Fa poc, mirant À Punt, em vaig trobar que una veu en off anava preguntant a diverses persones quines eren les seues activitats preferides durant l’estiu, i una de les entrevistades va contestar que el que més li agradava de tot era la sorra de la platja. Així ho digué. I passà a explicar amb més detall el que volia dir: estar assentada en una hamaca i prendre el sol sense fer absolutament res més; només estacar els peus en la sorra i anar menejant lentament els dits amunt i avall, sentint com els granets de sorra pujaven i baixaven. Confessava que eixa activitat, reduint la paraula activitat a la mínima expressió, la relaxava infinitament com cap altra cosa en el món.
No tinc res a dir. Cada u disfruta com vol, clar que sí. Però, per eixos estranys mecanismes que té la ment d’associar idees disperses, tanta sorra amunt i avall feu que recordara una experiència que vaig tindre, ja fa uns quants anys, en un curs que vaig impartir per a professors de valencià. Un alumne em feu precisament una pregunta sobre les paraules arena i sorra. Li vaig explicar que estos dos vocables eren geosinònims: arena es diu en tota la Comunitat Valenciana, en una gran part del català occidental, en el Rosselló, en les Illes Balears i en l’Alguer, mentre que sorra és pròpia d’una àmplia franja de la Catalunya litoral. A partir d’esta explicació, un altre alumne va intervindre per a puntualitzar que la paraula sorra era també molt habitual en valencià; que ell l’havia sentida, de nord a sud del país, en l’expressió tonyina de sorra. El problema, segons ell, era que la gent parla sense saber què diu, i que inclús en castellà s’havia generalitzat molt esta expressió, encara que la majoria dels castellanoparlants no sabien dir-ho. Deien, incorrectament, tollina de sorra, però en castellà, ben dit, havia de dir-se ijada de atún. I, havent-se atorgat el torn de paraula, per si encara persistia algun dubte entre la resta d’alumnes, prosseguí les seues ensenyances explicant que el nom de tonyina de sorra es devia al fet que eixos peixos solien recolzar el seu ventre en la sorra del mar quan estaven relaxats.
La imaginació pot ser molt fecunda. Hi ha gent que parla de qualsevol tema amb una convicció tan gran que és capaç de creure’s les seues pròpies explicacions amb una facilitat tremenda. No necessiten contrastar res. I sense vacil·lar amollen la primera idea que els passa pel cap. Necessiten que tot els quadre perfectament. I, si alguna informació nova contradiu les idees assimilades prèviament, tendixen a recompondre la realitat per a procurar que no se’ls desmunte cap esquema mental.
Però la realitat és encara més tossuda. I la veritat és que, independentment dels hàbits de les tonyines —que desconec—, la sorra de la tonyina no té res a veure amb la sorra del mar. La sorra de la tonyina prové de l’àrab hispànic surra, que significava ‘melic’. Els nostres avantpassats ampliaren el camp semàntic de la paraula sorra per a referir-se a la part ventral de la tonyina, especialment gustosa, i així és com l’hem conservat.
La sorra del mar, en canvi, prové del llatí sabŭrra. En llatí existien tant arena com sabŭrra, però tenien significats diferents. Amb la primera d’estes dos paraules es feia referència a l’arena de granets molt fins, mentre que sabŭrra s’usava per a designar l’arena grossa. Antigament, esta diferenciació era general en tot el domini lingüístic. Però, amb el temps, els matisos s’han anat perdent, i en uns llocs s’ha consolidat la forma arena amb caràcter general, i en uns altres, sorra. Així i tot, com a vestigi d’aquella diferenciació, molts valencians fan servir la paraula saorra, derivada del mateix ètim, per a designar una barreja de pedres, grava i arena que s’utilitza com a material de construcció.
La variació lingüística forma part de la nostra identitat. I està bé que coneguem les formes d’ací i d’allà. Ens enriquix, sens dubte. Però cal saber què és propi de cada lloc i poder comunicar-nos així adequadament amb els nostres interlocutors. Des d’estos plantejaments de respecte, em permet suggerir que, si per ventura en un futur algú de vostés és entrevistat en algun programa de televisió, no cal que substituïsca la paraula arena per sorra pensant que així parla més bé. Parlar rar no és parlar millor. La paraula arena, encara que coincidisca amb la forma castellana corresponent, no és cap castellanisme. I de segur que els espectadors d’À Punt l’entendran molt millor.
D’altra banda, sàpien també que tollina, encara que no siga una forma estàndard, és una variant documentada des de ben antic molt estesa en tot el territori valencià. No tenen tampoc per què avergonyir-se de dir-la ni pensar que en el seu poble tots parlen malament si ho diuen així. L’alternança entre les consonants ny i ll són prou normals en la nostra llengua. El Diccionari català-valencià-balear i altres, de fet, arrepleguen també la forma tollina.
I, ja per a acabar, permeten-me que els faça un últim aclariment: en castellà també es pot dir toñina de sorra. Els dos substantius d’este sintagma, toñina i sorra, estan inclosos en el diccionari de la Real Academia Española. No cal que diguen, per tant, ijada de atún si esta expressió els resulta estranya, com deia que s’havia de dir necessàriament aquell professor que, pensant-se que ho sabia tot, ni tan sols era conscient de la seua pròpia ignorància.
