L’expressió torna-li la trompa al xic és un modisme molt habitual en valencià. Procedent de l’àmbit dels jocs infantils, s’usa per a posar de manifest l’obstinació d’algú que reincidix de manera contumaç en el seu propòsit de fer alguna cosa. Però, si l’he treta a col·lació, no és per a regirar en els seus orígens ni per a explicar-ne el significat —de sobra conegut per la majoria de valencians—, sinó perquè, des del punt de vista gramatical, conté una reiteració de la informació, a través del pronom datiu de tercera persona li i el complement indirecte al xic, anomenada per alguns pleonasme.
Però, abans de fer qualsevol consideració gramatical sobre el pleonasme, convé apuntar que este vocable, procedent del llatí pleonasmus, que l’havia pres del grec pleonasmós, conté en l’origen la idea de ‘sobreabundància’. Ja en grec antic s’usava fent referència a l’excés de paraules per a expressar una idea. I este mateix significat, en essència, es manté vigent en totes les llengües del nostre entorn. Però els matisos són importants. El diccionari francés Larousse, per exemple, definix el pléonasme com una «repetició en el mateix enunciat de paraules que tenen el mateix significat», que il·lustra curiosament amb una citació de Molière. El diccionari de la Real Academia Española, per la seua banda, indica que el pleonasmo és l’«empleo en la oración de uno o más vocablos innecesarios para que tenga sentido completo», si bé a continuació precisa que «añade expresividad a lo dicho». El matís és important, ja que contraresta en part la idea de superfluïtat que es desprén del sentit més primari de pleonasme. Esta mateixa idea encara és ampliada pel diccionari anglés Merriam-Webster en un apunt complementari de l’entrada pleonasm, on comenta que «les paraules “addicionals” a vegades poden ser útils […] per a transmetre un missatge, agregar èmfasi o […] un ritme atractiu». I, finalment, el diccionari italià Treccani, a més de fer constar que el pleonasmo és «freqüent en el llenguatge familiar», aclarix que «no implica per si mateix una violació de les regles gramaticals».
Les normes gramaticals, certament, són específiques de cada llengua. Però, així i tot, no deixa de ser cridaner que, en contraposició al que ocorre en altres llengües, en valencià/català s’haja tingut tradicionalment una especial «aversió al pleonasme», dient-ho amb paraules de Joan A. Argenter, expresident de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Per a comprendre per què ha passat això, cal remetre’s, com en tants altres aspectes de la nostra llengua, a Pompeu Fabra. Però, per a evitar valoracions apriorístiques i juís sumaríssims, convé recordar prèviament que l’obra de Fabra s’emmarca en una època i unes circumstàncies determinades. La seua voluntat de configurar una llengua literària fonamentada en pressupòsits lògics el dugué a emfatitzar l’orde dels mots i evitar «pleonasmes inútils». Els seus plantejaments, inspirats en part en la gramàtica francesa, eren moderns en el seu temps. Però la modernitat prompte es transforma en vellúria. En lingüística, com en la majoria de les ciències, un segle és una eternitat. I el problema és voler santificar Fabra en els altars, reconvertint els seus postulats gramaticals en doctrina religiosa.
I això sembla que fan alguns epígons del mestre, que continuen practicant una profunda aversió al pleonasme. Inclús en alguns casos, embriagats d’aquell esperit, han anat més enllà del que el mateix Fabra va establir en les seues gramàtiques. Així, en un quadern d’exercicis de valencià publicat recentment, es tracten com a errors construccions com Digueu-me a mi…; A tu et volia dir que…; Dis-li a ta mare que… Tot són pleonasmes, i totes estes construccions són, per tant, objecte de censura. I igualment cridaneres són les solucions proposades per a corregir les construccions pleonàstiques considerades errònies. Una d’estes estratègies de correcció consistix, curt i ras, a suprimir el pronom feble. Recupere l’últim exemple que acabe de citar perquè s’entenga millor el que vull dir. Si tenim una oració com ara Dis-li a ta mare que vull parlar amb ella, la solució proposada per a esmenar l’error consistix a transformar la frase en Dis a ta mare que vull parlar amb ella. Suprimint el pronom feble, ja no hi ha pleonasme, i per tant, problema resolt. És un dir, clar… Perquè, aplicant esta correcció, certament eliminem el pleonasme, però tenim com a resultat una oració que no diu ningú. I, si no la diu ningú, ¿es pot considerar que és una construcció valenciana genuïna?
