«El treball en xarxa entre entitats és fonamental per promoure la diversitat lingüística.» Així s’expressava recentment el director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, Rubén Trenzano; o, almenys, així és com quedaren reflectides les seues paraules en la crònica publicada en el diari Levante-EMV sobre la jornada de servicis lingüístics municipals i universitaris celebrada el passat 22 de febrer. Quan vaig llegir el titular, em vaig sentir desconcertat. No sabia exactament si el que es volia dir és que el treball en xarxa entre entitats és fonamental perquè promou la diversitat lingüística, o si es volia transmetre la idea que el treball en xarxa és fonamental per a promoure la diversitat lingüística.
Evidentment, no és el mateix una cosa que l’altra; encara que no tots els parlants perceben les evidències de la mateixa manera. Però els valencians en particular —si no tots, la immensa majoria— saben distingir perfectament el valor diferent de les preposicions per i per a; i, si no és que han trastocat les seues referències espontànies amb ensenyances mal apreses, usen per quan volen introduir la causa d’una acció (Això li passa per fer l’haca) i la preposició composta per a (sovint pronunciada [pa]) quan volen indicar la finalitat amb què es fa alguna cosa (Això ho diu per a fer creure que sap molt).
Però eixa distinció, que ara és prou clara, antigament no ho era tant. Entre els escriptors clàssics estes dos preposicions presentaven usos molt vacil·lants, que a poc a poc han anat cristal·litzant en dos sistemes diferents. En l’actualitat, en efecte, la diferenciació entre per i per a es manté vigent en tot el territori valencià, en la regió de Tortosa i en algunes comarques de la franja aragonesa a on es parla català, mentre que en la major part de Catalunya i en les Illes Balears només s’usa per.
A pesar d’estes diferències dialectals, Pompeu Fabra considerà que la recuperació de la distinció entre per i per a podia resultar útil per a tots els parlants, perquè permetia evitar «una infinitat de frases equívoques», i en els seus treballs de codificació del català proposà un sistema unitari en què —dit breument— els usos de per i per a coincidien amb els de les preposicions castellanes por i para, excepte quan, davant d’un verb en infinitiu, «el circumstancial que conté el dit verb expressa el fi o objecte de l’acció expressada per un verb anterior i aquest fi o objecte és alhora el motiu d’aquesta acció»; en este cas —deia Fabra—, «semblen igualment possibles per i per a». Això, almenys, és el que apareix escrit en la Gramàtica catalana de 1918. Perquè, en una gramàtica posterior, publicada en 1956, huit anys després de la seua mort, esta qüestió gramatical quedava reformulada en termes diferents: «quan el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció expressada pel verb del qual l’infinitiu és complement, cal emprar la preposició per en lloc de per a».
No importa si han entés exactament el que volia dir Fabra. Les explicacions gramaticals a vegades poden resultar difícils de comprendre per persones no avesades a la terminologia específica d’esta disciplina. I fins i tot pels mateixos filòlegs. Però el que vull destacar, per damunt de qualsevol altra consideració, és que en la gramàtica del 18 s’establia que eren «igualment possibles» les preposicions per i per a en el cas indicat, mentre que en la gramàtica del 56 es deia que «cal emprar la preposició per». L’opcionalitat enunciada en la primera gramàtica es convertí en obligatorietat en la segona, i d’esta transformació deriva una de les qüestions que més polèmiques, dissensions, dubtes i vacil·lacions han suscitat en els últims lustres.
Un dels primers lingüistes que se sentí impel·lit a revisar la formulació de Fabra fou Joan Coromines, qui, en un treball publicat en 1971 titulat «Nou converses sobre “per” i “per a”», com a punt de partida justificatiu de la seua proposta, manifestava que «les solucions dels problemes de la llengua, per a ser satisfactòries, no sols han de ser en rigor practicables, sinó que han de tenir un mínim de simplicitat i claredat». Certament, si una norma gramatical no resulta fàcilment comprensible, no es pot gastar; i, si no es gasta o es gasta malament, no servix de res. Així que, després de constatar que ni en els textos antics ni en cap dialecte actual, s’utilitzaven les preposicions per i per a d’acord amb la norma enunciada per Fabra, plantejà com a solució alternativa l’ús sistemàtic de la preposició per davant d’infinitiu.
Esta solució, com a mínim, era fàcilment comprensible, i probablement per això ha tingut una considerable acceptació social, sobretot a Catalunya; però també es guanyà, val a dir-ho, fortes crítiques entre lingüistes rellevants. Josep Ruaix —autor, entre molts altres materials didàctics, d’El català en fitxes, un manual que aconseguí una gran difusió en els anys huitanta— la qualificà d’«indocumentada» en alguns aspectes, i amb la voluntat de fer més accessible la norma de Fabra vigent en aquell moment —l’enunciada en la gramàtica del 56— formulà una regla pràctica segons la qual l’ús de per a coincidix amb la preposició castellana para, llevat del cas que siga equivalent a la locució amb la intenció de, que en eixe cas es correspon a per.
