El racionalisme és un corrent filosòfic sorgit a Europa durant el segle XVII, que té com a figura destacada a René Descartes. El tret més rellevant d’este moviment és la voluntat de concedir a la raó la capacitat d’adquirir el coneixement necessari per a poder entendre la realitat que ens circumda. Amb este objecte, el racionalisme rebutja els coneixements provinents d’altres instàncies, com l’autoritat o la fe, que fonamenten les seues creences en veritats indemostrables.
En contraposició a estos plantejaments, el principi bàsic del racionalisme es plasmava en la locució llatina cogito, ergo sum, és a dir, ‘pense, i per tant existisc’. La capacitat de reflexionar esdevé així la prova de la pròpia existència, i constituïx el punt de partida en què se sustenten la resta de coneixements. Però la reflexió no és tampoc en si mateixa cap garantia per a accedir a la veritat. Sovint reflexionem de manera circular donant-nos arguments que reforcen les nostres creences prèvies i ens permeten rebutjar amb més contundència les idees dels que pensen de manera diferent. Per això el racionalisme establix el dubte metòdic com a recurs per a intentar aprehendre la veritat, descomponent les idees complexes en altres de més senzilles per a facilitar-ne així la comprensió. Dubtar, d’altra banda, no significa negar la validesa d’allò que anteriorment havíem donat per bo; és replantejar-se les coses a partir dels nous coneixements que anem adquirint al llarg del temps per a verificar si allò que en el seu moment consideràrem vàlid continua sent-ho en l’actualitat.
No sé si intentar traslladar eixos esquemes de pensament a la llengua actual amb el nom de racionalisme lingüístic, com he fet en el títol d’este article, és massa pretensiós. Però el nom no fa la cosa. L’important és l’actitud amb què ens enfrontem al nostre entorn, en la parcel·la que siga, per a desbrossar-lo, comprendre’l i, si pot ser, millorar-lo. El codi lingüístic no és una veritat revelada inqüestionable. Tots els parlants en som propietaris i, alhora, protagonistes de la seua transformació. Ho fem sense adonar-nos-en. Especialment pel que fa al lèxic: cada dia usem paraules noves i deixem d’utilitzar-ne d’altres. També alterem la gramàtica, encara que els canvis siguen menys perceptibles. L’ortografia és un revestiment superficial de la llengua. Com qualsevol altre codi de signes, requerix una certa estabilitat, encara que això no significa tampoc que no se’n puguen modificar alguns aspectes per a intentar fer-lo més funcional, tal com s’ha fet recentment amb els accents diacrítics i altres qüestions ortogràfiques menors.
El valor funcional de qualsevol codi ve determinat per la satisfacció dels usuaris del propi codi respecte a les funcions que ha de complir. La redundància expressada no fa sinó mostrar una evidència tautològica: la llengua ha de ser útil als propis usuaris. Certament, la llengua ens ha de servir per a escriure poesia, i també tractats d’astronomia o de cirurgia abdominal; però totes estes funcions potencials no ens han de fer oblidar que la llengua ens ha d’aprofitar igualment per a les funcions quotidianes més elementals, com entrar en un bar i demanar una cervesa i una ració de berberetxos, posem per cas, i sense més explicacions esperar que ens servisquen el que efectivament volem. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ja ha admés la paraula berberetxo, i recórrec precisament a este exemple per a mostrar, sense suscitar polèmiques suplementàries, la necessitat d’ajustar la normativa a les exigències de comunicació dels parlants. ¿Què hauríem de fer si no s’haguera admés berberetxo? ¿Demanar escopinyes? ¿Catxels? ¿I després què? Davant de la previsible cara de desconcert del cambrer, ¿assenyalar amb el dit el producte que hem demanat per a cerciorar-nos que ens serviran el que realment volem consumir? ¿O, si no podem recórrer a este mètode digital tan primari i continuem sense poder entendre’ns, ja ens seria lícit pronunciar de viva veu el presumpte barbarisme? Però, en eixe cas, per a eximir-nos de l’anatema, ¿estaríem obligats com a penitència a explicar a l’infortunat cambrer la forma autènticament nostrada de referir-nos al popular bivalve? ¡Uf!, fer proselitisme lingüístic permanentment no sols fatiga a qui se sent obligat a fer-ho per consciència cívica. A vegades també pot resultar molt incòmode per a les persones a qui es vol educar; inclús, quan es manifesta a destemps i amb ínfules de setciències, pot arribar a produir un efecte de rebuig. I m’abstinc de valorar el cas que la presumpta sapiència no siga més que el reflex d’una profunda ignorància i es pretenga esmenar el que realment és correcte.
