Durant el passat mes de juny es va celebrar una de les oposicions més multitudinàries dels últims trenta anys a professor de Secundària. Feia molt de temps que no se’n convocaven, i no perquè no hi haguera places vacants; però, per a proveir-les, s’havia estat recorrent a les sempre elàstiques borses de treball: un sistema que permet satisfer les necessitats més peremptòries, però que a la llarga crea disfuncions importants en la selecció de personal. Qualsevol sistema de selecció de personal té les seues limitacions, i una oposició no garantix tampoc que els que la superen siguen els més idonis per a la funció que han d’exercir. Però sempre és preferible que, amb totes les limitacions, hi haja algun procediment de selecció dissenyat específicament per al fi que ha de complir, sobretot si es depura gradualment a partir dels errors apreciats en les experiències precedents, abans que recórrer a una simple borsa de treball. Corroborant esta opinió, la mateixa Llei d’Ordenació i Gestió de la Funció Pública Valenciana establix que l’accés a la funció pública ha de basar-se en els principis de «mèrit, capacitat i igualtat».
Benvingudes siguen, per tant, les oposicions, i enhorabona als que les han aprovades. Però, sense posar en qüestió els mèrits d’aquells que les hagen superades, sembla que hi ha dubtes raonables sobre la idoneïtat de les proves realitzades per a seleccionar els aspirants. No pareix normal, efectivament, que el 30% de les places vacants de l’especialitat de Llengua i Literatura Valenciana s’hagen quedat sense cobrir. ¿Què ha passat? ¿No estaven prou preparats els opositors que han suspés? ¿Han sigut massa severs els membres dels tribunals? ¿O potser hi ha altres causes soterrades que, més enllà de les presumptes deficiències dels uns o del rigorisme dels altres, han provocat este resultat tan desastrós?
Les preguntes anteriors són meres hipòtesis per a incitar a la reflexió. Els resultats del procés selectiu són desconcertants, i és lògic que tots els que estem preocupats pel futur de la nostra llengua sentim una certa inquietud. Vaja per davant que no hi ha, per la meua banda, cap ànim polemista. En qualsevol oposició, les cartes estan donades des del principi a través del temari i de les bases de la convocatòria. El paper dels tribunals és procurar que tot es duga a terme d’acord amb les condicions fixades prèviament; i el dels opositors, preparar-se per a afrontar el repte de la millor manera possible.
Però tots els problemes complexos tenen múltiples causes que incidixen en el resultat final, i a vegades, mirant-nos el melic, no som capaços de desentranyar-los. Per això, tenint en compte que les oposicions convocades no eren només de valencià, sinó que també n’hi havia de castellà, d’anglés i de moltes altres matèries, he cregut que podia ser útil comparar els resultats obtinguts pels opositors en les diverses especialitats lingüístiques i comprovar d’eixa manera si estan dins de paràmetres més o menys homologables. Així que, amb eixa finalitat, he revisat les actes de diversos tribunals d’Anglés, de Llengua Castellana i Literatura, i de Llengua i Literatura Valenciana. (Estes són les denominacions exactes que consten en les convocatòries; ni que siga de passada i entre parèntesis, em permet apuntar que esta heterogeneïtat de denominacions de les diverses especialitats lingüístiques deixa entreveure ja una primera i extravagant anomalia.)
He triat a l’atzar les actes del primer exercici de tres tribunals, tots de València, per a buscar la màxima homogeneïtat en el contrast dels resultats. Per a entendre correctament les dades que oferiré a continuació, cal tindre en compte que cada opositor ha fet un exercici teòric i un altre de caràcter pràctic. En les proves d’Anglés, de 55 presentats, només un opositor ha tret un zero en un dels exercicis (això representa, per tant, un 0,9% del total); en Llengua Castellana i Literatura, de 66 presentats, hi ha tres zeros (un 2,3%), i en Llengua i Literatura Valenciana, de 55 presentats, hi ha 44 zeros (un 40%). És possible que els resultats agregats de les notes de tots els tribunals de la Comunitat Valenciana modifiquen els resultats parcials de la mostra seleccionada; però és segur que no alterarien substancialment la conclusió que la proporció de zeros en Llengua i Literatura Valenciana és molt més alta que en les altres especialitats lingüístiques.
