«Tu m’ho deies sovint: “La paraula és l’home”, i jo no ho volia creure», deia mossén Adrià, allà per l’any 1526, en la ficció històrica recreada per Josep Lozano sobre la Guerra de les Germanies. La frase acotada entre cometes altes de la citació anterior, “La paraula és l’home”, és una expressió tradicional, ben arrelada en el món rural, amb què es vol manifestar que un home de paraula —tradicionalment era l’home qui negociava i pactava, però és perfectament adaptable a la dona, és clar— manté els seus compromisos. I això mateix creuen encara, fidels a esta venerable tradició, els llauradors que recorren al Tribunal de les Aigües per a dirimir els seus conflictes sobre l’ús de les aigües de reg. No necessiten un document escrit per a complir-ne la sentència. N’hi ha prou amb la paraula dita de viva veu. És bonica, esta confiança en el valor de la paraula, encara que possiblement és una recialla de temps pretèrits.
Com en general també ho són moltes altres dites o expressions del nostre refranyer tradicional, fossilitzades fins a convertir-se en relíquia a força de repetir-les una vegada i una altra. Els proverbis condensen en poques paraules unes ensenyances o uns valors socials que s’han mantingut vigents durant molt de temps. Però hi ha un proverbi per a cada ocasió. Si atenem la sapiència proverbial, al final tot és veritat: una cosa i la contrària. «Les paraules se les emporta el vent», es diu també per a indicar precisament la volatilitat de les promeses orals. Amb tot, la paraula donada constituïx encara la base per a establir una relació de confiança entre les persones. I especialment en les campanyes electorals, a on els aspirants a ocupar un càrrec públic demanen el vot als ciutadans a través de les paraules. Per això, amb les degudes cauteles, voldria centrar la meua atenció en les paraules que usaren els partits polítics en la passada campanya electoral, sobretot els que han guanyat les eleccions autonòmiques i que, si no hi ha sorpreses, governaran durant els pròxims quatre anys les nostres institucions.
L’actual president de la Generalitat, Ximo Puig, en la carta que, junt amb la papereta de la seua candidatura, envià a tots els ciutadans valencians, encapçalada amb la paraula «GRÀCIES», manifestava que «No veig cap forma millor de començar esta carta que amb esta senzilla paraula». Ressalte, evidentment, el que m’interessa destacar: que usava reiteradament el demostratiu simple esta, i no el reforçat aquesta.
I eixa mateixa forma de demostratiu simple és la que feia servir també Joan Baldoví, candidat per Compromís al Congrés dels Diputats, en la carta adreçada als ciutadans demanant-los el vot per a la seua candidatura: «Cal a Madrid una veu valenciana, nítida i valenta per acabar esta injustícia». En el mateix fullet, Mónica Oltra, candidata igualment de Compromís a la Presidència de la Generalitat, advocava «perquè la política siga una ferramenta per a la felicitat de les persones» (remarque que feia servir ferramenta, i no eina), alhora que reivindicava que, gràcies a la seua gestió, «molta gent ha trobat faena» (no feina), i amb eixe aval «hui te torne a demanar el teu compromís» (hui, no avui).
Per la seua banda, Rubén Martínez Dalmau, candidat a la presidència de la Generalitat pel grup Unides Podem, també començava la seua carta afirmant que «En estes eleccions es decidix si avancem cap al futur o tornem al passat», a on no sols utilitzava també els demostratius simples (estes, i no aquestes), sinó també el morfema -ix en els verbs incoatius (decidix, i no decideix).
Partint d’esta breu mostra, és possible inferir que tots els partits polítics que actualment estan en negociacions per a intentar conformar un equip de Govern han utilitzat en les seues comunicacions electorals unes solucions lingüístiques semblants. En una campanya electoral no hi ha res que siga gratuït. Cada paraula està seleccionada acuradament, i tots els partits, com és natural, han optat per l’ús de les formes més pròximes als ciutadans, plenament conscients de la transcendència que pot tindre qualsevol detall.
No és una qüestió de simple màrqueting electoral. O sí. Encara que, en el fons, tampoc importa massa. El cas és que, si les tries lingüístiques fetes en esta campanya electoral són la mar de lògiques, en tant que busquen maximitzar l’eficàcia comunicativa, no seria lògic que, una vegada acabada la campanya, les institucions feren servir una llengua diferent. No té sentit demanar el vot amb unes paraules i usar-ne d’altres quan s’ocupa el càrrec. La llengua ha de servir per a connectar les institucions amb els ciutadans. Més encara: ha de servir també per a reforçar un sentiment identitari de la col·lectivitat perquè actue com a factor aglutinant. La llengua, efectivament, és patrimoni de tots els valencians. Inclús dels que no la parlen habitualment. I, si volem reforçar este sentiment col·lectiu, seria desitjable no convertir el valencià en un element de discòrdia. Eixe era, de fet, l’objectiu amb què es va constituir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ja fa quasi vint anys. L’AVL ha fet en gran part el seu paper: ha aprovat una gramàtica i un diccionari normatius des del consens. Com és lògic, després de fer una depuració de la llengua, ha donat prioritat a les formes més generals dels valencians. Així és com, des d’estos plantejaments, en el Diccionari normatiu valencià són considerades formes principals faena, ferramenta o hui, enfront de feina, eina o avui.
I això és exactament el que han fet també els partits polítics en l’última campanya electoral. No seria lògic que les paraules considerades bones per a demanar el vot no ho siguen ara per a l’acció de govern. La pretensió de voler establir diferències quant al nivell de formalitat entre uns escrits i altres, associant les formes més estranyes —pròpies d’altres territoris del domini lingüístic— als registres més formals, és senzillament absurda, fruit d’un enorme prejuí. El Diccionari normatiu valencià, per si algú necessita que una autoritat externa li ratifique les evidències, establix que les formes principals són les més apropiades i recomanables per als usos formals de caràcter general i oficial. Actuar en contra d’este criteri lingüístic tan lògic i elemental no sols causaria desconfiança respecte als partits, sinó també un reviscolament de les discòrdies lingüístiques.
Les relacions de causa-efecte sovint són complexes d’establir. En qualsevol conflicte social sempre intervenen molts factors. Però és evident que, amb l’adopció d’uns Criteris lingüístics que en molts casos se separen obertament de les recomanacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a acostar-se a les formes pròpies d’altres territoris del domini lingüístic, no s’ha contribuït precisament a apaivagar tensions i mantindre la concòrdia lingüística entre els valencians. Potser no es pot establir una relació de causalitat, però no crec que siga casual que un partit com Vox portara en el seu programa l’adopció de les Normes del Puig. Com tampoc crec que siga casual que Ximo Puig, després d’obtindre una victòria clara en les urnes, manifestara que «a més vots i més confiança de la ciutadania, més responsabilitat i més humilitat per a mantindre la concòrdia entre els valencians». No sé si estes paraules són el reflex de la percepció d’un reviscolament d’un conflicte latent i la voluntat de combatre’l. Però, en qualsevol cas, tant de bo que, en la legislatura que ara comença, valorant els errors que s’han pogut cometre en l’anterior, es practique una política lingüística que, amb humilitat i voluntat conciliadora, evite un augment de les tensions lingüístiques, que de ben segur contribuirien a pertorbar la convivència i perjudicarien l’ús social del valencià.
