Hi ha actuacions amb objectius molt lloables que, expressats amb paraules inadequades, perden l’eficàcia del missatge que es vol transmetre. La forma i el fons van lligats inextricablement. Això és el que ha passat, en gran part, amb la Resolució de 28 d’agost de 2018, de la Conselleria d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, publicada en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana tres dies després, en què «amb l’objectiu d’oferir un llenguatge més proper als estudiants» es pretenia… No importa el que es pretenguera. El que es diu a continuació deixa de ser creïble. Un «llenguatge proper» és una contradicció in terminis flagrant. No és una errada, ni una simple paradoxa, ni menys encara un acte de cinisme. El cínic actua conscientment, sabent que fa una cosa distinta de la que predica. Però l’ús de proper en el context referit, volent aproximar-se als estudiants a través del seu propi llenguatge, és un acte de pura inconsciència. És l’actuació pròpia de qui actua irreflexivament, de manera maquinal. I mai millor dit. Perquè, amb tota seguretat, esta formulació és el resultat d’haver passat un text redactat originalment en castellà pel traductor automàtic, i allà a on en castellà posava cercano en valencià ha passat a dir proper. Però les màquines no són artefactes autònoms. Són les persones les que introduïxen en les bases de dades les solucions que després proporcionen les màquines. I és curiós —o no tant, segons com es mire—, però esta solució no la donava l’anterior versió del Salt; és el nou Salt, revisat recentment, el que dona proper com a traducció de cercano. El raonament que subjau per a establir una correspondència entre estos mots és el següent: si l’adverbi castellà cerca és equivalent en valencià a prop, l’adjectiu cercano, derivat de cerca, ha de ser necessàriament proper, ja que és l’adjectiu que deriva de prop. El raonament té la seua lògica, cal reconéixer-ho; però no per això no deixa de ser una fal·làcia. Les llengües no funcionen amb eixa lògica quadriculada de fer correspondre les estructures i els espais semàntics d’una llengua amb els d’una altra. Si parem atenció al que diuen els parlants, podrem constatar que no hi ha cap valencià que diga proper espontàniament; bé, en realitat, no hi ha cap parlant de cap racó del domini lingüístic que diga proper de manera natural.
Antigament, la paraula proper fou usada esporàdicament en alguns textos, però el seu ús desaparegué pràcticament en el segle XV. El traiguerí Pere Labèrnia, amb tot, la recuperà en el seu Diccionari de la llengua catalana, publicat en 1880. I el noucentisme, amb la seua mirada enyoradissa de la llengua medieval, contribuí decisivament a la seua recuperació i posterior difusió. Entre els escriptors valencians més afins a l’esperit d’este corrent estètic, el gust per proper condí ràpidament. Eduard Martínez Ferrando va ser un dels primers a usar-la en la Base 4a de la Declaració valencianista, publicada en 1918 en La Correspondència de València, a on, en referència a un Estat federal, deia que era «un organisme […] més proper a la “geometria” dels nostres polítics castellans i castellanitzats». Però el seu germà Jesús Ernest quedà enxisat per la descoberta de proper, i la feu servir exactament quaranta-una vegades en els seus contes. Així i tot, la fascinació per proper ha continuat en un ascens ininterromput fins als nostres dies.
I que ningú veja en les ratlles precedents cap crítica a l’operació de recuperar paraules o de crear-les ex novo a partir dels recursos de derivació normals amb què compta la nostra llengua. Al contrari: això és un signe clar de vitalitat lingüística. Proper és un derivat lògic de prop, de la mateixa manera que davanter és un derivat de davant. Les dos formes enriquixen, sens dubte, el nostre cabal lèxic. El problema es planteja quan, amb una voluntat cega de recuperar formes antigues, s’exalcen com a model de genuïnitat paraules (quasi) reinventades i, alhora, es projecten ombres de sospita sobre vocables molt venerables.
És el que ha passat, en part, amb l’adjectiu pròxim. Alguns valencians, davant de l’allau de propers que inunda la paperassa administrativa, han arribat a creure que pròxim és un castellanisme. O, com a mínim, menys autèntica que proper. Però la realitat està molt lluny de confirmar eixes sospites. Pròxim prové del llatí proxĭmus, síncope de propsimus, que era el superlatiu de prope, forma que donà lloc precisament a l’adverbi prop. Pròxim apareix documentat des de ben antic: «e que tenga la garda fins el dia de Sant Miquel pròxim vinent», es diu en un document de 1269, recopilat per Ramon Ferrer i Francisco Roca Traver en Història de la cultura valenciana. I el seu ús ha sigut continu al llarg del temps: està en el mateix Tirant (1490): «ab la mala intenció dels teus pròximos parents e fictes crestians»; en les Coses evengudes en la ciutat y regne de València de Pere Joan Porcar (1585): «que contaran sis del pròxim mes de octubre»; en el dietari de Joaquim Aierdi (1661): «la provició que es féu en 14 de febrer pròxim»; en el Llibre de visures de Benassal (1763): «per a estar més pròxims a comensar la visura en lo dia següent»; en les poesies de Constantí Llombart (1872): «Ja la vibrant campana / qu’oixquérem allà dins, / pròxima s’ou que a misa / toca l’últim repich»…
És també molt significatiu, a l’hora de valorar la vitalitat i l’arrelament de cada paraula, que pròxim ha donat lloc a derivats com aproximar, aproximació, aproximant, aproximatiu… En canvi, proper no ha generat cap derivat. I no és casualitat. Però, de totes maneres, amb estes referències no pretenc tampoc dir-li a ningú que deixe d’utilitzar proper si li ve de gust. Simplement volia transmetre a aquells que encara no han sentit la fascinació per proper que sàpien que pròxim és una paraula ben nostra i absolutament correcta, i que, a més, també tenim altres fórmules per a expressar la idea de proximitat temporal, com ara la construcció que ve o l’adjectiu vinent. Totes estes expressions són molt prosaiques, és cert. Però a vegades també va bé parlar com a persones normals. El llenguatge poètic, fora de context, pot arribar a resultar patètic. De normal, convé recordar-ho, parlem en prosa. Encara que pareix que alguns no ho sàpien, com li passava al burgés gentilhome de l’obra de Molière. L’afany de voler diferenciar-se superficialment del castellà, buscant-ne les paraules més diferents, a vegades dona lloc a una ampul·lositat forçada. Però, al marge d’estes consideracions, cal saber en cada cas per a què s’utilitza la llengua i, sobretot, a qui va destinat cada missatge. I si realment es vol usar un llenguatge pròxim als estudiants, però de veritat —sense caure en els tòpics a l’ús—, convé alçar les orelles i parar atenció al que diuen els parlants.
