La coherència és una propietat que permet establir una relació lògica entre les diverses parts que componen un tot. Esta propietat és aplicable a molts àmbits. La vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, per exemple, declarava fa poc que el seu grup polític, Compromís, havia actuat amb «coherència» en el si del Govern; ho deia per a criticar —se suposa que establint implícitament una comparació per contrast— la decisió del president de la Generalitat d’avançar les eleccions autonòmiques al 28 d’abril, fent-les coincidir amb les eleccions generals espanyoles. Per la seua banda, Ximo Puig, quan feu l’anunci de l’avanç de la convocatòria electoral, justificava la seua decisió al·ludint al clima d’inestabilitat política que es viu en tota Espanya i per la voluntat d’exercir com a nacionalitat històrica. La decisió de poder dissoldre les Corts i convocar autònomament unes eleccions era, segons ell, un acte de sobirania política. No sé si esta justificació és del tot coherent amb la trajectòria històrica del PSOE en l’àmbit valencià. Ni ho afirme ni ho negue, i tampoc importa molt: els partits polítics, com els individus, tenen dret a evolucionar i assumir nous plantejaments. Però, en qualsevol cas, pareix que la reivindicació del territori valencià com a nacionalitat històrica està més arrelada en el promptuari ideològic de Compromís que en el del PSOE.
A pesar de l’aparent paradoxa, tot té la seua explicació. Les paraules no sempre ajuden a comprendre els fets. Es diu el que es vol fer creure i s’omet el que no es vol que se sàpia. Tot, la mar de normal. Darrere de les paraules i dels gestos, hi ha les motivacions subjacents. La decisió de Ximo Puig s’ha d’entendre en el marc de l’acció política, i és plenament coherent amb l’objectiu amb què es convoquen qualssevol eleccions, que no és un altre que aconseguir el màxim nombre de vots per a la pròpia formació política. Les previsions optimistes que les enquestes concedien al president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, segurament feren suposar a Ximo Puig que, avançant els comicis autonòmics, es reforçarien les seues expectatives electorals per l’efecte contagi. De la mateixa manera que l’enuig de Mónica Oltra ve motivat per la creença que vincular les paperetes de les eleccions autonòmiques a les municipals hauria reforçat les opcions de Compromís, amb forta implantació en l’àmbit local. La resta, romanços. Cada u actua coherentment amb la seua pròpia lògica.
El llenguatge també té les seues regles lògiques. Algunes d’eixes regles estan formulades explícitament en les gramàtiques i unes altres, en canvi, estan diluïdes en un conjunt de variants formals, que fa que no resulten tan òbvies, de manera que el que és lògic per a uns parlants no ho és per a uns altres. Ximo Puig, per exemple, que és de Morella, fa espontàniament la primera persona del present d’indicatiu de molts verbs amb la desinència -o (jo canto); Mónica Oltra, tot i que nasqué a Neuss (Alemanya), viu a Riba-roja des de fa molts anys, i usa en eixe mateix cas la desinència -e (jo cante). Tant una opció com l’altra són plenament correctes; però no seria coherent dir ara jo canto i després jo balle. S’ha de cantar i ballar amb un ritme compassat, i sempre amb la mateixa parella desinencial.
Les variacions en l’estructura interna de les paraules és l’objecte d’estudi de la morfologia. Els verbs presenten una estructura especialment complexa per la seua diversitat formal. Els parlants, és clar, parlen i prou. No necessiten saber el valor exacte de cada afix, ni menys encara com s’expressen altres parlants de la mateixa llengua. Això és faena dels gramàtics. Però, al marge del que les gramàtiques sancionen com a correcte, cal reconéixer que els parlants tenen també la seua pròpia lògica, i estructuren els paradigmes verbals que fan servir amb una gran coherència. Totes les peces encaixen les unes amb les altres. El problema és la lògica diferent que regix cada parlar.
La tasca dels gramàtics és justament formular coherentment unes regles generals que tinguen el màxim abast. I els paradigmes verbals en particular han sigut la pedra angular de tots els intents de fixació gramatical. Des de la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner, publicada en 1950, fins a la Gramàtica valenciana bàsica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, publicada en 2016, passant per les de Carles Salvador, Enric Valor o l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, els models de conjugació verbal presenten variacions importants. Val a dir que estes variacions en els models de conjugació verbal no són fruit de vel·leïtats personals, sinó que responen a la voluntat de satisfer les necessitats expressives dels usuaris de la pròpia llengua, necessitats que han anat variant al llarg del temps. Les gramàtiques, al cap i a la fi, no són més que propostes que s’incardinen amb els usos literaris de cada moment. I els usos lingüístics dels poetes dels anys cinquanta del segle passat —d’inspiració tradicionalista— tenien poc a veure amb els usos de les noves fornades d’escriptors sorgides durant els anys setanta —amb pretensions universalistes i lingüísticament unitaristes—; però la incorporació del valencià al sistema educatiu arran de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià en 1983 suposà un enorme revulsiu i plantejà unes necessitats inèdites. Les solucions marcadament literàries de les dècades anteriors perdien força enfront de naturalitat expressiva que exigia el sistema educatiu i els emergents mitjans de comunicació orals. El valencià, com totes les llengües de cultura, ha anat adquirint cada vegada més diversitat funcional; però, a diferència del que ha passat en altres llengües, esta diversitat s’ha traduït en un augment de la variació formal. Les antigues formes no han sigut desplaçades per les noves sinó que s’hi han superposat, i en molts casos, per a satisfer la diversitat d’exigències i sensibilitats, s’han adoptat solucions dobles, i a voltes inclús triples.
