Les paraules tenen el significat que tenen com a conseqüència de múltiples actes de parla. Jo parle i tu m’escoltes; tu parles i jo t’escolte, i com a fruit d’estos intercanvis anem configurant un codi de sons associats a significats concrets. Però, a més, això que fem tu i jo ho fan també moltes altres persones, i entre tots anem conformant un codi col·lectiu. Gràcies a això, quan jo dic front, ulls, nas…, aquells que m’escolten saben exactament a quina part de la cara m’estic referint sense necessitat d’assenyalar-la amb el dit. Però, a mesura que anem eixamplant el cercle de relacions que compartixen el mateix codi, el significat de cada paraula es desdibuixa. No tots usen les mateixes paraules per a designar la mateixa cosa. Alguns, per exemple, per a referir-se a la part posterior del coll, en diuen bescoll (o bascoll); uns altres, en canvi, en diuen clatell (o clotell). Ni tampoc tots atribuïm el mateix significat a una mateixa paraula. Si jo dic monyo, alguns parlants potser creuran que m’estic referint al lligat de cabells de forma arredonida que se subjecta amb ganxets al tos o als costats del cap, mentre que uns altres pensaran que m’estic referint al conjunt de cabells que poblen la part superior del cap.
Es tracta de simples exemples que mostren la diversitat del codi lingüístic. I, si en una parcel·la tan reduïda, com són els termes que designen les parts del cap, trobem ja una variació important, en el conjunt de la llengua podem trobar múltiples diferències. La variació lingüística, en definitiva, és consubstancial a qualsevol llengua. No hi ha cap llengua que no en tinga. Totes presenten variacions internes més o menys profundes que conformen subcodis parcials compartits per grups de parlants. La fonètica és segurament la part més vistosa d’estes variacions, sobretot perquè afecta pràcticament totes les paraules. Segons el lloc a on hàgem nascut o viscut, envernissem les paraules amb un color especial, que ens identifica davant dels altres. Els parlants de la Marina, els de l’Horta, els de l’Empordà o els de Mallorca, encara que fem servir les mateixes paraules, les pronunciem amb un deix peculiar, que ens identifica col·lectivament. A través de la distància, es van acumulant lleus diferències fonètiques, morfològiques o lèxiques, i és natural que es puguen produir episodis de perplexitat entre els parlants. Però, a vegades, mesclant trets lingüístics propis de diversos territoris, creem encara més confusions de les estrictament inevitables.
Dic això a compte de l’embolic en què es clavà un amic per usar paraules d’ací i d’allà, una pràctica cada vegada més habitual que es confon amb l’estandardització. Però això ja és un altre assumpte. El cas concret, explicat contextualitzadament perquè s’entenga millor, és que el meu amic Vicent havia eixit unes quantes voltes a sopar amb una amiga, i una nit es decidí a manifestar-li obertament els seus sentiments:
—Vullc que sàpies, Imma, que jo t’estime molt.
Ella, amb un somriure amable i complaent, li tornà el compliment:
—Jo també et tinc molta estima, Vicent.
La conversa, a partir d’eixe intercanvi d’afectes mutus, discorregué per uns altres temes menys compromesos. Però, en acabant de sopar, volent reprendre la qüestió i obviant les paraules, el meu amic aproximà els seus llavis als d’Imma per a fusionar-los en un bes d’amor; però, contràriament al que esperava, es trobà amb la mà de la seua amiga que, en un gest ràpid, feu de barrera infranquejable.
—No estropegem la nostra amistat, Vicent —li digué Imma amb un posat adust.
—Però és que jo t’estime molt, Imma —balbucejà Vicent.
—Jo també t’estime, Vicent; t’estime però no et vullc.
El meu amic, visiblement contrariat, no trobà millor manera d’afrontar la situació que fer una inoportuna perorata sobre el significat dels verbs voler i estimar:
—Mira, Imma, és que en valencià voler es gasta per a manifestar la voluntat de fer alguna cosa, i estimar per a expressar un sentiment d’amor.
—Perdona, Vicent, tu saps molt més valencià que jo; però en el meu poble voler és voler, i estimar és estimar. Tu ja m’entens. Si jo li dic a algú que l’estime, és que li tinc afecte, i prou; però, si li dic que el vullc, és que estic enamorada d’ell.
—Sí, sí, és veritat… Però ja saps que el valencià està molt castellanitzat. Eixe ús, segons tinc entés, és un castellanisme. Correctament, s’ha de dir estimar.
—Jo no sé si és un castellanisme, Vicent. Jo l’únic que sé és que sempre ho he dit aixina.
Per a reforçar el que li acabava d’explicar, buscant un referent d’autoritat, no se li ocorregué una altra cosa que traure el mòbil de la butxaca i consultar el Diccionari normatiu valencià. Així que escrigué «voler» i allargà el braç per a mostrar-li la definició que hi apareixia: «1. Tindre intenció (de fer o de fer que es faça alguna cosa)».
