Així s’expressava recentment Joan Ribó, l’alcalde de València, per a comunicar a Carla García Pérez i Consuelo Llobell Frasquet que havien sigut nomenades falleres majors de València per a l’any 2020. Els vídeos d’eixe moment, presents en molts webs d’internet, preserven fidelment el testimoni de les seues paraules. A més d’usar cridar en el sentit de ‘telefonar’, Ribó també digué a on, bonico, dis-me, poquiu…, paraules totes ben normals en el parlar espontani de molts valencians. La cosa no tindria res d’especial si no fora perquè Joan Ribó no és natural de València: nasqué a Manresa; encara que ja fa molt de temps que l’alcalde viu ací, i és normal que haja fet seues moltes de les paraules que ha sentit dir als seus conciutadans. Així és com funcionen tots els parlants per a comunicar-se fluidament amb les persones del seu entorn: escoltant i reproduint després el que han assimilat. Però esta lògica natural no sempre impera en la nostra realitat sociolingüística, i alguns valencians mostren una propensió quasi malaltissa a desdenyar les paraules pròpies i a imitar el parlar dels paisans de Ribó. De manera que, tal com estan les coses, el gest de Ribó no està exempt de mèrit. Amb el lema amb què encapçalà la seua campanya en les últimes eleccions municipals, «Trellat», intentà posar de manifest una actitud, que també es projecta sobre les qüestions lingüístiques. Són simples anècdotes, evidentment; però tot ajuda a visibilitzar el que som i la manera sensata d’afrontar els problemes. Amb l’ús que fem de la llengua no sols transmetem la nostra identitat, sinó també la nostra manera de pensar i d’actuar. Les comparacions a vegades són odioses. Qui vullga que en traga les conclusions oportunes.
En qualsevol cas, dit això, jo volia apuntar especialment que el verb cridar, en el sentit de ‘telefonar’, tal com l’utilitza l’alcalde de València en la seua conversa amb les falleres majors, ja està incorporat en el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Durant molt de temps este ús s’ha considerat incorrecte, i reiteradament s’ha comptat com a falta quan algú el gastava en els exàmens de valencià. I em consta que encara hi ha qui es resistix a acceptar-lo, fent interpretacions forçades de la informació que consta en el Diccionari normatiu valencià. És cert que esta accepció de ‘parlar per telèfon’ del verb cridar apareix marcada en el DNV com a «col·loquial». Això, potser, ha donat peu a interpretacions variades. És lògic que, si esta paraula, en l’ús indicat, es considerava incorrecta, estiguera bandejada dels registres formals; però la seua incorporació al diccionari normatiu indica la voluntat manifesta de despenalitzar-la. Si s’haguera volgut que tot continuara igual, no tenia sentit que s’haguera inclòs en el diccionari.
I s’ha actuat així perquè la condemna de l’ús de cridar en el sentit de ‘telefonar’ no té massa fonament. Este significat del verb cridar és relativament recent. En el món de la telefonia totes les paraules són recents. Molts valencians, de fet, encara diuen teléfono col·loquialment. I el verb telefonar encara és més recent. El registrà Pompeu Fabra en la primera edició del seu Diccionari general de la llengua catalana, en 1932. La Real Academia Española havia incorporat telefonear al seu diccionari tan sols set anys abans, en 1925, i probablement per influència del francés téléphoner. En realitat, si bé es mira, pràcticament tots els neologismes tecnològics han seguit eixa mateixa ruta de penetració. Es gesten en francés o en anglés, sovint a partir de components grecollatins, i després es difonen per la resta de llengües amb unes adaptacions fonètiques i morfològiques mínimes.
En el cas de l’ampliació semàntica del verb cridar, és possible que també hagen influït els usos d’altres llengües. No sols el del castellà llamar. En anglés, un dels significats de call que arreplega el Cambridge Dictionary és específicament «to use a phone to talk to someone» (és a dir, ‘usar el telèfon per a parlar amb algú’), i el mateix passa amb el francés appeler, amb l’italià chiamare o amb el portugués chamar. Tots estos verbs es poden usar en les llengües respectives per a ‘parlar per telèfon’. I, amb independència del que es diu en les llengües del nostre entorn, és lògic que, si diem «Crida a ton pare», diguem també «Crida per telèfon a ton pare». El telèfon, al cap i a la fi, no és més que el mitjà utilitzat per a requerir la presència d’algú. Eixe ús de cridar no és nou. Ja existia en llatí, i està acreditat des de ben antic en la nostra llengua. En el Llibre de saviesa, de Jaume I, datat en 1385, ja es deia: «E cridà a sos deixebles». De manera natural este ús de cridar s’ha amplificat amb la invenció del telèfon. Així és com ho entengué Vicent Andrés Estellés sense sospitar que alguns titlaven de castellanisme este ús del verb cridar, i de manera natural escrivia: «Tens pobres gents anònimes / que es besen i s’abracen / i es criden per telèfon» (L’ofici de demà, 1961); i també Joan Francesc Mira: «I pots donar gràcies que em van cridar per telèfon» (El bou de foc, 1974); o Ferran Torrent: «El cambrer […] li féu una escolteta […] simulant que la cridaven per telèfon» (Cambres d’acer inoxidable, 2001). Tres escriptors de generacions distintes que han optat per fer servir la mateixa solució. És simptomàtic.
La condemna de cridar per telèfon en gran part es deu al desig d’evitar que, davant de la pressió del castellà, altres fórmules expressives pogueren quedar arraconades. En valencià, certament, també es diu tocar per telèfon (o trucar, que diuen els paisans de Joan Ribó). Perfecte. Molt ben dit en tots els casos. Però no té sentit que, per voler potenciar solucions diferents de les que es fan servir en castellà, es proscriga un ús de cridar que no té res d’estrany. Al contrari: està en les entranyes de la nostra llengua pròpia. En valencià hem creat la cultura del «no es diu tal cosa»; cal dir «tal altra». És un recurs didàctic molt rudimentari que s’ha fet servir fins a la sacietat per a facilitar la correcció d’algunes paraules, i val a dir que en el seu moment feu el seu paper en l’ensenyança de la llengua. Però és necessari anar superant etapes per a fer de la nostra llengua un vehicle de comunicació normal. Ara sobren prohibicions i falta «trellat» per a reforçar l’ús social del valencià.
