En una simple successió de sons som capaços de concentrar idees molt complexes, que difícilment podríem transmetre si no disposàrem d’un codi lingüístic molt elaborat. Gràcies a les paraules, podem traslladar als nostres interlocutors pensaments subtils plens de matisos. Però en ocasions també som capaços d’estiregassar, comprimir o retòrcer el sentit de les paraules per a atribuir-los el significat que voldríem que tingueren i no el que tenen realment. I no deixa de ser una paradoxa que això passe precisament en una paraula com col·loquial, forma derivada de col·loqui, que prové del llatí colloquium, constituïda amb el prefix co-, que denota ‘unió’, i el verb loqui, que significa ‘parlar’. Col·loqui és, per tant, la unió de dos o més persones a través de les paraules. Parlant s’entén la gent, diu una dita popular que ratifica aquell bondadós propòsit que es desprén de l’ètim primitiu d’este vocable.
Però si el substantiu col·loqui és molt antic, i ja se sap que amb el pas del temps el significat de les paraules pot arribar a experimentar canvis profunds, l’adjectiu col·loquial, per contra, és un mot recent, sobretot en el sentit específic que ha adquirit en la terminologia lingüística. El seu origen està lligat en gran part al desenvolupament de la pragmàtica, que és una branca de la lingüística que centra l’objecte del seu estudi en l’anàlisi del llenguatge col·loquial i dels factors extralingüístics que, a través del context, doten el missatge de sentit complet. En el nostre l’àmbit lingüístic, Lluís Payrató publicà un treball pioner en 1988 sobre El català col·loquial, amb un subtítol molt suggestiu: Aspectes de l’ús corrent de la llengua catalana. No és casual que este llibre es publicara en la Universitat de València. Com el mateix Payrató explica en el preàmbul del llibre, el seu treball entronca, entre altres, amb les investigacions realitzades prèviament per Lluís Vicent Aracil en el camp de la sociolingüística o per Vicent Salvador en el de la semiòtica. La pragmàtica en general, com a disciplina científica, i el llibre del professor Payrató en particular, representen un reenfocament de la llengua que es fa servir en casa, en la faena, en el mercat, en el bar de la cantonada… Estudiar un determinat aspecte del llenguatge no és només descriure’l; implícitament, significa també reconéixer el seu valor i, en part, vindicar-lo.
Esta nova sensibilitat respecte al parlar quotidià ha tingut també, com és natural, el seu reflex en la lexicografia. El Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no sols ha integrat la marca «col·loquial» en el seu repertori d’abreviatures, sinó que hi ha incorporat també moltes paraules d’ús habitual que abans simplement no existien. Bé, existir sí que existien, és clar; però no constaven en cap lloc. I, en la pràctica, per a molts usuaris si una paraula no figura en els repertoris lexicogràfics és com si no existira. Encara que la diguen tots els valencians, no es considera valenciana. Per a evitar en part este il·lusionisme sobre la llengua real dels valencians, en el DNV s’ha fet un esforç considerable per recopilar un gran nombre de paraules usades pels valencians en el dia a dia. Concretament, n’hi ha 1.316 que, en alguna de les seues accepcions, tenen un valor associat al registre col·loquial. Per donar una referència de contrast que permeta ponderar adequadament el valor d’esta xifra, podem apuntar que el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans només té 300 paraules amb la marca popular. L’ensenyança més immediata que es pot extraure d’esta comparativa és que la col·loquialitat és un valor en alça.
En realitat, tot és fruit del temps que ens ha tocat viure. Les necessitats expressives sorgides amb l’esclat dels mitjans de comunicació —especialment els audiovisuals—, així com el desenvolupament d’altres manifestacions culturals canalitzades a través de blogs, còmics o plataformes com Facebook o Twitter, obligaven a revisar el menysteniment tradicional que han practicat els diccionaris sobre moltes paraules d’ús corrent. Fent justícia històrica, cal reconéixer que este moviment arranca dels llibres d’estil dels mitjans de comunicació elaborats durant els anys huitanta, que iniciaren una profunda revisió del llenguatge periodístic per a poder satisfer les seues necessitats comunicatives. Els diccionaris —tots els diccionaris, amb més o menys receptivitat— han anat a remolc de les iniciatives adoptades pels mitjans de comunicació.