—¿Veus, Imma? Això és el que jo et volia dir…
—Sí… —arribà a reconéixer dubitativament; però, desviant la mirada una miqueta més avall, entropessà amb la informació necessària per a poder fer una rèplica contundent—: Però mira què diu ací: «4. Tindre amor (a algú)». Això és el que jo he dit jo tota la vida.
Vicent no tingué més remei que reconéixer la seua contundent derrota. En tots els sentits. Al sendemà, de bon matí, em telefonà per a contar-me el que li havia succeït. Estava enfadat amb no sabia exactament qui. Amb ell mateix, segurament, pel que havia fet: se sentia estúpid per no haver captat els sentiments de la seua amiga; estava molest també amb els que li havien fet creure que en valencià no es podia dir voler amb el significat de ‘amar’; i també pareixia ressentit amb l’Acadèmia, per acceptar el que ell creia que eren castellanismes discutibles…
Som amics des de fa molt de temps, i vaig voler mostrar-me solidari amb el seu malestar. No era qüestió de començar a fer-li explicacions lingüístiques. Ja en tenia prou, el pobre, amb tot el que li havia passat la nit anterior. I, en gran part, tenia raons per a queixar-se. Entre els uns i els altres l’havien marejat. I no sols a ell. Hi ha molta gent sumida en un gran desconcert. I, al final, volent parlar bé, ja no són capaços ni d’entendre’s amb el veí. Així que, per a aconhortar-lo una miqueta, li vaig dir que escriuria un article sobre estes paraules especialment dedicat per a ell. Crec que tampoc el consolà molt, però poca cosa més podia dir-li en eixe moment.
I en això estic ara: intentant explicar al meu amic —i a tots aquells que vullguen aprofundir en el coneixement de la pròpia llengua, és clar— que l’ús del verb voler en el sentit de ‘amar’ no és cap castellanisme recent. Ausiàs March en feia un ús recurrent. Hi ha un verset molt conegut del poema «Veles e vents», musicat per Raimon amb un èxit considerable, que diu així: «Jo só gelós de vostre escàs voler / que, jo morint, no meta mi en oblit». I, com Ausiàs March, molts altres autors clàssics també feien servir el verb voler amb este mateix sentit. Antoni Canals, per exemple, es referia a «lo gran bon voler del molt amat»; sant Vicent Ferrer també parla de «voler a sos prohismes»; Jordi de Sant Jordi es lamenta que «Ay, ay, voler!, amor és perduda per ver»; Jaume Roig, de «llur voler cech»; Joanot Martorell, de «senyora de mon voler»…
Este ús de voler era del tot habitual en la llengua antiga. Ho era fa més de cinc segles, i ho continua sent en la llengua actual de tots els valencians. I, per això mateix —com és natural—, tots els diccionaris valencians contemporanis arrepleguen este significat del verb voler. No és cap innovació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El Diccionari valencià de la Generalitat Valenciana i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, editat per Bromera en 1995, ja definia el verb voler (concretament l’accepció 6) com «Amar, com a expressió de la voluntat feta passió vital humana». I abans encara, Francesc Ferrer Pastor, en el seu Diccionari general, editat en 1985, també arreplegava este mateix significat del verb voler. I exactament igual feia el Diccionari català-valencià-balear, que indica explícitament que es tracta d’un ús valencià. Per la seua banda, Enric Valor, en la seua faceta de novel·lista, l’usava també en L’ambició d’Aleix: «És persona que ens vol de veres». M’abstinc d’aportar més citacions per no fer-ho llarg.
És, per tant, del tot evident que el verb voler, amb el valor de ‘sentir amor’, no és cap castellanisme. I, sent tan evident, costa comprendre com alguns ensenyants de valencià —i remarque alguns; que no se’m malinterprete: no tots— dediquen tantes energies a esmenar paraules o expressions plenament correctes. Ensenyar llengua no és fàcil. Però l’obsessió per extirpar errors, presumptes o reals, no és saludable socialment. No ho és per la inseguretat que genera. I, sovint, contràriament al que es pretén, induïx a cometre més errors encara, fent que molts parlants s’autocorregisquen el que diuen perfectament i creant un popurri de formes lingüístiques que fan mal a l’orella. Caldria centrar l’ensenyança del valencià en l’objectiu de crear parlants que siguen capaços de comunicar-se amb fluïdesa i precisió. Però el que està ben dit ja va bé. No cal fer correccions innecessàries. No és millor dir estimar en compte de voler perquè així ho diuen els parlants d’altres àrees del domini lingüístic. Ni són tampoc formes més adequades per a un registre formal. ¡Per favor…! Incidir en eixe tipus de correccions no fa que els valencians parlen millor. Més prompte al contrari: si de cas, fa que s’entenguen pitjor.
