L’últim divendres del mes d’abril hi ha una tradició molt arrelada —sembla que es remunta fins al segle XIV—, en què tretze persones —un guia i dotze pelegrins— ixen en romeria des de l’església parroquial de les Useres fins al santuari de Sant Joan de Penyagolosa, a on pernocten i tornen al sendemà. És un trajecte d’uns trenta-cinc quilòmetres en què se supera un desnivell acumulat d’uns mil metres. No és poca cosa. El Penyagolosa és un colossal massís de 1.813 metres d’altura. El sacrifici dels pelegrins tenia per objecte pregar en silenci a Déu perquè els fora propici. En l’actualitat, com pràcticament passa en totes les tradicions d’origen religiós, la romeria té un component folklòric; però durant molt de temps —segles— els pelegrins feien eixe recorregut amb candorosa fe, esperant que el seu sacrifici servira perquè Déu, reconeixent-los el seu fervor, protegira de malalties els habitants del poble i els proveïra de bones collites.
Esta tradicional romeria dels Pelegrins de les Useres ha tingut durant les últimes dècades una considerable atenció mediàtica, que sens dubte ha contribuït a difondre la paraula pelegrí. I no vull dir amb això que el vocable pelegrí siga estrany als valencians. Molts encara el fan servir —i fins i tot ha quedat fixat com a cognom—, però per a molts altres la forma més habitual és peregrí. Este mateix diari, sense anar més lluny, en una notícia publicada el passat 27 d’abril destacava en el titular que «els pelegrins complixen amb la tradició», mentre que en el cos de la notícia feia referència a la «tradicional oració a Sant Joan de Penyagolosa, més coneguda com Els Peregrins de les Useres». És una contradicció, és cert. Però la vida, i la llengua, estan plenes de contradiccions. ¡Què li farem! Buscant en Google «camí dels Pelegrins» (amb l), a fi d’acotar la consulta a un àmbit com la toponímia, a on es preserva millor que en cap altre camp l’ús tradicional de les paraules, es pot constatar que hi ha 74 pàgines que hi fan referència, mentre que si es busca «camí dels Peregrins» (amb r) n’hi ha 84. Pam amunt, pam avall, un resultat molt igualat.
I no és tampoc que en l’actualitat estiguem sumits en un estat de confusió i caos, fruit del procés de castellanització que hem patit històricament. L’alternança entre la l i la r en esta paraula és, com a mínim, tan antiga com la mateixa romeria dels pelegrins de les Useres. Sant Vicent Ferrer, per exemple, en els seus sermons, ja feia servir indistintament peregrí i pelegrí: «e per ço los peregrins han de necessitat de haver posada» (amb r) i, alhora, «quan la persona rep algun pelegrí» (amb l). També sor Isabel de Villena alterna una forma i l’altra en el seu Vita Christi en contextos molt semblants: «lo Senyor, qui en forma de peregrí per ells era mirat e estimat» (amb r) i «sa magestat apparegué·ls en forma de pelegrí» (amb l). Joanot Martorell, per la seua banda, en el Tirant lo Blanch, fa esment dels «pelegrins qui anaven al Sanct Sepulcre» (amb l), però narra que el virtuós comte Guillem de Varoich, quan arribà a l’avançada edat de cinquanta-cinc anys, decidí anar «en peregrinació […] a la Casa Sancta de Hierusalem» (amb r).
La r i la l són consonants líquides —així és com s’anomenen en la terminologia lingüística—, que fluctuen sinuosament en certes paraules com els meandres d’un riu. La confusió entre estes dos consonants que practiquen de manera sistemàtica alguns parlants orientals —els xinesos i altres gents d’ulls allargats, vull dir— és reveladora de la proximitat articulatòria. Originàriament, en llatí clàssic, esta paraula es deia peregrīnus. S’havia format per derivació del verb perĕgre, que era el resultat de fusionar la preposició per amb el substantiu ager, ‘agre, camp’. I és que, efectivament, en llatí, es donava el nom de peregrīnus als rodamons que vagaven solitaris per terres estranyes. I encara actualment es preserva eixa mateixa idea d’extravagància en expressions com idees peregrines o altres de semblants. No serà fins a l’Edat Mitjana, període històric dominat per un sentiment religiós absorbent, que la paraula peregrí (o pelegrí) passarà a usar-se per a referir-se a aquell que mamprenia un viatge en solitari a un santuari per a demanar la concessió d’alguna gràcia o per a mostrar el seu agraïment per algun esdeveniment favorable que atribuïa a la voluntat divina. La religiositat es manifestava a través d’un estil de vida sobri, basat en la privació de tot allò que poguera reportar plaer, fora abstenint-se de menjar —gola—, de mantindre relacions sexuals —luxúria— o inclús del simple plaer mundà de parlar i riure. La vida es concebia com un sacrifici virtuós, i els pelegrins eren la representació més exacerbada d’eixe món de privacions. En part, encara es manté eixa concepció vital entre els creients més devots, sobretot en Setmana Santa, que amb cilicis i assots intenten mostrar públicament el seu penediment pels pecats comesos.