A pesar dels bons propòsits que animaven Ruaix, intentant que una norma abstrusa poguera resultar comprensible, la seua reformulació de la norma fabriana no aconseguí tampoc concitar el consens necessari per a superar definitivament les polèmiques suscitades al voltant d’esta qüestió. Joan Solà, en un treball titulat «Anàlisi de la normativa clàssica de “per” i “per a” i defensa de la proposta de Coromines», publicat en 1987, considerava que la norma de Fabra, pretesament deduïda del català clàssic, «no tenia un fonament sòlid», i per tant la regla pràctica formulada per Ruaix basant-se en la de Fabra, a més de l’anomalia pedagògica que suposava fer-la dependre del coneixement previ del castellà, continuava sense tindre fonament. I, com a eixides possibles a este enorme galimaties, plantejava la disjuntiva d’«acceptar el sistema dels dialectes catalans meridionals» —o siga, l’ús real que es practica en valencià—, o bé «acceptar la proposta de Coromines». El títol del treball ja indicava explícitament quina era la seua opció.
Tot i este posicionament favorable a la proposta de Coromines, això no suposà cap obstacle perquè el mateix Solà, en col·laboració amb Jordi Mir, com a responsables de l’edició de les obres completes de Pompeu Fabra, publicades en 2005, reconegueren obertament que, després de confrontar els originals mecanografiats amb el text publicat, Fabra no havia escrit «cal emprar» sinó «cap emprar», en el punt concret que estic abordant en la seua gramàtica de 1956. Fou Joan Coromines, l’editor d’esta gramàtica, qui reemplaçà «cap» per «cal», suposadament perquè esta construcció era un calc del castellà. Independentment de qualsevol altra consideració que es puga fer al respecte, el que resulta evident és que el canvi d’una simple lletra pot alterar substancialment el significat del text. Cap vol dir ‘és possible’, mentre que cal significa ‘és obligatori’.
Esta modificació fou considerada per Gabriel Bibiloni, professor de la Universitat de les Illes Balears, com a «perversa», i la proposta de Coromines, com a «dolenta». Al cap i a la fi, allò que criticava de Fabra també es podia aplicar, inclús amb més raó, a la seua proposta, en el sentit que no es fonamentava tampoc ni en els usos clàssics ni en cap parlar viu. Més encara: a qualsevol parlant li resulta totalment artificiós haver de distingir entre He comprat una botella de vi per al sopar de demà i He comprat formatge per sopar, fent servir en el primer cas la preposició per a perquè sopar fa en eixe cas la funció de substantiu, i per en el segon cas perquè és un infinitiu. Els substantius i els infinitius són dos categories gramaticals que presenten una forta imbricació, i hi ha moltes paraules que compartixen esta doble categorització, com menjar, dinar, parar, parlar, saber, entendre, riure, viure, dormir…
Així les coses, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la seua Gramàtica normativa valenciana, publicada en 2006, optà per recuperar la proposta originària de Fabra i admetre l’ús indistint de les preposicions per i per a quan introduïxen un verb en infinitiu que «depén de verbs que expressen moviment, esforç i, en general, una acció voluntària». I, en la pràctica, més enllà d’esta dualitat teòrica, en la redacció de les seues obres normatives ha fet servir la preposició per quan preval el sentit causal i per a quan predomina el valor final. Per la seua banda, l’Institut d’Estudis Catalans, en la seua Gramàtica essencial de la llengua catalana, publicada en 2019, ha adoptat igualment esta mateixa solució, considerant que «la preposició per alterna amb per a davant d’infinitiu amb valor final».
De tot este seguit de polèmiques i anècdotes desconcertants, la conclusió més clara que se’n pot extraure és que els gramàtics també erren; especialment quan, separant-se del que diuen els parlants, volen fixar normes que resulten incomprensibles i, per això mateix, impracticables. Les preposicions són partícules que formen part de les estructures profundes d’una llengua, i conformen un sistema d’oposicions a través del qual s’expressen relacions que indiquen la causa, la finalitat, la posició, la destinació, la procedència, la companyia…
Els valencians hem construït un sistema clar i coherent, útil per a la comunicació, que coincidix bàsicament amb el del castellà, però això no vol dir que siga un castellanisme. També coincidix amb el del portugués. Com és normal, totes les llengües romàniques tenen enormes semblances. L’obsessió per diferenciar-se del castellà i el desig d’emular els parlants d’altres varietats dialectals, picotejant ací i allà, té un efecte magmàtic i confusionari en el propi sistema lingüístic. Així que, si no volen incórrer en contradiccions ni confondre ningú quan parlen o escriguen, el millor que poden fer és parar l’orella i escoltar atentament el que diuen els valencians que encara conserven intacte el seu parlar espontani.
