L’arribada de la flotilla Aquarius al port de València ha suscitat sentiments encontrats: d’esperança per a uns, que ansiaven poder eixir de la pròpia misèria, i de temor per a uns altres, que creuen que el gest solidari pot convertir-se en un efecte crida a noves onades migratòries difícils d’assimilar. I exactament igual —salvant les diferències, ben òbvies— passà en el seu moment amb la paraula barco, en què confluïren, d’una banda, l’esperança d’aconseguir una llengua més pròxima als parlants i, d’una altra, el temor que l’acceptació d’un contingent important de castellanismes poguera desfigurar el valencià més genuí.
La veritat és que poques paraules com barco encarnen de manera tan emblemàtica les polèmiques que tingueren lloc en els anys huitanta entre els partidaris d’obrir la llengua per a atendre les necessitats expressives dels mitjans de comunicació emergents i els defensors a ultrança de la tradició normativa fixada per Pompeu Fabra. Curiosament, els partidaris d’una posició i de l’altra foren batejats amb els anglicismes light i heavy, que, tot i ser de genuïnitat més que dubtosa, han entrat sigil·losament als nostres diccionaris sense especials problemes. Este fet ja ens hauria d’alertar que les polèmiques lingüístiques molt sovint estan revestides d’una càrrega emocional que distorsiona la realitat del que aparentment s’està debatent. Amb tot, més enllà de banderes i emocions, desbrossarem algunes dades sobre la història d’estes dos paraules per a intentar que la filologia prevalga sobre la ideologia.
Amb este propòsit, seguint un rigorós orde cronològic, cal constatar en primer lloc que l’aparició de la paraula vaixell en la nostra llengua es remunta al segle XIII. Procedia del llatí vascellum, diminutiu de vas, ‘recipient’. Antoni Canals, un frare dominic que visqué entre 1352 i 1419, en la seua obra Raonament fet entre Scipió e Aníbal (que en realitat era una adaptació lliure del llibre sèptim d’Àfrica, de Francesco Petrarca), feia una punyent comparació servint-se d’esta paraula en el sentit primitiu: «lo foc prova lo acer, e la misèria, los hòmens forts; la fornal prova los vexells del oller»; és a dir: ‘el forn servix per a provar el valor dels atifells de terrissa que fa el canterer’. L’alternança de les vocals a i e —com es pot constatar— és molt habitual en la representació gràfica d’esta paraula. D’aquell significat originari de ‘recipient diminut’, la paraula vaixell passà a designar un ‘recipient gran de fusta destinat a contindre líquids, especialment vi’. I, finalment, en un nou salt semàntic, passà a usar-se per analogia amb el significat de ‘embarcació’. Es tracta d’un procés evolutiu en què els diversos significats van superposant-se i, a vegades, els nous sentits desplacen els vells. Les paraules tenen la seua pròpia vida: naixen, creixen i moltes vegades, quan els parlants deixen d’usar-les, desapareixen. Antoni Maria Alcover certifica la defunció de vaixell en el Diccionari català-valencià-balear dient que «És mot arcaic», si bé tot seguit informa dels intents de recuperar-lo i donar-li nova vida: «s’ha reintroduït dins la llengua literària per substituir el castellanisme barco».
És possible que, tal com sosté mossén Alcover, la forma barco fora, efectivament, un castellanisme; de la mateixa manera —val a dir-ho— que la paraula castellana bajel és un catalanisme creat per adaptació de vaixell. La transferència de paraules d’una llengua a una altra era un fet del tot normal antigament. Però, en qualsevol cas, l’origen castellà de la paraula barco és dubtós. Joan Coromines sosté que barco és una creació lusocastellana que es transferí prompte al català. Tenint en compte que ja disposàvem d’una gran quantitat de paraules de la mateixa família (com ara barca, barcassa, barcatge; embarcar, desembarcar, reembarcar; embarcació, embarcament, embarcador…), és normal que la paraula barco s’expandira ràpidament pertot arreu.
