Mentir, segons el diccionari, és ‘manifestar alguna cosa que no respon a la veritat’. Però no sempre és fàcil saber amb plena certesa què és verdader i què és fals. Les fronteres entre estos dos conceptes, aparentment antitètics, sovint es desdibuixen borrosament en la nostra ment. El verb llatí mentīri, el pare del nostre mentir, era un derivat de ment, i és que, efectivament, ordim els enganys amb la ment. A vegades volem fer creure als altres una cosa distinta de com és realment, o almenys de com pensem nosaltres que és, i sense escrúpols disfressem el relat amb plena consciència de la nostra tergiversació. Eixa és la mentira pura i dura. Però altres vegades és la nostra pròpia ment la que engendra autònomament els enganys a través de mecanismes inconscients que ens impulsen a justificar les nostres decisions i actuacions.
Les raons que ens induïxen a mentir són molt variades, tan variades com poden ser les nostres circumstàncies personals i la pròpia trajectòria vital. A voltes mentim perquè volem aconseguir alguna cosa, i recorrem a tota classe d’argúcies per a obtindre el nostre objecte de desig; altres voltes ho fem com a mecanisme de defensa per a intentar protegir-nos d’alguna represàlia que suposem que ens sobrevindrà si es descobrix la veritat; i altres encara amb motivacions solidàries, per a evitar a algú el dolor que creiem que li causaria conéixer la crua realitat dels fets. Però a vegades mentim sense ni tan sols saber que estem mentint. Ens limitem a reproduir sense més la informació que algú ens ha donat prèviament sense cerciorar-nos de la seua certesa. Siga com siga —amb consciència o sense—, si la informació que transmetem no respon a la veritat, mentim igualment. Les consideracions ètiques són irrellevants a estos efectes.
Algunes de les falsedats que es propalen més freqüentment estan relacionades amb l’era digital en què ens ha tocat viure. En la xarxa està tot. O això volem creure. I ens hi llancem desesperadament esperant trobar-hi ràpidament la resposta als nostres dubtes. Encara que sabem que no és així: ni tota la informació està en la xarxa, ni tota la que hi ha és necessàriament certa. Hi ha dades obsoletes, opinions discutibles i falsedats manifestes. Ho sabem perfectament; però, així i tot, continuem fent clic, i clic, i clic, reproduint després al peu de la lletra moltes de les informacions que hi trobem. Ens resulta còmode, i primem la nostra comoditat sobre qualsevol altra consideració. Contrastar informacions i processar-les adequadament requerix un esforç considerable. El saber —contràriament al que proclama la dita popular— sí que ocupa lloc, i sobretot reclama temps. Però això és precisament el que no solem tindre. Així que ens apanyem com podem amb el que trobem ací i allà. El resultat són apunts apedaçats, exercicis clonats i fins i tot exàmens sospitosament semblants.
Errar és humà, proclama una altra dita popular, que solem adduir per a disculpar els errors comesos. I és cert: tots ens equivoquem. Però si cometre errors és inherent a la condició humana, repetir-los una vegada i una altra ja és una perversió. No és una simple qüestió de grau. Els antics romans creien que la perseverança en l’error era obra del diable: «errare humanum est, sed perseverare diabolicum», diuen que sentenciava sovint Sèneca.
I és que, certament, resulta inconcebible que algú, havent sigut advertit dels seus propis errors, no faça res per esmenar-los. I encara és més lamentable si es tracta de docents, que tenen com a missió i professió la transmissió de coneixements. Els seus errors es projecten sobre centenars d’alumnes. La majoria dels docents han de donar cada dia moltes classes. I és normal, per tant, que erren alguna vegada. ¡Només faltaria! Les rutines formen part de l’activitat acadèmica. És inevitable que enguany es dicte la mateixa lliçó que l’any passat, i que l’altre, i que l’altre… I també és normal que es recórrega a internet per a trobar explicacions ràpides sobre qualsevol qüestió que suscite dubtes. Però la llengua és precisament una de les matèries curriculars que més canvis experimenta, i el que ahir era veritat potser hui ja no ho és. Cada generació altera notablement la manera d’expressar-se de la generació anterior. I, en particular, en valencià s’han produït molts canvis. En els últims anys s’han aprovat modificacions substancials en la normativa gramatical. No sols en l’ortografia, que és una de les parcel·les més visibles de la llengua; també en morfologia, en sintaxi i, sobretot, en el lèxic.
És normal que, davant d’esta allau de canvis, molts docents se senten insegurs. A vegades he d’aventurar respostes —em confessava fa poc un amic amb dilatada experiència docent—. I sí, ¿per què negar-ho?, en ocasions, fruit de la precipitació amb què treballem, sé que he dit mentires. Involuntàriament, és clar. Per no saber, ja no sé si la paraula mentira és correcta. ¿Com es diu? —em preguntava—: ¿mentira o mentida? Jo de menut sempre deia mentira. És la paraula que vaig deprendre en ma casa. Però, després de llegir no sé quantes vegades mentida, vaig pensar que mentira era incorrecta. I ara igual dic una cosa que l’altra. No sé si he buscat alguna volta esta paraula en el diccionari. Ja no estic segur de res.
