Probablement ja ho saben; però, per si de cas la meua suposició no fora correcta, els ho dic: el Diccionari normatiu valencià ha incorporat els registres sonors de totes les paraules que conté. Este mateix diari en donava una informació detallada en un article de Míriam Bouiali, i el mateix han fet molts altres mitjans, com ara À Punt, la Cadena Ser o el Diari La Veu. Esta cobertura informativa és el reflex de la importància que se li ha concedit.
I crec que amb raó: esta nova utilitat del Diccionari normatiu valencià pot reportar una gran ajuda a l’extensió de l’ús social del valencià. La manera natural d’aprendre una llengua és sentir els parlants natius, i a força d’escoltar-los una vegada i una altra som capaços d’assimilar els sons que ens resulten estranys. Però, en el nostre cas concret, per causes sociolingüístiques complexes que no ve al cas detallar ara, molts castellanoparlants que volen aprendre valencià tenen dificultats per a trobar interlocutors que els parlen en la nostra llengua. Això és precisament el que esta nova utilitat informàtica pot contribuir a pal·liar. I, ni que siga digitalment, proporciona un assistent virtual que, pacientment, els pot repetir incansablement, tantes vegades com siga necessari, paraules com terra, cosa, gent o setze, o qualsevol altra que els presente alguna dificultat articulatòria.
Esta nova ferramenta hauria d’aprofitar també perquè molts valencianoparlants es reconciliaren amb la manera natural de pronunciar certes paraules sense introduir distorsions fonètiques innecessàries. No hem tingut models ortològics de referència que guiaren de manera clara els aprenents de la llengua, i això ha fet que en certs casos s’hagen difós lectures errònies, basades en criteris merament ortogràfics.
L’ortografia és un conjunt de normes convencionals que permet representar per escrit l’expressió oral d’una llengua. Però l’expressió oral tendix a la variació, i l’escrita, a la uniformització. Són plans que actuen en direccions oposades, que en part es contraresten i en part es complementen. La virtut d’una bona ortografia és precisament la seua capacitat d’integrar diverses pronunciacions en una determinada cadena de caràcters. En el cas de la paraula posar, per exemple, alguns parlants emmudixen la r final, mentre que uns altres l’articulen; alguns lligen la o de la primera síl·laba com una u i uns altres, en canvi, mantenen la pronunciació de la o. Siga com siga, per mitjà d’una interpretació flexible del codi gràfic, a tots els parlants els aprofita la mateixa grafia sense que hagen d’alterar la seua pronunciació natural.
I eixa és la clau que caldria aplicar també a la lectura del grup consonàntic tz. En paraules com dotze, tretze o setze, la gran majoria dels valencians pronuncien este dígraf com a [ʣ]; però, alhora, en paraules com autoritzar, cotitzar o realitzar, este mateix grup consonàntic sona com a [z]. Si tenen algun dubte respecte al so que representen estos símbols fonètics, només han de fer clic en les paraules anteriors i polsar després la icona de l’altaveu. Així, sentint cada paraula de viva veu, sabran exactament el so que representa en cada cas.
Potser alguns se sentiran desconcertats per la duplicitat de valors fonètics d’este dígraf. Però, en realitat, eixa és l’essència de la nostra ortografia, que permet harmonitzar la variació pròpia de la llengua oral amb la unitat gràfica. La lletra x, per exemple, en paraules com xativí sona [ʃ] (igual que la sh en anglés) i, en canvi, en paraules com xato sona [ʧ] (igual que la ch castellana). En l’àmbit educatiu, tots els professors practiquen sense dubtar esta dualitat fonètica.
Però, en el cas del grup tz, hi ha prou gent que creu que s’ha de pronunciar sempre [ʣ] (tal com sona en la paraula tretze), a pesar que no hi ha cap valencià que espontàniament diga d’eixa manera els verbs formats amb el sufix -itzar o les formes que en deriven. Ni es pronuncien actualment d’eixa manera ni s’han pronunciat mai així. La pronunciació d’estos verbs antigament era amb esse sonora [z]. I no sols a València, sinó a tot arreu. Entre els escriptors clàssics alternaven les grafies s i z per a representar els verbs formats amb este sufix. Així es pot constatar, per exemple, en la carta que adreçà Ferran d’Íxer, administrador dels prínceps de Squillace, al papa Alexandre VI, datada el 3 de juny de 1494: «m’esforçaré de particularisar ací alguns caps», amb s; en els sermons de sant Vicent Ferrer, per contra, es pot llegir que «axí ó diu lo papa que·l canonizà», amb z.
Els diccionaris històrics reflectixen també estes o altres vacil·lacions. Mentre que Pere Labèrnia, en el seu Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina, publicat en 1939, arreplegava estes paraules amb s (agonisar, amortisar, analisar…), Josep Escrig les recollia amb ç (agoniçar, amortiçar, analiçar…). Fou Pompeu Fabra qui, intentant resoldre estes vacil·lacions, optà per grafiar estos verbs i els seus derivats amb tz. Esta solució gràfica, amb tot, entronitzava una pronunciació dialectal, pròpia d’una part del català oriental, i no comptà, ni de bon tros, amb l’aquiescència de molts dels seus contemporanis. Així ho reflectix Ramon Miquel i Planas en el seu llibre Contra la reforma lingüística, a on comentava que «Jacint Verdaguer […] escriu sempre agonisar. Els escriptors mallorquins sembla que també repugnen l’adopció d’aquest itzar qu’En Fabra ha vingut a decretar darrerament, ab totes les seves agravants de derivats y ab totes les possibilitats de noves adquisicions, filles de la tendencia qu’he remarcada. Mossèn Alcover ha donat darrerament probes de caràcter filològich, de que la forma itzar, per isar, no té cap validesa etimològica. Ja s’arreglaràn els filòlechs ells ab ells». La citació mostra molt explícitament el rebuig que suscità esta innovació gràfica entre un sector de la intel·lectualitat catalana.
No sé si, com apunta el bibliòfil Ramon Miquel i Planas, l’adopció del dígraf tz per a representar este grup de paraules fou un error. Potser sí. Certament, se separava de l’etimologia, de la tradició escrita, de la pronunciació majoritària i de la correspondència amb altres llengües llatines (en castellà s’escriu realizar; en francés, réaliser; en anglés, realise/realize; en italià, realizzare; en portugués, realizar; en romanés, realiza…). En qualsevol cas, el temps no passa debades. I en l’actualitat és inqüestionable que esta grafia s’ha consolidat plenament a tot arreu del domini lingüístic; al meu parer, no té massa sentit voler canviar-la ara. Al cap i a la fi, l’ortografia no passa de ser una convenció del llenguatge escrit. Però sí que té sentit fer una interpretació flexible del codi gràfic per a evitar pronunciacions estranyes de paraules comunes que se separen de la pròpia tradició valenciana. I això és exactament el que ha fet el Diccionari normatiu valencià. Si volen, poden entretindre’s fent clic en algunes paraules que contenen el dígraf tz, i comprovaran que, efectivament, totes se senten amb [z].