És evident que alguna cosa ha fallat, i ha fallat, a més, estrepitosament. Estos resultats posen de manifest una profunda anomalia del valencià respecte a les altres especialitats lingüístiques. Amb tot, cal tindre en compte que els zeros no revelen un coneixement molt deficient de la matèria específica avaluable, sinó que —tal com s’ha dit públicament— és la conseqüència directa d’aplicar el criteri de descomptar un punt per cada falta, de manera que sis faltes comportaven automàticament un zero en la nota final de l’exercici. Els zeros, per tant, són l’expressió de la incapacitat de redactar un tema sense faltes d’ortografia.
¿Com podem interpretar les dades anteriors? ¿És molt més difícil el valencià que el castellà o l’anglés? ¿Ixen pitjor preparats els graduats en Filologia Catalana que els d’Estudis Hispànics o els d’Estudis Anglesos en la Universitat de València per a afrontar unes oposicions de professor de Secundària? Després d’intercanviar opinions amb persones que han format part dels tribunals d’oposicions, crec que la raó que explica de manera més convincent la diferència en els resultats és que, a pesar de l’aparent igualtat, s’han aplicat criteris heterogenis en les diverses proves. I no tant perquè cada tribunal haja actuat arbitràriament, sinó perquè en cada llengua la consideració de què és falta varia substancialment. En castellà, per exemple, s’han comptat com a faltes els errors ortogràfics elementals, com ara escriure sense accent una paraula que ha de portar-ne o posar una b a on tocava una v. Es tracta de simples exemples amb un valor de representació purament simbòlic. Però no es considera falta l’ús de qualsevol paraula o expressió pel simple fet que no estiga en el diccionari de la Real Academia Española. I en anglés, evidentment, menys encara. La inexistència de diccionaris normatius en esta llengua ha contribuït a crear una cultura lingüística més oberta. En anglés, a més de les qüestions ortogràfiques, les faltes més habituals han sigut les alteracions de la sintaxi pròpia: les anomenades collocations o les phrasal verbs, per fer servir la terminologia específica d’este idioma. En valencià, en canvi, no sols es consideren faltes els errors estrictament ortogràfics, morfològics o sintàctics, sinó també l’ús de paraules o expressions no registrades en el diccionari normatiu.
A pesar de l’obertura que ha mostrat l’AVL en el Diccionari normatiu valencià respecte a paraules que abans es consideraven incorrectes, la bretxa entre el que es diu i el que es considera correcte continua sent molt gran en comparació amb altres llengües, com ara el castellà o l’anglés. I això, deixant de banda ara els errors que hagen pogut cometre els opositors, fa que molts valencians eviten usar la llengua pròpia per por de cometre faltes. Este temor és, al meu parer, una de les causes que més frenen l’expansió de l’ús social del valencià. Però el problema és que eixa por, lamentablement, està justificada. No és fàcil escriure en valencià sense fer faltes d’ortografia. I no parle de la gent normal i corrent que, amb bona voluntat, es llança a escriure en valencià en les xarxes socials o en missatges més o menys privats. El problema és que fins i tot professors i catedràtics de valencià cometen faltes i incoherències flagrants en articles publicats en premsa. (No faré citacions per a evitar que ningú es moleste.) I no es tracta d’un fet més o menys anecdòtic. La realitat supera la simple anècdota, i és terriblement penosa. Si es contrasten, per exemple, els articles d’opinió publicats en valencià i en castellà en qualsevol mitjà de comunicació —en este diari o en qualsevol altre: és igual—, la diferència de faltes entre els uns i els altres és molt considerable. Les editorials valencianes no poden prescindir de la figura del corrector sense perdre credibilitat. Les administracions públiques, tot i els esforços invertits en la formació del seu personal en la llengua pròpia, a penes estan en condicions de poder actuar amb una relativa normalitat en valencià —entenent per normalitat uns patrons d’ús homologables al castellà: tampoc pretenc ser molt exigent— si no és recorrent als tècnics de promoció lingüística. I no parlem ja d’empreses, comerços o particulars. La realitat, més que penosa, és tràgica.