Els parlants, com és natural, a vegades s’han sentit perplexos davant de tanta varietat, i inevitablement han incorregut en incoherències de molt divers calibre. Un botó de mostra: que les gramàtiques donen el doblet patix/pateix no vol dir que es puga dir capritxosament ara una forma, ara l’altra. Cal triar sempre -ix o sempre -eix en tots els verbs de característiques semblants. I evidentment s’ha d’aplicar el mateix increment en totes les persones: si tu patixes, ell patix i ells patixen; i si tu pateixes, ell pateix i ells pateixen. Este nivell de coherència és molt elemental i fàcilment comprensible. Encara que mai està de sobra remarcar-ho explícitament, perquè les evidències teòriques sempre queden superades per la realitat pràctica. I he omés, en la relació anterior, la primera persona del present indicatiu, perquè està directament lligada a les formes de subjuntiu. I això, encara que també és prou obvi, en la pràctica pareix que coste més de comprendre. Però, si dic jo patisc, és lògic que diga també ell patisca. La vocal nuclear de la síl·laba tònica de totes estes formes ha de ser sempre la mateixa. És a dir, si es vol preservar la coherència estructural del paradigma verbal, s’ha de dir patisc, patixes, patix, patixen en el present d’indicatiu, i patisca, patisques, patisquen en el present de subjuntiu, mantenint la vocal -i- en la síl·laba tònica de totes les formes verbals; o bé, com a alternativa global, patesc, pateixes, pateix, pateixen en el present d’indicatiu, i patesca, patesques, patesquen en el present de subjuntiu, amb la vocal -e- en tots els casos. Estes formes eren pròpies del valencià clàssic. Els catalans, seguint la seua pròpia evolució, actualment diuen pateixo, pateixes, pateix, pateixen en l’indicatiu, i pateixi, pateixis, pateixin en el subjuntiu; però en tots els casos mantenen coherentment la vocal tònica -e- en el nucli sil·làbic. La solució híbrida pateix/patisca, que practiquen alguns valencians, és incongruent. S’adoptà en els anys noranta, com a solució purament gràfica, per a intentar buscar un equilibri entre les exigències de l’oralitat i la convergència interdialectal. Es tracta d’un equilibri fràgil, potser massa complex per al conjunt de la població, i en la pràctica oral s’ha traduït en resultats profundament incoherents.
Este exemple, per una altra banda, no és més que un simple cas d’incoherència sistèmica. Hi ha molts altres casos en què es mesclen les solucions pròpies del parlar espontani amb formes que provenen de la tradició literària, donant lloc a incoherències flagrants. No es pot dir, per exemple, oferit i a continuació establert, ni vindre i després intervenir, ni este i més tard aquest (ni tampoc, encara que quede més dissimulat, fer un encreuament entre la forma reforçada aquest en el primer grau díctic i la forma simple eixe en el segon grau)… La llista de possibles incongruències es podria allargar més i més, però no és possible fer-ne una relació exhaustiva en este article. La meua pretensió es limita a llançar una alerta per a sensibilitzar sobre esta problemàtica. La lògica de cada parlant hauria de bastar per a poder completar-la.
La variació formal és consubstancial a la llengua. Cal acceptar-la amb naturalitat. Però uns camins discorren paral·lelament als altres, i no es pot anar simultàniament en una direcció i en la contrària. L’expressió oral i l’escrita són plans diferents, i sovint s’entremesclen caòticament en els discursos de pretensions cultes, amb arestes detonants i resultats profundament incoherents. Pose encara un últim exemple extret del castellà perquè, des de la distància, s’entenga millor, sense apriorismes, el que vull dir. La Real Academia Española, per a la segona persona del present d’indicatiu, admet tienes i tenés, d’acord amb el paradigma propi de l’espanyol peninsular i el de l’espanyol americà. La candidata del Partit Popular per la província de Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo, natural d’Argentina, s’enfronta, de fet, a eixe i altres dilemes lingüístics cada vegada que parla, i ha de triar necessàriament una forma o l’altra de manera sistemàtica. No pot anar alternant en el mateix discurs el tractament de tu i el de vos.
En valencià passa exactament igual. O s’ha d’usar la morfologia de fa cinc segles, emulant Ausiàs March i Joanot Martorell, o s’han de seguir les solucions del valencià contemporani. Convindria que, en este període electoral en què proliferen els missatges orals, cada orador, abans d’obrir la boca, tinguera clar què vol dir i amb qui es vol comunicar. Només així es pot articular un discurs coherent.