En qualsevol cas, esta nova perspectiva del llenguatge representa una aposta per la normalitat. És assumir, en definitiva, que el parlar de cada dia, el que fan servir els parlants en les seues relacions quotidianes, no és una expressió degradada de la llengua culta. És una altra modalitat de llengua que s’obri camí des de l’oralitat fins a la lletra impresa. Dir aixina, birra, bonico, bovo, caminata, carinyo, farra, friqui, gavinet, giner, làmpara, litrona, mamela, mitxelí, passó, quet, quarto, rellonge i, com estes, mil tres-centes paraules més de característiques semblants no atempta contra res ni contra ningú. Cada paraula és un món, i no entre ara en detalls ni menys encara en justificacions. Però val a dir que el diccionari, acollint-les, no sols constata que així és com les diuen molts parlants, sinó que avala la possibilitat d’usar-les a qui li vinga de gust.
Tenint en compte estos antecedents, no deixa de ser sorprenent que en molts exàmens acreditatius de coneixements de valencià es restringisca la validesa de les paraules marcades com a col·loquials. Agraden més o agraden menys, totes les paraules que estan en el diccionari normatiu, per definició, són normatives, i les marques de registre, exactament igual que les cronològiques, les diatòpiques o de qualsevol altre tipus, no invaliden en cap cas la seua condició de normatives. El fet que en l’enunciat de certes preguntes d’exàmens es requerisca que les respostes siguen pròpies del «registre formal» no significa que les paraules que tenen la marca col·loquial hagen de ser considerades incorrectes.
La delimitació dels registres presenta uns contorns difusos. No sempre és fàcil de saber amb seguretat què és propi de cada situació comunicativa. I, en tot cas, el fet que en els «Criteris d’ús» del Diccionari normatiu valencià s’afirme que les paraules amb la marca col·loquial «no són recomanables en registres formals» no invalida que puguen ser usades en qualsevol registre. També s’hi diu, entre altres coses, que les entrades principals són «les més apropiades i recomanables per als usos formals valencians de caràcter general i oficial». Les recomanacions, totes les recomanacions —en un sentit o en un altre—, no són més que orientacions per a un ús adequat de la llengua en cada context. Però ni prescriuen ni proscriuen. I menys que a ningú als ciutadans que fan proves per a acreditar els seus coneixements de valencià. D’altra banda, no deixa de ser paradoxal que es penalitze l’ús de variants col·loquials a mers ciutadans que, com a tals, no tenen l’obligació estricta de seguir les recomanacions de l’AVL, precisament per part d’administracions públiques que, estant obligades per llei a aplicar la normativa de l’Acadèmia, no seguixen la recomanació d’usar les formes principals del diccionari en els seus escrits.
Les comparacions són odioses i, a vegades, poden donar peu a extraure conclusions inadequades. Però, en este cas concret, és pertinent constatar que en els exàmens de la Junta Permanent de Català que fa la Generalitat de Catalunya per a acreditar els coneixements de català no hi ha cap al·lusió als registres formals. Ni tampoc en les proves d’altres llengües dissenyades d’acord amb les orientacions del Marc Comú Europeu de Referència per a les Llengües. ¿Era necessari posar estes restriccions suplementàries en les proves de valencià? ¿És el resultat d’una concepció elitista de la llengua que menysté les formes col·loquials? ¿Es tracta d’una simple resistència al canvi lingüístic? ¿És una estratègia tendent a contrarestar les innovacions de l’AVL?
La veritat és que, siguen quines siguen les motivacions que hagen impulsat a actuar així, al remat tampoc importen massa. El que importa realment és que hi ha valencians, i no pocs, que tenen la sensació que moltes de les coses que han aprés a dir espontàniament, si més no a efectes d’obtindre un títol que acredite els seus coneixements lingüístics, es consideren falta. Alguns parlants arriben a pensar que haver aprés el valencià en l’entorn familiar és un handicap per a ells, que, en compte d’ajudar-los, ha fet que assimilen molts vicis lingüístics que ara els resulten difícils d’eradicar. I això no és una paradoxa més. És l’efecte més punyent d’unes actuacions que, ignorant desdenyosament el que ha aprovat la institució normativa, penalitzen l’expressió espontània dels parlants. No pareix que així es contribuïsca a enfortir un sentiment de seguretat i afecte per la pròpia llengua.
