Les preposicions són unes partícules gramaticals que fan d’argamassa del discurs, lligant les paraules entre si i estructurant els missatges amb coherència. Estes partícules tenen un significat difús, i a vegades inclús incomprensible per a molts parlants, però això no impedix que la majoria dels valencians, quan parlen espontàniament, les utilitzen sense vacil·lar. Així, per exemple, si algú vol saber la direcció o el destí d’un altre que s’està desplaçant, li pregunta:
—¿A on vas a estes hores, perdut?
—A pegar un volta, so dotor.
Si, per contra, vol saber l’origen o la procedència del seu interlocutor, recorre a la preposició de per a formular la pregunta:
—Xe, tu, ¿d’a on vens ara?
—De fer-me una cerveseta amb els amics.
I, en el cas que vullga saber el lloc concret en què està algú o passa alguna cosa, qualsevol valencià començaria la pregunta amb la preposició en:
—¿En quin departament treballes, que no t’havia vist mai per ací?
—En Nòmines. Si vols alguna cosa de mi…, ja saps a on estic.
El que m’interessa destacar dels exemples anteriors (que es podrien estendre a la resta de preposicions) és que, com a norma general, la preposició usada per a fer una pregunta és la mateixa que s’utilitza per a donar la resposta. Eixa és la gramàtica interioritzada pels parlants a l’hora de produir missatges. Amb tot, subvertint la lògica subjacent a estes regles mentals, les gramàtiques tradicionals que emanen de l’obra de Pompeu Fabra han estat repetint que, davant d’un infinitiu, la preposició en s’havia de reemplaçar per a:
—¿En què consistix la teua faena?
—A ensenyar els xiquets a parlar correctament.
Jo, a estes altures, he de confessar que no sé exactament què és parlar correctament. Però dubte que, per a parlar bé, els xiquets hagen de fer estos malabarismes lingüístics. Si els han de fer, malament: tinc quimera que la immensa majoria seran tota la vida uns malparlats. Seguint la lògica enunciada més amunt, a la pregunta «En què consistix la teua faena», qualsevol valencianoparlant respondria de manera natural amb la preposició en: «La meua faena consistix en ensenyar / en controlar / en fabricar…». I, si això és el que diuen els parlants de tot arreu quan parlen espontàniament, ¿quin fonament té eixa estranya regla que obliga a canviar de preposició segons la categoria gramatical de la paraula que està precedint? ¿És un castellanisme mantindre la mateixa preposició en la resposta? ¿Potser eixa alternança de les preposicions en i a era habitual en la llengua antiga i, amb el temps, hem anat calcant la sintaxi del castellà fins a perdre les nostres essències lingüístiques?
És fàcil caure en la temptació de titlar de castellanisme tot el que coincidix amb el castellà i sublimar amb l’etiqueta de «genuí» qualsevol diferència amb esta llengua. Però les rareses no són més genuïnes perquè siguen més o menys diferents del castellà. Continuen sent rareses. La genuïnitat d’una expressió depén de l’arrelament que tinga en la pròpia tradició lingüística. I si, a finals del segle XIV, fra Antoni Canals ja escrivia que «los ulls de la fembra comuna qui·s delitaren en mirar la sanch», fent servir la preposició en davant d’un infinitiu, no pareix que tinga molt de sentit que esta construcció siga considerada incorrecta actualment. Evidentment, podria tractar-se d’un cas aïllat, poc habitual en la llengua antiga. Però no és el cas. Al contrari: l’ús de la preposició en davant d’infinitiu apareix profusament en els textos dels nostres escriptors clàssics. Sant Vicent Ferrer proclamava en un dels seus sermons que «vullats-los complaure en ratifficar-los»; sor Isabel de Villena, per a contindre l’aflicció de les mongetes del convent de la Trinitat, posava en boca del Nostre Senyor que «no vull tardar en dar-vos salut»; Joanot Martorell atribuïa a Thomàs de Muntalbà, després de ser ferit pel cavaller Tirant, que «pensà en portar la batailla prestament»; en les Constitucions del Estudi General de València, redactades en 1611, s’establia que «lo saber bona Llògica, y Philosophia, consistix en saber molt bé la doctrina de Aristòteles».