No hi ha cap llengua que accepte sense restriccions tot el que es diu col·loquialment. Al contrari: totes les llengües tenen artificis en la seua expressió formal. Així s’eviten ambigüitats i se’n protegix la genuïnitat. Però, com en tot, és necessari guardar certs equilibris per a evitar mals majors. Com més gran és la distància entre el que es diu espontàniament i el que s’accepta normativament, major és la complexitat de la llengua formal i més grans són les perplexitats en què es veuen sumits els parlants. Per a intentar contrarestar eixes inseguretats, molta gent recorre a les solucions més estrafolàries. Si una forma és diferent del castellà, molts valencians ja pensen que deu ser (més) correcta, i això explica la proliferació de formes com feina, eina, vacances, signar, cinqué, servei…, enfront de les habituals faena, ferramenta, vacacions, firmar, quint, servici…; si és igual o pareguda a la forma equivalent castellana, d’entrada ja és sospitosa de castellanisme. Eixe raonament funciona com un bucle pervers que reforça l’artificiositat de la llengua. No importa que el Diccionari normatiu valencià done com a principals les formes més habituals. Alguns docents, traductors o examinadors preferixen continuar engrandint la bretxa amb el que es diu espontàniament i expandir així cada vegada més les falses veritats.
Durant algun temps jo també vaig creure que la paraula mentira era incorrecta. El Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, que alguns teníem com a obra de referència normativa quan començàrem a interessar-nos per l’estudi del valencià, només acceptava mentida. I, com moltes altres persones, considerava que, si mentira no estava en el diccionari, és perquè era un castellanisme. Ara sé que no és així. Els diccionaris són fruit del seu temps, i estan en contínua transformació. Malament si no és així.
El primer a canviar-me la perspectiva sobre la presumpta incorrecció de la paraula mentira fou Francesc Ferrer Pastor. El vaig conéixer personalment l’any 1986, i, després d’estar parlant amb ell una llarga estona, em regalà amablement el seu Diccionari general, que havia publicat l’any anterior, amb una dedicatòria molt afectuosa, desitjós de transmetre’m el seu saber, que havia anat teixint laboriosament paraula a paraula. He de confessar que me’l vaig llegir de cap a cap. I em va resultar molt il·lustratiu. ¡Moltíssim! Ferrer Pastor era un lexicògraf molt intuïtiu, atent a les necessitats expressives dels valencians del seu temps. Fou declaradament fabrista, però això no li va impedir introduir moltes innovacions lèxiques respecte a la doctrina de Fabra. Una d’estes innovacions fou precisament la paraula mentira. Encara que parlar d’innovacions en lexicografia sempre és relatiu.
El mateix Ferrer Pastor, amb la col·laboració de Josep Giner i Marco —un filòleg molt solvent, col·laborador de Joan Coromines—, havia publicat en 1956 el Diccionari de la rima, que ja proporcionava als poetes la possibilitat de fer rimar mentira amb cadira, fira, gira, guspira, ira o lira. I, abans encara, mossén Alcover no sols havia registrat mentira en el Diccionari català-valencià-balear, sinó que reportava també citacions dels sermons de sant Vicent Ferrer i del Curial e Güelfa, que acreditaven l’ús de mentira des de com a mínim el segle XV, i informaven, a més, que esta variant es deia a «Fraga [municipi de la província d’Osca], Tamarit [població annexionada actualment a la ciutat de Tarragona], País Valencià». Però em consta també, per testimoni directe de Ferrer Pastor, que per a l’elaboració del seu diccionari havia consultat uns altres vetustos diccionaris que acreditaven igualment l’antiguitat de mentira, com el de Lluís Fullana (1921), el d’Escrig-Llombart (1851) o el d’Onofre Pou (1575).
Actualment encara es poden aportar dades complementàries que reforcen la legitimitat de mentira. Internet —cal reconéixer-ho sense recels— també és una font incommensurable de saber. En 1381, en l’anomenat Procés de Sueca, un text rescatat per Agustín Rubio Vela, es confessa que «ha dites e diu contínuament moltes falsies e mentires». Mentira i mentida, per a dir-ho breument, alternen durant els segles XIV i XV, però a partir del XVI la forma mentira es consolida progressivament en tot l’àmbit valencià i en una part del català occidental, mentre que en la resta del domini lingüístic triomfa mentida.
Tenint en compte estos antecedents, aplicar a mentira la sospita insidiosa que és un castellanisme perquè coincidix amb el castellà no deixa de ser una guilindaina. Això no és cap criteri filològic; és només el fruit d’un prejuí lingüístic que se sustenta en la inseguretat dels parlants. Per una altra banda, en castellà també existia antigament la forma mentida, i encara existix actualment l’adjectiu mentido, amb el valor de ‘fals’, així com mentidero, per a referir-se a un ‘lloc a on es reunix la gent per a conversar ociosament’.
Però, més enllà del que es puga dir o deixar de dir en qualsevol conversa ociosa sobre qüestions lingüístiques, la veritat és que mentira és una paraula plenament correcta. Ho és perquè està en el Diccionari normatiu valencià, i hi està perquè la diuen tots els valencians des de, com a mínim, el segle XIV. Així que, si algú els diu que mentira és incorrecte, poden dir-li en justa correspondència que és un mentirós. No s’equivocaran.