Tornem, a partir d’estes constatacions, al quid de la qüestió: ¿per què es cometen tantes faltes en valencià? Podem apel·lar, sens dubte, a la postergació secular del valencià respecte al castellà per a explicar l’actual situació de depauperació lingüística. I en gran part és així. No pretenc de cap manera menystindre els condicionaments històrics en què ha sobreviscut la nostra llengua. Però no podem recórrer exclusivament a esta explicació historicista per a justificar tots els dèficits actuals, i menys encara consolar-nos pensant que en un futur tan idíl·lic com impossible el problema estarà resolt. No és simplement una qüestió de temps. Hem tingut l’evolució que hem tingut i la situació actual és la que és. I, amb totes les adversitats històriques que es vullguen adduir, la formació que rep actualment un graduat en Filologia Catalana hauria de ser més que suficient per a escriure amb plena correcció. Que hi haja un 40% de suspesos per cometre faltes d’ortografia en les recents oposicions posa en relleu una situació tremendament anòmala.
Però el problema, sent greu, no és la frustració personal que poden sentir els aspirants a docents després de traure un zero en el primer exercici. El problema social, gravíssim, que posa de manifest esta realitat és que, si una proporció important dels graduats en Filologia Catalana no han pogut adquirir la formació necessària per a escriure sense faltes d’ortografia després de fer la carrera, la resta de professionals amb formació universitària —advocats, economistes, metges, historiadors, informàtics, enginyers…— difícilment poden aspirar a escriure correctament en valencià. I, si això passa amb els titulats universitaris, els professionals amb una formació més limitada —administratius, dependents, mecànics, fusters, llanterners…— no tenen, llevat d’honrosíssimes excepcions, pràcticament cap possibilitat d’escriure amb un mínim de correcció. El barem de referència que ens hauria de servir de guia a l’hora d’establir unes normes lingüístiques útils socialment és la formació que es pot obtindre durant l’Educació Secundària Obligatòria. Si no, malament: condemnem l’ús de la nostra llengua a uns reductes elitistes, amb tot el que això implica d’exclusió social.
El problema de fons que hi ha darrere de tota esta simptomatologia és que hem volgut crear una llengua immaculada, lliure d’interferències d’altres llengües, i com a tal irreal i inaccessible a la majoria dels parlants, que, desorientats, desconfien de tot el que diuen i, alhora, se senten seduïts per tot el que no diuen. Els esforços per construir un valencià estàndard depurat de presumptes castellanismes o vulgarismes —considerant com a tals formes arrelades des de fa segles entre els parlants, com ara despedir, alcançar, gasto, tamany, ahí, tonto, berberetxos, giner, reixos, alfombra…— crea una bretxa insuperable entre el que diuen molts valencians i el que, segons alguns, haurien de dir per a parlar correctament. La llengua és un codi obert que es fa entre tots els parlants i que ha de servir per a satisfer les necessitats expressives de tots els usuaris. La normativa lingüística no es pot fixar pensant exclusivament en aquells que volen escriure poesia excelsa —i eixe és el pecat original que s’arrossega del noucentisme redemptor—, sinó també (i sobretot) en les necessitats d’aquells que van cada dia a estudiar o a treballar, i intenten fer servir el valencià amb normalitat en eixos àmbits, siga per a prendre apunts, siga per a demanar un producte qualsevol quan van a fer la compra o siga per a posar un anunci en una botiga. No es pot pretendre que els actes de parla quotidians estiguen precedits d’una consulta obligatòria al diccionari per a saber com s’escriu una paraula o si el que es diu habitualment d’una manera s’ha d’escriure correctament d’una altra. A vegades les pretensions de puresa resulten asfixiants. Les faltes —vull dir: eixes presumptes faltes que no haurien de ser-ho— són murs a la vitalitat de l’idioma i, consegüentment, una invitació a la deserció lingüística.
I no em resistisc a acabar l’article sense intentar extraure alguna conclusió pràctica que puga resultar útil per a contrarestar la lamentable situació que patim. A partir de l’amarga experiència que suposa suspendre una oposició per faltes d’ortografia, convindria que tant els professors suspesos com els que hagen tingut la fortuna d’aprovar, quan exercisquen la docència, ho facen amb plena consciència de les implicacions socials que té sancionar com a faltes les paraules que diuen espontàniament la majoria dels valencians des de fa segles. La resolució global d’esta problemàtica no és responsabilitat d’ells. Involucra, evidentment, altres instàncies. Però cada u té el seu paper a fer. I les omissions d’uns no han de servir per a justificar l’actuació d’altres. Tant de bo tots els implicats siguen capaços d’actuar amb la responsabilitat necessària per a afrontar este greu problema i intentar que els barems de correcció lingüística del valencià siguen homologables als d’altres llengües. Els alumnes ho agrairan de manera immediata i la llengua rebrà un baló d’oxigen en la seua dura batalla per la supervivència.
