Les ideologies són un conjunt de creences que ens proporcionen un punt de vista particular de la realitat social, que es projecten sobre tots els ordes de la vida, inclòs el codi lingüístic amb què ens comuniquem cada dia. Certament, no es pot negar que moltes paraules i expressions del nostre vocabulari són el reflex de les pròpies experiències vitals, i estan impregnades de profundes connotacions ideològiques. L’educació que hem rebut, els nostres hàbits socials, la manera de saludar-nos i despedir-nos, tot forma part d’un paradigma ideològic. I tot ho plasmem amb paraules.
Parlem per imitació, reproduint les paraules que sentim. I, d’eixa manera, reproduïm també part dels esquemes ideològics que ens han llegat les generacions precedents. Però, alhora, cada generació renova les seues formes de relació i altera parcialment el llenguatge heretat per a poder satisfer les noves necessitats comunicatives. El llenguatge és un codi dinàmic, que va transformant-se en el temps com a resultat de la interacció de tots els parlants. Tenim capacitat per a transformar el llenguatge, sí, però no som demiürgs amb un poder omnímode. Cada llengua té una fisonomia peculiar, i alterant-ne les regles bàsiques correm el risc de desconjuntar l’estructura de la mateixa llengua.
La història de la paraula mamarratxo pot ajudar-nos a il·lustrar este conflicte entre tradició i innovació lingüística. La primera documentació que tenim d’esta paraula en valencià data de 1802. Fou registrada concretament pel metge xativí Manuel Joaquim Sanelo en el seu Diccionario valenciano-castellano. Evidentment, ja devia ser prou coneguda abans. Els diccionaris no inventen paraules, sinó que arrepleguen les que usen els parlants. Però les paraules no sorgixen del no-res. Molt sovint provenen d’altres llengües. I, en este cas concret, efectivament, els valencians prenguérem la paraula mamarratxo del castellà. Els contactes culturals fan que es transferisquen vocables d’unes llengües a altres amb summa facilitat. I en castellà, de fet, havia passat exactament el mateix uns segles abans: mamarracho provenia de l’àrab vulgar muharráǧ, que derivava de hárraǧ, verb que significava ‘bromejar, fer el bufó’.
En l’època en què es creà la paraula muharráǧ, els bufons només podien ser hòmens. És lògic, per tant, que el mot només tinguera la forma masculina. El femení no feia falta. Però amb el temps tot canvia. I el que abans era insòlit ara és del tot normal. Actualment, una dona pot ser exalçada i vilipendiada amb els mateixos apel·latius que s’apliquen a un home. ¡Només faltaria! És una conquista de la nostra societat, que cada vegada aspira a dispensar un tracte més igualitari a hòmens i dones en tots els àmbits. I així fou com, en 2011, el notari saguntí Alfons López Tena, fundador de Solidaritat Catalana per la Independència, titlava Núria de Gispert, que aleshores detenia el càrrec de presidenta del Parlament de Catalunya, de «mamarratxa». No era, ni de bon tros, el primer que feia servir la forma femenina d’esta paraula; però, per la notorietat dels protagonistes, esta batussa política adquirí un gran ressò mediàtic i contribuí, sens dubte, a difondre socialment la forma mamarratxa entre uns usuaris àvids d’un tractament lingüístic igualitari. Este canvi, en realitat, no violentava les regles de formació del femení de la pròpia llengua. Al contrari: responia plenament a la lògica amb què funciona el valencià. Tots els parlants de la nostra llengua, sense necessitat que els ho diga explícitament cap gramàtica, tenen assimilat que la terminació -a servix per a indicar la forma de femení de les paraules acabades en -o en masculí. De manera que, si de borratxo fan borratxa en femení, és lògic que de mamarratxo feren també mamarratxa amb tota naturalitat. Aplicant esta mateixa lògica a molts altres casos semblants, en els últims quaranta anys s’ha canviat la fisonomia de desenes de paraules per a poder designar amb una veu específica les dones. Ara, efectivament, les dones que exercixen l’advocacia són anomenades advocades, i no advocats, com passava abans. I el mateix passa amb les arquitectes, les enginyeres, les notàries, les carteres, les músiques, les fusteres, les femateres, les camioneres, les xòferes…
Es tracta d’un procés natural de canvi lingüístic que es consuma formalment quan els diccionaris passen a registrar les formes gestades pels parlants. Això és el que passà en el seu moment amb la relació de paraules que acabe d’enumerar, i això és també exactament el que acaba de passar amb la paraula mamarratxo: que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha incorporat al diccionari normatiu la moció de gènere per a mamarratxo. Els hòmens continuen sent uns mamarratxos de la mateixa manera que ho han sigut sempre, però ara les dones —les que ho siguen, és clar— ja poden ser anomenades mamarratxes sense cap mena d’escrúpols gramaticals. A cada sexe l’insult precís que li corresponga.
Amb tot, no sempre és fàcil establir una frontera diàfana entre el que és fruit d’una discriminació social exercida al llarg del temps i el que és una restricció lingüística imposada per l’estructura morfològica o fonètica de cada paraula. Tenim comercianta i clienta, per exemple, però no conferencianta i gerenta; tenim igualment fiscal i edil com a formes invariables per a masculí i femení, però col·legial i col·legiala i pupil i pupil·la, amb variació formal per a cada gènere. Són paraules amb les mateixes terminacions que han donat lloc a solucions diferents. En llengua, dos i dos no sempre fan quatre. Són els parlants els que en cada cas determinen el resultat de cada operació.
Amb les reflexions anteriors només pretenc cridar l’atenció sobre la complexitat del codi lingüístic. No es poden traçar línies rectes precises per a establir regles gramaticals d’abast general. Però, precisament per això, atenent este principi lingüístic bàsic, no s’ha d’entendre tampoc que l’ús del gènere masculí invariable en algunes paraules siga una pràctica discriminatòria. Cada llengua és com és. I la nostra a vegades es mostra sinuosa i aparentment contradictòria. La paraula persona, per exemple, és de gènere femení, però pot servir per a al·ludir indiferentment tant a hòmens com a dones. I no és necessari, per tant, anteposar el mot persona davant de qualsevol altre substantiu per a indicar que es fa referència als dos sexes, tal com es fa en certs documents oficials. En consigne alguns exemples que he pogut recopilar per a il·lustrar el que dic: «les persones professores d’ensenyament reglat», «les persones alumnes del curs», «les persones aspirants seleccionades», «les persones usuàries del servei», «la persona sotasignada autoritza», «la persona funcionària en pràctiques»… Hi ha pràctiques que desfiguren el llenguatge de tal manera que resulten impossibles d’assimilar pel conjunt de parlants, i, quan s’apliquen indiscriminadament sense posar una miqueta de trellat, com a meres consignes ideològiques, el resultat no passa de ser una mamarratxada.