Però res és el que era. El temps, a poc a poc, ho transforma tot. Actualment, és cert, encara hi ha moltes peregrinacions. Les agències de viatges continuen organitzant moltes excursions a Santiago de Compostel·la, a Fàtima o a Lorda, i els penitents, en la seua desesperació, encara preguen la concessió de miracles per a sanar les seues malalties, sovint incurables. Fan les mateixes rutes que feien els antics pelegrins, sí, però evidentment no és el mateix fer el trajecte a peu que en còmodes autobusos climatitzats. Tot canvia. No sols els costums; també les paraules. I un canvi molt freqüent en la història de les paraules és la substitució d’una r per una l. Això és el que ha passat, per exemple, en mots com frare i flare, en aradre i aladre, en nespra i nespla, en crossa i clossa, en verdurer i verduler, en esperma i espelma… Quan este canvi es fa per a evitar un so repetit en síl·labes contigües dins de la mateixa paraula, s’anomena dissimilació; és a dir: s’introduïx una diferència allà a on abans hi havia similitud de sons. Si els parlants s’enreden perquè hi ha dos sons semblants, doncs en canvien un, i ja està. Tan simple com això. La dissimilació és un fenomen general en moltes llengües. En italià, per exemple, també s’ha produït una dissimilació en la paraula pellegrino; i en francés, exactament igual en pèlerin. En castellà, en canvi, s’ha mantingut la r originària, i es diu peregrino (igual que en gallec i en portugués), si bé durant una època convisqueren les formes peregrino i pelegrino. El diccionari de la Real Academia Española, de fet, encara conserva actualment, com un vestigi d’un passat no tan remot, la forma pelegrino, tot i que li aplica el qualificatiu de vulgar. Però, si les consonants canvien en el temps, les marques pròpies de determinats nivells de llengua encara són més volubles. Ara, efectivament, dir pelegrino en castellà es percebria com un signe de vulgaritat, com si la gent que ho diu d’eixa manera no sabera parlar. Però antigament no era així. El papa Benet XIII, conegut entre nosaltres com el papa Luna —nascut en el municipi aragonés d’Illueca i que es reclogué en el castell de Peníscola durant l’anomenat Cisma d’Occident fins a la seua mort—, publicà en 1417 el Libro de las Consolaciones de la vida humana, a on instava a donar de menjar al «pelegrino que entra por las tus puertas». I fins i tot alguns reputats autors contemporanis, com el poeta gadità Rafael Alberti, amb la voluntat de recuperar una forma ben arrelada en la tradició popular de la seua terra, escrivia: «¡Quién fuera pelegrino / para otro santo!».
En valencià ha passat una cosa per l’estil, però al revés. En les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, escrites entre 1492 i 1497, s’establia la conveniència d’evitar la forma pelegrí en favor de peregrí. Estes regles, cal advertir-ho, posen de manifest la percepció que tenien els tractadistes que les redactaren —possiblement, Bernat Fenollar, Jeroni Pau i Pere Miquel Carbonell— de pelegrí com a veu rústica, pròpia de llauros i gent poc refinada. Però, a la vista dels usos que poden constatar-se entre molts escriptors de l’època, tampoc pareix que eixa percepció fora general. Al cap i a la fi, cada u considera normal el que sent dir habitualment en el seu propi entorn, i qualifica de vulgar el que diuen els altres, sobretot si eixos altres habiten en àrees rurals.
Però eixa percepció també ha anat variant molt al llarg del temps, i allò que en un moment era vist com a vulgar després ha passat a veure’s com a genuí. Les zones rurals sovint s’han contemplat modernament com a reductes lingüístics poc contaminats, a on pouar en les essències de la llengua immaculada. Els diccionaris de la nostra llengua —tinguen el nom que tinguen— mostren clarament les vacil·lacions amb què s’han vist estes dos variants al llarg del temps. Així, en el Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina, de Pere Labèrnia, publicat en 1840, des de pelegrí es remetia a peregrí. En canvi, en el Diccionario valenciano-castellano, d’Escrig-Llombart, publicat en 1887, en l’entrada peregrí s’indicava que era «lo mismo que pelegrí». I el mallorquí Marià Aguiló des de pelegrí remetia a peregrí en el seu diccionari, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans entre 1915 i 1934, sota la direcció de Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu. En tots els casos, això sí, peregrí i pelegrí eren formes sinònimes.
Amb tot, Pompeu Fabra, amb esperit enginyeril, volgué refinar la llengua culta i practicar una diferenciació subtil —i artificiosa— entre pelegrí i peregrí, reservant la primera forma per a la ‘persona que fa per devoció un viatge a algun santuari’, i la segona, peregrí, per a referir-se a una cosa ‘rara, poques vegades vista’. Els derivats de peregrí i pelegrí també tenien una distribució sinuosa. Consignava amb l el substantiu pelegrinatge per a referir-se al ‘viatge a un santuari’, però escrivia amb r el verb peregrinar, que definia com ‘viatjar a terres estranyes’, i també registrava amb r els mots peregrinació, peregrinitat i peregrinament. La frontera semàntica entre les variants amb r i les variants amb l estan perfilades amb un traç molt fi, probablement massa fi per a poder ser assimilades pel conjunt de parlants.
Segurament per això, l’Institut d’Estudis Catalans, en la primera edició del Diccionari de la llengua catalana, que data de 1995, incorporà la variant pelegrinar com a sinònima de peregrinar. I, pel mateix motiu, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha completat la sèrie acceptant també la paraula peregrí amb el mateix valor que pelegrí. Ara, per tant, al marge de les preferències establides en els diccionaris —encara hereues, en gran part, de la tradició fabriana—, els parlants ja poden expressar tota la seqüència de paraules de la mateixa família amb r o amb l, com preferisquen o els resulte més natural de dir: o bé «Els pelegrins pelegrinen, i quan ho fan estan fent un pelegrinatge», o bé «Els peregrins peregrinen, i quan ho fan estan fent una peregrinació». L’economia del llenguatge fa que les paraules discórreguen de manera natural per un camí o per l’altre, per la senda de la r (diguem-li right) o per la senda de la l (left), sense zig-zags impossibles de resseguir pels humils peregrins (o pelegrins) de la llengua.