Amb tot i això, en 1912 Pompeu Fabra escrivia en la seua gramàtica que «Al infinitivo precedido [en castellà] de la preposición en [el català] opone generalmente el infinitivo precedido de la preposición a. Ej.: ¿Tardarán mucho en hacerlo? Tardaran molt a fer-ho?». És la primera formulació d’esta norma. La voluntat de Fabra de singularitzar el català respecte al castellà el portà a inferir una norma d’abast general a partir d’una raresa anecdòtica. És cert que el verb tardar, amb què Fabra il·lustra este fenomen en la seua gramàtica, presenta vacil·lacions en la preposició seleccionada per a introduir el complement verbal d’infinitiu. Però estes vacil·lacions afecten el règim preposicional del verb tardar. La resta de verbs afectats per esta regla mantenen —i no exclusivament, molt majoritàriament— la preposició en davant d’infinitiu. El verb consistir, per posar un exemple il·lustratiu d’esta realitat, fins i tot les figures més rellevants del modernisme i del noucentisme l’usaven amb la preposició en. El mateix any que Fabra enuncià esta norma, en 1912, Joan Maragall escrivia que «son mohiment consistía llavores en tancarse y barrarse a casa»; Eugeni d’Ors, per la seua banda, opinava que «l’obra essencial del Catalanisme d’ara consisteix en alimentar a Catalunya del pa espiritual del Renaixement». I, evidentment, si això és el que escrivien les figures senyeres d’estos moviments literaris, així és com escrivien també la resta d’escriptors contemporanis de Fabra. M’abstinc de reproduir més citacions per a no fer-ho llarg.
Per a entendre les raons que expliquen la gestació d’esta norma, cal tindre en compte que els noucentistes tenien una forta voluntat europeïtzant. I Fabra en particular sentia una gran admiració pel francés. En 1919, de fet, arribà a publicar una Gramàtica francesa; i el seu diccionari, tal com han assenyalat Germà Colón i Amadeu J. Soberanas, està fortament inspirat en el Dictionnaire général de la langue française de Hatzfeld, Darmesteter i Thomas. I en francés, efectivament, es diu «Tout le mobilier consiste en un tableau et des bureaux» (‘Tot el mobiliari consistix en una pissarra i uns pupitres’); i, en canvi, «Son travail consiste à apprendre aux enfants à parler correctement» (‘La seua faena consistix a ensenyar els alumnes a parlar correctament’).
Però la gramàtica d’una llengua no es pot elaborar a partir de les normes de cap altre idioma. Ni per a imitar-lo servilment ni per a diferenciar-se’n gratuïtament. Cada llengua és com és a partir de múltiples actes de parla. I, des d’estos pressupòsits, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la seua Gramàtica normativa valenciana, publicada en 2006, va establir que «les preposicions en i amb solen mantindre’s tant amb sintagma nominal com amb infinitiu». En el seu moment, esta reformulació de la norma tradicional era una innovació important. Per això precisament, a fi d’intentar suavitzar l’impacte que podia suposar esta innovació i evitar canvis bruscos que pogueren resultar desconcertants en la percepció del que és correcte i incorrecte, es va afegir que «en els registres formals el canvi és la solució més general». Era un aclariment innecessari. Si fins a eixe moment el canvi preposicional era l’única solució acceptada per la tradició gramatical, òbviament havia de ser també l’opció més general en els registres formals.
En la mateixa línia que l’AVL, però més recentment, en 2016 concretament, l’Institut d’Estudis Catalans establia en la seua Gramàtica de la llengua catalana que, davant d’una subordinada en infinitiu, «tant el manteniment de en i amb com el canvi de preposicions són acceptables», i il·lustrava esta opcionalitat amb l’exemple següent: «Insisteix a (o en) parlar dels temes de sempre».
Este plantejament dual s’adiu molt millor a l’esperit amb què s’han abordat altres casos semblants de la nostra gramàtica. Com ara el règim verbal d’alguns verbs de percepció, en què es pot dir He sentit dir o He sentit a dir. O també el doble règim preposicional que mantenen alguns verbs: Acostuma a anar (o d’anar); Aprendre a llegir (o de llegir)…
No es pot fer la gramàtica d’una llengua d’esquena als parlants. I si, per qualsevol raó, s’ha errat en alguna qüestió, cal saber rectificar. «Errare humanum est, sed in errore perseverare turpe» (‘Errar és humà, però perseverar en l’error és immoral’), deia Ciceró en una de les seues Filípiques. I això és, efectivament, el que han fet tant l’AVL com l’IEC. És més sensat canviar la gramàtica que pretendre que tots els parlants canvien la seua manera natural d’expressar-se. I, en tot cas, per a ensenyar els xiquets a parlar correctament, ja no és necessari retòrcer balderament la seua pròpia lògica lingüística.
