Actualment, no sabem dirimir en molts aspectes de la vida què està bé i què està malament. Abans, en canvi —i em referisc a un abans palpable, ben present almenys en la meua memòria vital—, ens regíem per regles clares i senzilles, que delimitaven clarament què era correcte i què no ho era. I els mestres, com a transmissors dels coneixements assentats en la tradició cultural, ensenyaven normes gramaticals que creien sòlides i duradores. La gramàtica i la llengua es fonien en una referència unitària i indestriable, com aquell qui ensenya la llengua verdadera. Exactament igual que feien els capellans respecte a les qüestions morals. Sense mitges tintes. Una cosa estava bé o estava malament. Però ara la moral està plena d’equívocs, i la llengua, d’ambigüitats. Al cap i a la fi, la llengua és un espill de la vida, i reflectix les seues llums i les seues ombres.
Fa cosa de quaranta anys, quan jo era jove —vull dir: més jove encara—, la Bíblia dels parlants ben creguts era el Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra. La resta de gramàtiques o diccionaris no eren més que mers catecismes auxiliars que ajudaven a divulgar la doctrina verdadera. Però ara, segons diuen alguns, no hi ha manera d’aclarir-se. I no dic que no tinguen raó, els que així s’expressen i es queixen d’una realitat volàtil. Però les coses són com són.
I la cosa no ve d’ara. Els mitjans de comunicació foren els primers que es llançaren a usar paraules o construccions que no estaven en els diccionaris de referència. El pioner d’este moviment revulsiu, a començaments dels anys huitanta del segle passat, fou el Diari de Barcelona, que plasmà en el seu llibre d’estil unes solucions que, si més no en alguns casos, fregaven l’heretgia; i, amb més o menys audàcia, seguiren esta mateixa senda molts altres mitjans, com l’Avui, Catalunya Ràdio, El Periódico, El Temps, TV3, Canal Nou… Tots se sumaren a l’ona d’innovacions transgressores. Els assessors lingüístics responsables d’estos mitjans ho justificaven adduint que havien de superar els límits de la normativa per a fer-se entendre pels lectors i donar credibilitat als personatges de ficció que apareixien en pantalla.
Per la seua banda, els moviments pedagògics renovadors —i cal destacar per la seua rellevància les aportacions de Lluís López del Castillo— també començaren a relaxar la frontera de la correcció amb l’adaptació al nostre àmbit cultural de la teoria dels registres lingüístics, que, provinent de la lingüística anglosaxona, establia que tot pot ser més o menys adequat en funció del context en què s’utilitze cada paraula. Era una idea relativament simple, però profundament transgressora.
Finalment, lingüistes de la talla de Joan Coromines o Joan Solà —simplement exercint el seu esperit crític, i potser sense pretendre-ho— alimentaren amb els seus estudis tots estos moviments lingüístics renovadors. El sentit de l’estudi, en última instància, és assimilar l’experiència dels que ens han precedit i, alhora, qüestionar els coneixements adquirits, siga per a perfeccionar-los o siga per a esmenar-los. I, al final, passà el que havia de passar: que fins i tot l’Institut d’Estudis Catalans, amerant-se de l’esperit dels crítics i amb voluntat de fer tornar al corral les ovelles esgarriades, feu gestos condescendents amb els heretges, i accedí a incorporar al seu diccionari castellanismes flagrants com clero, guapo, gamberro, quarto, caldo, quadro, xaparro, monyo, cigarro… I, quan dic castellanismes, només vull dir paraules usades per tots els parlants que provenen del castellà. Res més.
El cas és que, per unes causes o altres, amb totes estes alteracions de la doctrina lingüística llegada per Fabra, es va anar preparant el terreny per al sorgiment de fortes convulsions. Ja se sap que, quan es meneja una peça, es fa trontollar tot l’edifici. I només faltava, per a acabar-ho d’adobar, la constitució de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el flanc meridional dels dominis de la llengua. Alguns cregueren veure en esta actuació d’inspiració política el germen d’un autèntic cisma, i així ho proclamaren insistentment els defensors més acèrrims de les velles ortodòxies. Sobretot els d’ací, que sovint, posats a abraçar ortodòxies, encara són més integristes que els d’allà. I la cosa perdura a pesar del temps transcorregut i de l’obra gestada, manifestament unitarista. Un nou càrrec públic —m’abstinc de dir-ne el nom per a evitar polèmiques innecessàries— titlava recentment l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de postsecessionista. Gestionar conflictes, mirant d’aproximar sectors socials amb perspectives i sentiments contraposats, sempre és complex. I, possiblement, els conflictes lingüístics en particular, sobretot quan estan associats a sentiments identitaris, són encara més complicats de gestionar. Les etiquetes reduccionistes, proferides a manera d’insult, només servixen per a engrandir les diferències i avivar els conflictes. Mal assumpte per a qui té responsabilitats de govern. I ben sovint l’etiquetatge no és més que el reflex d’un maniqueisme ideològic, que tendix a distribuir totes les posicions entre bons i roïns. Com a la vella usança: sense mitges tintes.
