Fa uns quants anys, en un restaurant d’Alcoi, un cambrer ens va oferir la possibilitat de menjar bajoques farcides, i un dels comensals amb qui compartia taula, en una combinació d’arrogància, ignorància i incredulitat, li va preguntar agosaradament:
—¿I com farcixen les bajoques? ¿Amb xeringa?
El cambrer, intuint per què li feia la pregunta, sense perdre el somriure li respongué sorneguer:
—És un secret professional, transmés de generació en generació, que els alcoians preservem zelosament. Però li assegure que no tastarà unes bajoques iguals en cap altre lloc.
Picat per la curiositat, el comensal acceptà el repte i demanà eixes bajoques tan singulars. Alguns dels companys de taula aplaudiren la seua decisió amb comentaris animosos —uns— i jocosos —altres—; però ningú volgué desvelar el secret de les bajoques alcoianes. Finalment, quan serviren els plats que cada u havia demanat, totes les mirades estaven concentrades en el comensal que havia demanat les bajoques farcides, expectants davant de quina seria la seua reacció. Conscient de l’atenció que despertava, arquejà les celles amb un gest de sorpresa i, alçant les mans teatralment, exclamà:
—Estic impressionat de la fertilitat dels camps alcoians.
La resta de comensals esclafiren a riure per la seua eixida enginyosa.
És possible que alguns lectors no hagen comprés encara el joc de paraules. I és molt probable també que a molts valencians, si van a Alcoi i demanen bajoques farcides, els passe el mateix. Això de farcir bajoques els deu paréixer una operació impossible. Però per a uns altres és la mar de normal. I no perquè uns siguen especialment habilidosos i uns altres uns desmanotats. No és una qüestió d’habilitat manual sinó de llengua. De variació lingüística, per a ser més exactes. Alguns valencians, com el comensal al·ludit en el diàleg anterior, quan parlen de bajoques es referixen a uns llegums tendres, llargs i estrets, que, segons les varietats, poden tindre una tavella plana o redona; per a uns altres, en canvi, les bajoques són unes hortalisses de tamany molt variable, de forma cònica, acabades en una punta obtusa, amb la pell llisa i lluenta, de color verd, roig o groc, segons les varietats. No sé si amb la descripció anterior han sigut capaços d’identificar el producte a què m’estic referint. Però, en el cas que hagen aconseguit associar les paraules anteriors a una imatge mental, segons el lloc a on visquen li deuen haver posat noms ben diferents. Els valencians de les comarques de l’Alcoià o del Comtat els diuen bajoques; però els de la Marina i d’altres comarques alacantines més meridionals, així com també els d’alguns pobles de la Plana de Castelló, els anomenen pebreres; els de la Safor, pebres, i la resta de valencians els diuen pimentons (a voltes pronunciant primentons, amb una r intercalada, i unes altres pementons, assimilant la i de la primera síl·laba a la e de la segona). I, si van nord enllà, en passar el Sénia, el riu que separa la Comunitat Valenciana de Catalunya, trobaran que el nom més habitual per a designar estes hortalisses és pebrots, si bé en algunes comarques també els diuen pimentons, igual com fan molts valencians.
Alguns s’estranyaran de tanta varietat, i és fàcil que l’atribuïsquen a la nostra anòmala situació sociolingüística. I potser tenen raó. La situació històrica en què ha sobreviscut la nostra llengua, certament, ha propiciat que es mantinga un alt grau de variació lingüística. Els processos d’estandardització lingüística tendixen a eliminar o a reduir esta variació. Però, en qualsevol cas, eixa és la realitat que tenim. Podem intentar transformar-la, tal com s’ha fet en altres llengües, o podem també assumir-la sense fer-ne tampoc cap problema especial. No totes les llengües han recorregut el mateix camí. Les realitats sociolingüístiques presenten una gran diversitat de situacions, i el que ha funcionat en uns casos no té per què anar bé en uns altres. Cada llengua té una conformació peculiar, fruit de molts avatars històrics. I els sentiments dels parlants per les paraules que fan servir són igualment molt variats; però, per això mateix, per a generar adhesions a la llengua i minimitzar-ne el rebuig, convé extremar la prudència abans de considerar incorrectes certes formes lingüístiques simplement perquè es diuen en àmbits reduïts.
Però, a més, cal tindre en compte que la roda del temps ho transforma tot. No sols com es diuen les paraules en cada lloc, sinó també els criteris d’acceptabilitat de les paraules. I allò que en un moment determinat es considerava incorrecte amb el pas del temps ha passat a ser del tot normal. En castellà, per exemple —per contrastar la nostra realitat amb la de la llengua veïna—, el Diccionario de autoridades, el primer diccionari publicat per la Real Academia Española, només acceptava la forma pimiento; però, actualment, a més d’esta denominació, el diccionari de la RAE també accepta ají, chile i pimentón; esta última variant, referida al fruit, era habitual antigament en l’espanyol peninsular, i encara ho és actualment en el parlar de diversos països sud-americans.
