El senador Carles Mulet publicà fa temps un article en el Diari La Veu titulat «Diuen que el tamany no importa», en què criticava les obres públiques ostentoses que no responen a les necessitats dels ciutadans sinó a les ànsies de glòria dels seus promotors. Segurament és així. Però no és cap novetat. Totes les grans obres arquitectòniques —piràmides, temples, catedrals, palaus…—, en el fons, s’han construït amb eixe mateix afany. Però, siguen quines siguen les motivacions que hagen impulsat a erigir qualsevol obra monumental, al remat importen ben poc. El que realment importa és el que queda. El nom de les persones que les feren construir amb el temps es difumina en la memòria col·lectiva i es preserva només en el record dels erudits. Incerta glòria. I amb això no pretenc justificar res ni contradir a ningú. Simplement em limite a constatar una obvietat.
Però, si he portat a col·lació este article del senador Carles Mulet, és per a deixar constància de la importància del tamany en molts ordes de la vida. També en l’àmbit de la llengua, per descomptat. En un estudi dut a terme per investigadors americans en què es comparaven les estratègies comunicatives en deu llengües europees, s’arribava a la conclusió que les paraules curtes es comprenen millor que les llargues. Les de major extensió, en general menys habituals, sovint solen cridar l’atenció dels parlants i, d’eixa manera, focalitzant l’atenció en el detall, pertorben la comprensió global del discurs. Actuen igual que un objecte minúscul de color cridaner en la vestimenta d’una persona, que fa que la mirada dels altres es concentre en eixe objecte i es perda, per tant, la visió de conjunt.
Amb este mateix propòsit de ponderar la importància del tamany en l’àmbit lingüístic, em pareix oportú recordar també una iniciativa del Govern britànic mampresa a finals dels anys quaranta per a intentar fer més entenedors els documents administratius. Sir Ernest Gowers, l’alt funcionari encarregat de plasmar aquella iniciativa en recomanacions concretes, elaborà una guia d’estil per a orientar els funcionaris en l’ús adequat de la llengua anglesa, en què proposava eliminar paraules rebuscades i fórmules pomposes que, lluny d’aportar al text la brillantor que pretenien els redactors, en dificultaven la comprensió. Aquell idea inicial, amb el temps, germinà en un projecte molt més ambiciós anomenat Plain English (‘anglés planer’), que ha tingut una especial incidència en les administracions públiques, i no sols les de l’àmbit anglosaxó, sinó també en les de moltes altres llengües. Els bons exemples, com és natural, s’escampen. I és així com el Manual de documents i llenguatge administratius, publicat conjuntament per les universitats valencianes, fent-se eco d’aquelles idees, recomana «evitar les oracions excessivament llargues i de difícil comprensió».
És important la llargària de les paraules; és important també, sens dubte, l’extensió de les frases; però, per a facilitar la comprensió dels missatges, possiblement el que més importa és que les paraules usades en un text siguen intel·ligibles per als seus destinataris. I em fa la impressió que a vegades s’obliden les qüestions essencials i es concedix una importància excessiva a aspectes marginals. Si un text està farcit de paraules opaques, poc importa el tamany de les paraules o de les frases. I és precisament amb la intenció de contribuir a desfer prejuís poc fonamentats i facilitar així l’ús de paraules transparents que voldria fer algunes consideracions sobre la paraula tamany.
Però, recopilant-ne informació, he de confessar abans que res que m’he quedat absolutament desconcertat quan he llegit en un blog destinat a orientar sobre l’ús correcte de la llengua que «tamany en català no existeix». És cert que no està en alguns diccionaris, i es pot valorar la conveniència que hi estiga o no. Tot és discutible. Però el que no es pot fer és negar-ne l’existència. Hi ha vida més enllà dels diccionaris. I, en alguns casos, una vida molt longeva. La paraula tamany, de fet, existix des de fa molt, molt de temps. Ja apareix documentada, per exemple, en els sermons de sant Vicent Ferrer: «Voldrie haver un ventre tamany com un bou»; i també en l’Spill de Jaume Roig: «crexent ab cuyta, feta tamanya com gran muntanya»; i en el Tirant lo Blanch: «Si la senyoria vostra me volia fer tamanya mercé». Estos són uns pocs exemples, entre moltíssims altres que es podrien aportar, extrets d’obres escrites per alguns dels nostres magnes autors.
I, parlant de magnificència, abans de prosseguir amb altres consideracions, cal dir que la paraula tamany és precisament el resultat de la fusió dels vocables llatins tam magnum, ‘tan gran’. Originàriament, en valencià la paraula tamany s’usava exclusivament amb valor adjectival per a ponderar la grandària d’alguna cosa. Per això el Diccionari català-valencià-balear, atenent este ús clàssic, registra la paraula tamany com a adjectiu, i apunta que l’ús com a substantiu «ens ha vingut per via del castellà». És possible que siga així. Però —com ja he dit abans— tot és discutible. Les interferències entre llengües veïnes a vegades resulten molt difícils de delimitar amb claredat. Hem compartit tantes coses que sovint resulta difícil saber què és teu, què és meu i què és dels dos. Per això, abans d’atorgar escriptures de propietat sobre certes paraules a altres llengües i assumir préstecs hipotecaris, convé llegir la lletra menuda. Molt sovint ens descobrixen sorpreses que revelen que les coses no són com ens pensàvem.
