Un diccionari és una obra en què es recopilen les paraules d’una llengua ordenades alfabèticament; però, alhora, un diccionari és molt més que això. Els diccionaris són radiografies de la llengua, que van confeccionant un mapa de la història de la llengua al llarg del temps. Tot, absolutament tot, queda reflectit en les paraules que usen els parlants per a comunicar-se entre si.
Amb l’objectiu de parlar de diccionaris s’acaba de celebrar a València el VIII Congrés Internacional de Lexicografia Hispànica, a on han participat figures molt rellevants del panorama lexicogràfic espanyol. No és la meua intenció fer-ne una crònica. Però la impressió global posa de manifest el dinamisme d’una activitat que, paradoxalment, vista des de fora, fa la impressió de ser molt estable. Tots els diccionaris tenen, en aparença, una estructura semblant. I, llevat de les paraules noves que van sorgint i incorporant-s’hi periòdicament, ¿què hi ha de nou en la lexicografia? La veritat és que, contràriament al que pot paréixer, molt, moltíssim. Per a poder fer-se una idea més cabal dels canvis que s’han anat produint en este camp, és necessari pouar en l’evolució històrica que han experimentat eixes obres que aspiren a recopilar les paraules d’una llengua.
Per a començar, permeten-me que faça un breu apunt sobre els orígens de la paraula diccionari. Prové del llatí dictionarium, que deriva de dictio, és a dir, ‘dicció’, i amb este sentit és com la utilitzà per primera vegada l’anglés John of Garland, que confeccionà en 1220 un llibre anomenat Dictionarius per a ensenyar a pronunciar les paraules d’origen llatí als seus alumnes. També amb la intenció d’ensenyar què «han de saber en llatí de les coses de casa», Onofre Pou publicà en 1575 un dels primers reculls lèxics de la nostra llengua, que anomenà Thesaurus puerilis, el ‘tresor dels xiquets’. La denominació de tresor anà escampant-se per totes les llengües per a designar este tipus d’obres. En francés, per exemple, és el nom genèric amb què s’anomenà el primer gran diccionari elaborat en eixa llengua: el Thresor de la langue françoyse, publicat per Jean Nicot en 1606. Sebastián de Covarrubias també adoptà esta mateixa nomenclatura per al seu Tesoro de la lengua castellana o española, publicat en 1611. I exactament igual feu Bento Pereira en 1647 per a anomenar el Thesouro da lingoa portuguesa.
Però els noms van i venen al llarg del temps, i al final el terme diccionari, a pesar del seu sentit etimològic, ha acabat per imposar-se per a designar este tipus d’obres. Molt possiblement la tria de la paraula dictionnaire per l’Académie Française per a anomenar la seua primera gran obra, publicada en 1694, influí decisivament en el prestigi de la paraula i la seua evolució posterior. La Real Academia Española, efectivament, també adoptà este mateix nom per al seu primer Diccionario de la lengua castellana, que començà a publicar en 1726; exactament igual feu Pompeu Fabra amb el Diccionari general de la llengua catalana, en 1932; i també, recentíssimament, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb el seu Diccionari normatiu valencià, publicat digitalment en 2014.
Les coincidències entre els diccionaris de les diverses llengües europees no es limiten al nom. L’evolució d’estes obres discorre paral·lelament tant en la forma de presentar la informació com en l’esperit. El seu objectiu inicial era recopilar el lèxic propi de cada llengua i definir de manera precisa el significat de cada mot. Però l’enfocament dels diccionaris ha anat evolucionant al llarg del temps, i de ser en el seu origen unes obres amb plantejaments bàsicament prescriptius —establir què és correcte en cada llengua— amb el temps han passat a ser cada vegada més obres de caràcter descriptiu.
Restringint la mirada a l’àmbit hispànic, cal assenyalar com una fita de referència en l’evolució de la lexicografia el Diccionario de uso del español de María Moliner. La introducció de la referència a l’«ús» en el títol del diccionari és tota una declaració d’intencions. Tal com comenta Manuel Seco, lexicògraf i acadèmic de la Real Academia Española, el diccionari de María Moliner «es el intento renovador más ambicioso que se ha producido en nuestro siglo […], pero no es una meta, sino una etapa […], y debe ser tomado como una incitación, como un poderoso reto por cuantos se dedican a la lexicografía». I així és, certament, com s’ho prengué ell mateix. Amb un equip d’entusiastes col·laboradors, Manuel Seco es dedicà durant més de trenta anys a recopilar informació sobre com s’usava realment l’espanyol per a poder redactar el Diccionario del español actual. Amb uns plantejaments semblants, en el nostre àmbit lingüístic mossén Alcover impulsà la redacció del monumental Diccionari català-valencià-balear, que continua sent una font inesgotable de coneixement de la nostra llengua, i ara, completant-lo i enriquint-lo en mols aspectes, l’Institut d’Estudis Catalans ha elaborat el magnífic Diccionari descriptiu de la llengua catalana.
Totes estes obres han marcat un punt d’inflexió en la nostra lexicografia. La idea comuna que hi subjau és la necessitat de documentar rigorosament el que han escrit els nostres escriptors i també el que diuen els parlants. El significat de les paraules ve determinat per l’ús que en fan els parlants. Amb esta nova perspectiva, els lexicògrafs han transformat radicalment la seua funció. Si se’m permet la metàfora, és com si hagueren abandonat el paper de generals que van marcant als parlants què poden dir i què no han de dir, i hagueren passat a ser notaris de la llengua dedicats a registrar el que es diu realment.
D’esta nova concepció de la lexicografia deriva també una projecció a l’ensenyança de les llengües. És hora de començar a desprendre’s de prejuís sobre què està bé i què està malament. En qüestions de paraules, està bé el que ens funciona per al nostre propòsit comunicatiu; està malament el que ens grinyola, el que no ens permet comunicar-nos eficaçment amb els nostres interlocutors. Alguns s’escandalitzen perquè els diccionaris normatius han incorporat recentment certes veus col·loquials o alguns suposats barbarismes. Són vestigis d’una idea purista de la llengua, cada vegada més anacrònica. Els diccionaris van ja en una altra direcció. I mal senyal serà si continuem entestant-nos a considerar preferibles els mots més rancis i menyspreant les paraules més pròximes com a vulgars. No creguem que, a força de repetir vocables estranys que no entén (quasi) ningú, al final resultaran normals per a tots. En alguns casos és possible que siga així, i és cert que s’ha aconseguit popularitzar alguns mots d’origen culte. Però tampoc ens enganyem: són casos comptats. El camí més fàcil (i normal) és incorporar als diccionaris el que diuen els parlants. Totes les llengües funcionen d’eixa manera. Anar en contra d’esta tendència natural no sols fa que el trajecte siga molt més pesat de recórrer. El risc, greu, de remar contracorrent és que faça defallir molts parlants en el seu propòsit d’usar una llengua que cada vegada els resulta més distant. I total, ¿per a què? ¿Què guanyen els parlants substituint les paraules habituals per antigalles? Inclús fent una abstracció: ¿què guanya la llengua?
