’expressar-se. Encara que tots els parlants d’una determinada comunitat lingüística parlen la mateixa llengua, cada grup d’edat té un subcodi particular, constituït sobretot per paraules específiques, expressions peculiars, falques de resposta arquetípiques… Tota una panòplia de recursos que els cohesiona i els identifica per contraposició a les generacions anteriors. Tots ens entenem, sí; però no gastem les mateixes paraules per a comunicar-nos.
I no és que la paraula xulo em resulte estranya; però jo —com moltes altres persones de la meua generació— la utilitze en altres contextos. O, almenys, amb una freqüència distinta. Però, al marge dels usos que les xiquetes o jo mateix puguem fer d’esta paraula, la realitat és que ja fa segles que xulo és d’ús habitual entre els valencians. La primera documentació que puc aportar-ne es remunta al segle XVIII. Apareix usada en una obreta de teatre titulada Rahonament i coloqui nou de Nelo el Tripero, escrita per Pasqual Martínez Garcia, un gitano de professió cordeller nascut a València. Ens diu, en l’esmentada obreta, que havia quedat «emprendat […] de ses garbositats chules», en referència a una dona que havia conegut feia poc en un ball. Molt probablement, la paraula xulo ja devia ser ben habitual entre els valencians; si no, difícilment s’hauria gastat en una obra de caràcter popular.
En castellà, el mot chulo apareix documentat a començaments del segle XVII. És, per tant, més que probable que este vocable ens haja arribat des del castellà. No té res d’excepcional. La situació de subordinació del valencià respecte al castellà feu que molts neologismes seguiren eixa mateixa ruta de penetració. Però el castellà no estava tampoc exempt de l’assimilació de paraules provinents d’altres llengües. De fet, chulo provenia de l’italià ciullo, forma acurtada de fanciullo, i fanciullo, segons el Dizionario Garzanti, és «l’essere umano tra i sei e i dodici anni», o siga, un xiquet de sis a dotze anys. És possible que esta definició del mot originari de xulo que ens proporciona el diccionari italià ens resulte ara una miqueta desconcertant. No és, ni de bon tros, la idea que tenim de xulo. Però el Diccionario de Autoridades de la lengua española, el primer diccionari de la Real Academia Española, editat en 1729, ens proporciona la pista que connecta amb el seu origen genealògic. Definia chulo de la manera següent: «En Germanía [això és, en l’argot dels lladres i rufians del segle XVII] muchacho y muchacha».
Per successives associacions amb el comportament d’aquells xicons vinculats a l’hampa, s’han anat gestant molts altres significats. Des de proxeneta fins a fanfarró, passant per un personatge típic de les classes populars madrilenyes amb una forma de vestir i de parlar molt peculiars. No té tampoc res d’especial. Les analogies, les metàfores, les metonímies i tot tipus de trops són el germen de qualsevol ampliació semàntica. És ben normal que les paraules vagen alterant el seu significat al llarg del temps, com també és del tot normal que passen d’una llengua a una altra. El llenguatge és un codi dinàmic, i les relacions culturals entre els pobles faciliten els intercanvis. De l’italià passà al castellà, i des del castellà s’expandí al valencià, com també al gallec i al basc.
La bona veritat és que tots els valencians, des de fa segles, diem xulo en un sentit o un altre. I no sols oralment en l’expressió casolana. Molts escriptors de reconeguda solvència han fet servir la paraula xulo en les seues obres. Joan Fuster, per exemple, ja en 1954 escrivia que «l’actitud del xulo era injustificada». Per la seua banda, Isa Tròlec, el transsumpte literari del doctor Joan Baptista Mengual, en la novel·la Ramona Rosbif, un exercici brillantíssim de realisme lingüístic que encara manté tota la seua frescor, deia: «Vaig a contar-vos un xiste molt bo i molt xulo». I encara es podrien afegir moltes més citacions d’autors com Josep Vicent Marqués, Ferran Torrent, Carme Miquel, Joan Pla, Silvestre Vilaplana, Isabel-Clara Simó i molts altres que han utilitzat la paraula xulo en els seus escrits.
Però la xuleria està molt estesa. No és només cosa dels valencians. Juli Vallmitjana, un autor d’origen barceloní que aconseguí una gran popularitat en les primeres dècades del segle XX, amb una obra que en el seu conjunt mostra una fonda preocupació pel món dels marginats, escrivia que «aquell home fos andalús els va encomanar certs aires de xulo». L’escriptor mallorquí Baltasar Porcel, per la seua banda, descrivint un dels personatges de la seua novel·la Difunts sota els ametllers en flor, en deia que era «un xulàs patoter». La menorquina Esperança Camps, actual subdirectora d’informatius no diaris d’À Punt, escrivia en la novel·la Quan la lluna escampa els morts que «Va ser xulo, com a les pelis, uns quants polis ja l’esperaven al replà de l’escala». I també en la sèrie Merlí, que actualment està emetent À Punt, el professor de Filosofia que en fa de protagonista donava el següent consell a un dels seus alumnes: «Has de fer-te amic del xulo perquè la gent et tingui en compte».
La nostra llengua disposa, certament, de formes alternatives per a poder expressar els diversos significats de la paraula xulo. Potser són més genuïnes, encara que la genuïnitat té sovint uns perfils molt difusos, difícils de delimitar amb precisió. Però, pragmàticament, no hi ha cap paraula que siga igual que una altra. Els jóvens —ja ho hem dit— no parlen igual que els vells, i pretendre que abandonen el seu propi codi per a adoptar el de les persones majors comporta el risc de deixar-los fora del sistema lingüístic. O pitjor encara: tal volta suposa deixar la llengua sense futur.