La història d’este fruit és un poc rocambolesca, i això explica en gran part la gran diversitat de denominacions que ha rebut. Quan Colom descobrí esta planta a Amèrica, creia que es tractava d’una variant del que en aquell moment es coneixia en el castellà peninsular com a pimiento. Els dos fruits es pareixien, és cert; però eren productes ben diferents. Segons el Diccionario castellano con las voces de ciencias y artes y sus correspondientes en las tres lenguas francesa, latina e italiana del jesuïta basc Esteban de Terreros y Pando, el pimiento era un «fruto […] picante, mas largo y grueso que un dedo». Per això al pimiento americà, molt més gran, se li donà originàriament el nom de pimentón.
Partint del bateig que feu el castellà d’este nou fruit, en la nostra àrea lingüística se seguiren uns processos de reanomenament variats. Uns parlants adaptaren el pimentón castellà com a pimentó (cal apuntar que en aquell moment teníem la forma piment, que encara està present en els diccionaris, i sens dubte això propiciava eixa adaptació de manera prou natural); uns altres mantingueren el nom del fruit originari, i es quedaren amb la forma pebre; uns altres, els de la planta, pebrera, i uns altres, finalment, seguint el mateix esquema que el castellà, aplicaren un morfema augmentatiu i generaren així la forma pebrot.
Davant d’esta multiplicitat de denominacions, convé remarcar que Pompeu Fabra, en la primera edició del seu Diccionari general de la llengua catalana, només incorporà la forma pebrot, la més general entre els catalans. Però a poc a poc els diccionaris han anat obrint-se a noves possibilitats denominatives. Durant el anys seixanta, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans admeté també la forma pebrina, una variant pròpia de la comarca del Priorat. I no fou fins a 1995 que el nou Diccionari de la llengua catalana de l’IEC acceptà també pimentó, pebre i pebrera, les tres variants majoritàries de l’àmbit valencià, segurament perquè prèviament ja s’havien incorporat en el Diccionari valencià de la Generalitat Valenciana i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, editat per Bromera. Les transferències lèxiques funcionen bidireccionalment. I no ha sigut fins al mes de novembre del 2018 que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha incorporat bajoca en el sentit indicat en el Diccionari normatiu valencià. Ha costat, però al final el secret dels alcoians ha quedat desvelat.
Les evolucions descrites tant per al castellà com per al valencià mostren clarament la tendència de les llengües a acceptar la variació lingüística. La idea subjacent a esta política d’obertura lèxica és que, contràriament al que es pensava abans, el reconeixement de la variació lingüística enfortix els vincles compartits entre els parlants. La RAE practica, des de fa unes dècades, una intel·ligent política lingüística panhispànica d’integració de les variants pròpies dels parlars americans; sens dubte, això ha contribuït a contrarestar les tendències disgregadores en l’àmbit del castellà. Nosaltres —usant este pronom personal amb un valor inclusiu— hauríem d’aprofundir també en esta mateixa línia d’actuació.
Les suspicàcies enfront de la variació lingüística no tenen cap fonament sòlid en l’actualitat. ¿Quin problema hi ha que en una botiga d’Alcoi es puga posar un rètol amb la paraula bajoques? Jo, sincerament, no en veig cap. És la manera natural d’establir una comunicació eficaç entre el botiguer i el client. Eixa és la funció fonamental del llenguatge. I, si algun foraster desconeix el valor que els parlants han assignat a una forma determinada, per a això estan els diccionaris: per a obtindre respostes als dubtes lingüístics que se’ns puguen presentar. Sempre s’ha dit que el saber no ocupa lloc. I ara més que mai, que tenim tota la informació a l’abast d’un simple toc de dit en el mòbil.
Una altra qüestió és que, si des de la televisió valenciana o des de qualsevol altre mitjà de comunicació d’àmbit comunitari s’ha de fer una referència a eixe producte, és lògic que s’intente triar la solució més estesa en el nostre territori. El Diccionari normatiu valencià, basant-se en eixe criteri, ha donat prioritat a la forma pimentó; però això no vol dir que la resta de variants hagen de quedar anul·lades, ni menys encara que hagen de ser considerades incorrectes. El problema és que les paraules absents dels diccionaris sovint s’interpreten en eixos termes. I no és això sinó al contrari: són els diccionaris els que s’adapten als parlants. Ja ho hem vist. Unes formes no són millor que altres perquè les diguen més o menys persones. En cada àmbit, la millor forma és la que ens facilita la comunicació amb els nostres interlocutors. Parlant, la gent s’entén. O, almenys, això és el que s’hauria de pretendre quan es parla.