Este mateix maniqueisme sovint es projecta també sobre el codi lingüístic. Al remat, la ideologia postsecessionista, segons els inspiradors d’esta etiqueta, es plasma en innovacions lingüístiques que desestabilitzen la unitat de la llengua catalana. Però, com sol passar, la presumpta fermesa en la defensa de la unitat lingüística sovint no és sinó una expressió de la pròpia inseguretat. I així és com, per a reforçar-se en les pròpies creences, es tendix a considerar incorrecte tot el que no està en les obres bàsiques de referència normativa. Pot resultar còmode, però no és real. No es poden titlar com a incorrectes totes les paraules que no estan en els diccionaris, i menys encara moltes construccions que poden resultar de la combinació de paraules aïllades. La qüestió no és senzilla, i no es pot abordar, per tant, en termes simplistes. Els diccionaris només incorporen expressions plenament lexicalitzades que adquirixen un sentit específic que no és el mer resultat d’agregar el significat individual de les paraules que les conformen. Però en ocasions hi ha dubtes raonables sobre el grau de lexicalització de determinades expressions. Valga com a exemple l’expressió en ocasions que acabe d’usar en la frase anterior. O millor encara: per no utilitzar la meua pròpia expressió —que podria interpretar-se en termes autojustificatius—, prendré com a referència l’ús que en va fer la Generalitat valenciana el passat diumenge 9 de juny en una generosa sobrecoberta publicitària de quatre pàgines que va encartar en tots els diaris de la nostra Comunitat: «En ocasions les paraules són escasses, o penses que no em necessites», deia la consigna enigmàticament.
Em consta que més d’un examinador de la Junta Qualificadora ha comptat com a falta la construcció en ocasions. I també seria cas que ara, en un excés de zel, estos mateixos examinadors suspengueren la Junta. Hi ha gent que, quan agarra el boli roig de corregir, no té control. Veu faltes pertot arreu. Però no pretenc incidir en les contradiccions en què inevitablement incorre una organització complexa com és la Junta Qualificadora, que ha de recórrer a molts examinadors, i no tot es pot resoldre amb plantilles ni amb cursets de formació rudimentaris. El problema de fons que vull remarcar és la dificultat de considerar incorrecta una expressió pel simple fet que no estiga en els diccionaris. En este cas concret, per no obviar cap informació que poguera avalar la perspectiva d’aquells que creuen que l’expressió en ocasions és incorrecta, cal apuntar que el mateix programa de traducció automàtica de la Generalitat valenciana, el Salt.usu, traduïx «en ocasiones» per «a vegades». I m’afanye a dir que em pareix una traducció impecable. Eixa mateixa solució és, a més, la que dona també el Diccionari castellà-català de l’Enciclopèdia Catalana. Però el problema és un altre: si un examinand escriu en ocasions en un examen, ¿es pot considerar incorrecta perquè un programa de traducció automàtica o un diccionari bilingüe donen una solució diferent? ¿Poden ser considerats referents d’autoritat? Una primera resposta ens la dona el mateix diccionari que acabe de citar en el pròleg, a on s’indica que «en relació amb les locucions i frases fetes, hem de confessar que la traducció que en proposem és sovint aproximativa i, no cal dir, oberta a altres possibilitats. En alguns casos una traducció literal no sembla pas que hagi d’ésser exclosa». Efectivament: una solució assentada en la tradició d’ús no implica que els parlants hagen de seguir sempre, obligatòriament, els mateixos camins traçats. Ni menys encara que els avaluadors hagen de considerar falta tot el que se’n separe. Els fets lingüístics són complexos, i no es poden reduir a una panòplia de fórmules fixes.
El Diccionari normatiu valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, no arreplega com a locució en ocasions, però això no ha impedit que s’haja utilitzat en alguns articles, com per exemple en estríjol, que és definit com un «raspall de ferro, fixat en ocasions a un mànec de fusta». I no és una contradicció. Ni és tampoc l’únic diccionari que ho fa. El Diccionari de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, que tampoc té en ocasions com a subentrada, definix virió com un «embolcall proteic envoltat en ocasions per capes accessòries»; i el mateix fa el Gran diccionari de la llengua catalana, de l’Enciclopèdia Catalana —del mateix grup editorial que el diccionari bilingüe citat més amunt—, en la definició de l’entrada redundància: «repetició inútil de mots que en ocasions pot donar èmfasi a l’expressió».
Però és que, a més, si es consulta el Diccionario de la lengua española, comprovarem la Real Academia Española tampoc arreplega la locució en ocasiones, i també l’usa per a definir, entre moltes altres paraules, anfiteatro: «construcción de forma ovalada, elíptica y en ocasiones circular […]». Convinguem, per tant, que, si tots els diccionaris recorren a esta pràctica, és perquè és normal. Tampoc és qüestió de ser més papistes que el papa.
I, en qualsevol cas, si en algun moment s’introduïra en ocasions en els nostres diccionaris, això tampoc resoldria el problema essencial que estic plantejant. En anglés, per exemple, l’Oxford Dictionary sí que té on occasion, però no arreplega, en canvi, moltes altres variants d’esta mateixa locució que ponderen la freqüència en què s’esdevé un fet, com ara on many occasions, on several occasions, on multiple occasions, on rare occasions… També en la nostra llengua són molt habituals les expressions equivalents. No val la pena reportar-ne citacions acreditatives. Si de cas, només en donaré una del mateix Pompeu Fabra, que en una de les seues converses filològiques escrivia que «hom ha sostingut en diferents ocasions que el català tenia la tendència a tractar com a plans els esdrúixols llatins i grecs».
La qüestió de fons és que els diccionaris no poden incorporar-ho tot. Ni poden ni cal. Així que hem d’aprendre a guiar-nos per la nostra intuïció. Certament, la intuïció és un concepte difús. Però no hi ha una altra alternativa més que reforçar les estructures lingüístiques bàsiques dels parlants per a deixar que després la llengua fluïsca espontàniament. Un idioma no es pot constrényer a receptes precuinades en laboratoris. Per a fer que la llengua s’expandisca socialment hem d’infondre confiança als parlants. Inclús assumint els riscos que això comporta. Perquè, si no s’actua així, el risc de provocar una esclerosi funcional en la llengua és encara molt més greu que la presumpta malaltia que es vol combatre. I és que, en ocasions, parant atenció a minúcies, fa que es perda la dimensió dels problemes realment importants que té una llengua.