La normativa lingüística no és una veritat revelada: és la resposta que es dona a les necessitats comunicatives de la societat que fa servir la llengua. I en cada moment hi ha unes necessitats diferents. Si a començaments del segle passat la necessitat primordial era proporcionar els recursos per a conformar una llengua literària d’acord amb els valors estètics dominants en l’època, ara les necessitats no són les mateixes. Ni els cànons estètics tampoc, amb tots els respectes per Eugeni d’Ors, Josep Carner o Carles Riba. La irrupció dels mitjans de comunicació orals durant els anys huitanta del segle passat ja suposaren un embat a la normativa tradicional. I hem de reconéixer, amb la perspectiva que dona el temps transcorregut, que gràcies a la impertinència d’alguns lingüistes s’ha aconseguit modernitzar el codi lingüístic. Els mass media han sigut un motor de renovació fonamental de la nostra llengua durant les últimes dècades, i han fet possible que els indis i els vaquers, els gàngsters i els policies, la gent de l’hampa, els marginals, els drogates, els adolescents, els pijos, les mestresses, els obrers…, tots pogueren eixir en la televisió parlant de manera creïble, sense que paregueren professors de filosofia disfressats.
Ara, sense deixar de banda estes necessitats dels mitjans de comunicació —que mirant À Punt podem constatar que encara persistixen—, ens enfrontem també al fenomen de les xarxes socials. Pareixia que el codi escrit cada vegada estava quedant més relegat; però Facebook, Twitter, Whatsapp i altres populars programes del món digital l’han revitalitzat. Ens agrade més o menys, això és el que hi ha. I té un profund reflex en la llengua de cada dia. Sobretot en la immediatesa amb què necessitem comunicar-nos. L’adverbi ja ha adquirit un valor inusitat: ja és ja, i això significa que no tinc temps per a consultar cap diccionari. I vull que m’entenguen, ¿que si no per a què escric?
El codi lingüístic, eixe codi que fem entre tots, i que la normativa sanciona amb extrema prudència quan pot, necessita reajustar-se permanentment. I, en esta nova era digital en què ens trobem immersos, els principis del vell racionalisme encara ens poden proporcionar alguna ajuda. Com a mínim, dessacralitzant presumptes veritats i revisant sense temor tot el que convinga per a fer una llengua més dúctil i adaptada a les necessitats actuals. Però, sobretot, amb un canvi d’actitud davant de la llengua: dubtant, reflexionant, estudiant… Pense, i per tant existisc —deia Descartes ja fa quatre segles—, i en la meua condició de ser pensant puc afegir jo ara, humilment, que dubte sobre la proscripció normativa de certes paraules que diem quotidianament tots els valencians. Descartes fou injustament acusat de blasfem per la Universitat de Leiden en la molt liberal Holanda. Ara podem afirmar-ho amb pocs dubtes. Qualsevol transgressió comporta el risc de ser condemnat, per més que algunes transgressions individuals hagen sigut imprescindibles per a consolidar socialment certs drets col·lectius.
Dubtar és una actitud mental higiènica. El dubte és un estímul a l’estudi. I només a través de l’estudi, contrastant el que sabem amb les noves dades disponibles, amb la ment oberta i alliberats de prejuís, podrem corregir certs errors. Així és com les veritats es fan més fermes. Però, en contra d’esta actitud —cal advertir-ho—, s’erigixen els sacerdots del purisme lingüístic, zelosos guardians de l’ortodòxia. El purisme, en qualsevol de les seues facetes, és l’antítesi del racionalisme. La veritat revelada no admet dubtes. Fa que ens aferrem a unes idees que ens engarroten mentalment. Com també el puritanisme ens engarrota moralment. Determinats comportaments que fa quatre segles eren considerats una transgressió del codi moral, i que Descartes hagué de patir ignominiosament, ara s’accepten amb total normalitat. Ens hem tornat més tolerants amb aquells que pensen de manera diferent. El racionalisme cartesià fou l’antesala del Segle de les Llums. No sé si el racionalisme lingüístic ens obrirà camins lluminosos, però en qualsevol cas segur que ens farà més tolerants.