Furonejant en textos castellans antics, i ara és relativament fàcil de fer gràcies al Corpus Diacrónico del Español, podem constatar que la paraula tamaño també s’usava originàriament com a adjectiu: «perderme podría con tamaño afán», escriu Gonzalo de Berceo en El duelo de la Virgen en el segle XIII. I així continuà utilitzant-se fins a finals del segle XV, quan el poeta satíric Antón de Montoro utilitzà la paraula tamaño amb valor nominal en un dels seus poemes: «quando muy triste más ledo, de tamaño como el dedo».
En valencià, l’ús de tamany amb valor nominal és de la mateixa època. Apareix documentat en els Epistolaris d’Hipòlita Roís de Liori i d’Estefania de Requesens (segle XVI), concretament en una carta que Hipòlita escriu a la seua filla Estefania per a demanar-li que li envie una gerra «del matex tamany de fenols marins». Cal advertir que este conjunt de missives, escrites en un llenguatge planer, sense cap pretensió literària, se centren en assumptes domèstics, i són un reflex molt fidel de la llengua real de l’època. La paraula tamany amb valor nominal, per tant, ja devia estar plenament consolidada en l’ús oral dels parlants no ja en el segle XVI, quan es data la carta, sinó prou abans. En el context usat, no té traça de ser un flamant neologisme. A partir del contrast de la documentació disponible en valencià i en castellà, cal inferir que la transformació d’adjectiu a substantiu tant de tamany com de tamaño discorre coetàniament en valencià i en castellà.
Per una altra banda, cal assenyalar també que este procés d’habilitació categorial és del tot normal. No té res d’extraordinari que un adjectiu passe a ser substantiu. Hi ha milers de paraules que han experimentat esta transformació. Si gros s’ha convertit en sinònim de grossària, i per això diem, per exemple, el gros de l’exèrcit, també és normal que l’adjectiu tamany haja passat a ser sinònim de grandària. Este procés no sols s’ha experimentat en castellà. En portugués s’ha produït igualment esta transformació, i tamanho s’usa tant amb valor adjectival com nominal. La revista Vogue, en la seua edició portuguesa, publicava fa poc un reportatge amb el mateix títol que este article: «O tamanho importa».
Però el que realment ens hauria d’importar a nosaltres no és com utilitzen esta paraula els portuguesos ni els castellans, sinó com l’usen els mateixos valencians. Probablement resulta ociós fer constar que es tracta d’una forma d’ús general entre tots els parlants. Tan normal és per a nosaltres la paraula tamany que inclús molts escriptors, de reconeguda disciplina fabriana, l’han feta servir amb total naturalitat, possiblement sense consciència que estaven transgredint la normativa del moment. Joan Fuster, per exemple, en el seu opuscle País Valencià, per què?, publicat en 1982, en referència a les burgesies de València i Alacant, explicava que «pel seu tamany econòmic i per la seua mentalitat retrògrada, no han sabut jugar el protagonisme “de classe”»; Vicent Andrés Estellés, per la seua banda, en un dels seus poemes recorria a la paraula tamany per a construir una al·literació molt expressiva: «té el tamany brusc de l’infinit, té el tamany brusc de l’alegria, té el brusc tamany de l’elegia»; i Manuel Sanchis Guarner, en la seua història de la ciutat de València, es referix a «figures de tamany natural». I, perquè la cosa no quede en simples anècdotes de magnes escriptors, faig constar també el nom de molts altres grans escriptors i prestigiosos professors —ometent les citacions per no fer-ho llarg— que han continuat usant la paraula tamany: Joan Francesc Mira, Eduard Mira, Josep Vicent Marqués, Josep Lluís Seguí, Ferran Torrent, Alfred Ayza, Carme Miquel, Carme Gregori, Josep Millo, Joan Pla…
Amb tot, no em resistisc a citar alguns escriptors catalans que han fet servir este mot presumptament inexistent. Ho faig per a evitar que ningú puga creure que tamany és un castellanisme propi de valencianets: l’egregi Carles Riba, per exemple, parlava del «tamany de la Venus Esquilina»; i Marià Manent, del «tamany d’un llop»; i Josep Maria López Picó, del «tamany natural de les figures»; i Mercè Rodoreda, del «tamany doble del que acostumen de tenir»…
Per a no cansar amb referències erudites, no mencionaré detalladament els diccionaris valencians i catalans que contenen la paraula tamany. Només vull ressaltar que tota la tradició lexicogràfica prefabriana acceptava unànimement la paraula tamany. La realitat és tossuda, i els parlants han continuat dient tamany una vegada i una altra a pesar de les proscripcions de la normativa contemporània. El Google n’oferix 568.000 resultats. Negar l’existència de la paraula tamany en la nostra llengua és un autèntic despropòsit. No sols existix sinó que, almenys per als valencians, és ja plenament normativa. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua la té registrada en el Diccionari normatiu valencià.
Ara caldria que aquells que, en l’Administració pública, en els mitjans de comunicació i en tots aquells altres àmbits que tenen voluntat de transmetre informació quan parlen o escriuen, a més de preocupar-se pel tamany de les frases, es preocupen també per utilitzar paraules transparents.