L’arrelament de barco era general a tot arreu. No sols la feien servir els indoctes parlants; també els filòlegs i literats la usaven sense prevencions. Josep Maria Cabrera ja consigna la forma barco en el seu Vocabulario valenciano-castellano, que data de 1868. També apareix molt usada en l’obra de tots els autors renaixentistes. Teodor Llorente, per posar només un exemple del considerat patriarca de les lletres valencianes, escriu en un poema de 1911: «el xich del barco, ple d’alegria, / la despedida li dona al port». Per la seua banda, el cultíssim Josep Carner —per posar també un exemple d’escriptors del nord enllà— escrivia en Bella terra, bella gent, obra publicada en 1918: «una blancor de cases i una blancor de barquets». Estes citacions —però sobretot les que omet per no fer-ho llarg— posen de manifest que ni tan sols els escriptors més primmirats de la Renaixença percebien com a estranya la paraula barco.
Així i tot, Fabra, en el seu propòsit de depurar el català de castellanismes (del que ell creia que eren castellanismes, és clar), optà per no incorporar barco al seu diccionari i intentar recuperar l’arcaisme vaixell. Molts escriptors l’han seguit amb el mateix anhel. Però la creació de nous mitjans de comunicació en la nostra llengua —especialment de caràcter audiovisual— feu que es qüestionaren alguns dels esquemes de puresa lingüística predominants fins al moment per a intentar fer prevaldre la comunicabilitat. Amb este objectiu, un grup de lingüistes vinculats als mitjans de comunicació publicà un llibre titulat precisament El barco fantasma, que arreplegava un conjunt de propostes sorgides de les necessitats comunicatives apreciades en el seu treball diari. L’antiga televisió valenciana, en comunió amb estos postulats, establia també en el seu llibre d’estil que «convé introduir i considerar ben vàlides certes formes lingüístiques sovint considerades castellanismes per alguns (o per tots) els diccionaris, però legitimades per l’ús o per significats lingüistes i/o mitjans de comunicació». I a continuació transcrivia una llarga llista de paraules encapçalades per barco...
La llengua és una convenció dialèctica forjada amb espentes i retraccions. I l’acció de voler admetre barco fou seguida de reaccions furibundes en contra d’aquella iniciativa. Amb el pas del temps, una gran part d’aquells mots ja han sigut acceptats per tots els diccionaris actuals: caldo, clero, divo, gamberro, guapo, manco, misto, nano, trasto… Però barco, al convertir-se en un mot bandera, ha comptat amb més resistència. Encara que, al final, tot seguix el seu curs. El primer diccionari contemporani a admetre barco fou el Gran Larousse català; en l’àmbit valencià, el Diccionari pràctic d’ús del valencià, d’Edicions Bromera, publicat en 1998, seguia este mateix rumb. I, a poc a poc, el barco ha anat solcant les aigües fins a atracar en el Diccionari normatiu valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ara, per tant, si més no entre els valencians, ja és un mot plenament normatiu.
Tota pedra fa paret. I cal deixar constància que en este periple molts escriptors han contribuït decisivament a superar vells prejuís respecte a barco i a dignificar esta paraula literàriament. Ni que siga amb un valor purament testimonial, és un acte de justícia citar Josep Piera, que en Un bellíssim cadàver barroc escrivia que «ni m’he adonat que aquest barcot enorme s’havia posat en marxa»; o Toni Cucarella, en Heretaràs la terra: «Batiste Rosselló […] va carregar-se una cadira a l’esquena per al viatge en barco»; o Joan Pla, en El secret del collar de diamants: «I vaig carregar taronja per als barcos que hi atracaven»; o Urbà Lozano, en La trampa del desig: «Quina il·lusió pujar en barco»; o Juli Alandes, en Crònica negra: «L’estibador estava descarregant un barco aquella nit»… El trajecte no ha sigut una bassa d’oli. Però el camí recorregut és irreversible.
La voluntat de comunicar hauria de continuar sent l’eix fonamental per a on hauria de discórrer el llenguatge funcional, especialment el dels mitjans de comunicació. Des d’estos plantejaments i amb eixe objectiu, no s’hauria d’oblidar que dir el que diuen la immensa majoria de parlants és fer via pel camí de la normalitat.
L’Aquarius salpà del port de València el dia 20 de juny amb rumb desconegut. Ja és història. Però el rescat de paraules comunes continua d’actualitat permanentment: «Salvini demana a Malta que obri els seus ports al barco amb 224 immigrants», informava El Periódico a penes uns dies després.