La segona solució suggerida per a esmena
r la pretesa incorrecció derivada de l’ús pleonàstic d’un pronom feble i el complement a què fa referència és una argúcia aplicable només a l’expressió escrita. Consistix a acotar entre comes el complement; és a dir, partint del mateix exemple ja enunciat en el paràgraf anterior, la solució considerada correcta seria Dis-li, a ta mare, que vull parlar amb ella. Les comes permetrien evitar així la redundància semàntica entre pronom i complement. I és cert que formalment l’evita. El problema és que amb esta puntuació el significat de l’oració queda alterat profundament. Les comes no són uns signes que poden deixar-se caure capritxosament com si es llançara confeti en una festa infantil. No sols regulen l’entonació de l’oració, sinó que estructuren lògicament la informació transmesa. Posar entre comes el complement indirecte «a ta mare» de l’exemple anterior significa que s’està recuperant una informació que ja s’ha exposat anteriorment, i ara es reitera com un aclariment suplementari, per a recordar-li-ho a l’interlocutor. Però, si prèviament no s’ha mencionat la mare, i es tracta per tant d’una informació nova, les comes no tenen cap sentit. És com si algú, de bon matí, quan veu un alumne, li diguera de sobte: Dis-li que vull parlar amb ella. —¿Amb qui?, respondria previsiblement desconcertat l’alumne interpel·lat per un requeriment tan enigmàtic.
Les perspectives amb què es contemplen certs fenòmens lingüístics canvien amb el temps, i el que abans era considerat una incorrecció flagrant ara és vist com un fet natural. Respecte a la qüestió que ens ocupa, la Gramàtica normativa valenciana de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua especifica que, «en la llengua parlada, el pronom datiu de tercera persona tendix a usar-se pleonàsticament en casos en què el complement indirecte ja apareix en posició postverbal», i il·lustra este enunciat amb l’exemple següent: «Li hem regalat una bicicleta nova al xiquet». Per la seua banda, la Gramàtica catalana de l’Institut d’Estudis Catalans remarca igualment que «els [pronoms] de datiu de tercera persona també poden aparèixer duplicant un sintagma preposicional de complement indirecte no pronominal. És el que ocorre, per exemple, en Aquest minuet li agradava molt a la meva professora de piano».
Certament, este plantejament és una novetat gramatical, però no una innovació lingüística. El pleonasme ja està present en la nostra llengua en textos molt antics. En el Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina, per exemple, que data de 1294, ja apareix la frase següent: «dix-li a la dita dona Suayna…». I així és com ha perdurat esta construcció al llarg del temps. Actualment, no sols la diuen tots els parlants, sinó que també és usada amb tota naturalitat per molts escriptors: «Abans d’anar-te’n a dormir, escriu-li al teu germà», escriu Josep Giner en unes notes gramaticals sobre l’adverbi abans; «Digueu-li a aquest bon xicot que tinc una migranya horrible», fa dir Josep Palomero a un dels personatges d’El tatuatge dels apàtrides per a excusar-se; «Digueu-li a ella que em perdone i que l’estime», demana el metge Torrella, un personatge de L’estany de foc, de Silvestre Vilaplana, abans de suïcidar-se…
Des d’un punt de vista gramatical, el pleonasme és un tema complex. Hi ha certs verbs que sempre requerixen la duplicació del pronom feble, com en Estes coses només li passen al teu home; uns altres, en canvi, poden portar el pronom o ometre’l, com en He de preparar(-li) el sopar al meu fill. Però, siga com siga, la pretensió d’eliminar a la brava tots els pleonasmes de la llengua és una barbaritat. Els parlants tenen interioritzada una lògica gramatical que no es pot suplantar amb solucions que, per molt lògiques que puguen paréixer analitzant els components superficials, en alguns casos poden arribar a resultar totalment estrafolàries. Ara, en tot cas, a partir de la nova doctrina gramatical establida per la normativa, és necessari que els materials didàctics per a l’ensenyança de la llengua es desprenguen de vells tabús i deixen d’incidir en la correcció gratuïta de construccions que practiquen assíduament tots els parlants i que estan arrelades en l’estructura profunda de la nostra llengua.
¡Ah!, per cert: el modisme torna-li la trompa al xic està arreplegat tal qual en el Diccionari normatiu valencià. Sense ometre el pronom li ni posant entre comes el complement al xic. Tal com la diuen tots els valencians.
