Així és com m’han formulat la pregunta. Tal qual. I hauríem de poder donar respostes senzilles als dubtes que assalten els ciutadans que aspiren a parlar correctament el valencià. La llengua, certament, és un codi molt complex, i no tots els dubtes poden ser contestats amb un simple sí o amb un no rotund. Però, amb els matisos pertinents, hem de ser capaços de respondre amb claredat meridiana al que ens pregunten. I per a això és necessari saber exactament què ens estan preguntant i, sobretot, per què ens ho pregunten. Els dubtes no sorgixen perquè sí: sempre subjau un context social en què s’emmarca qualsevol acte comunicatiu. Així que permeten-me que faça primer que res una semblança de la persona que m’ha fet la consulta i del context en què s’inscriu la seua pregunta.
El dubte me l’ha plantejat un valencià d’un poble de la comarca de l’Horta, que parla valencià en el seu entorn familiar, tant amb els seus pares com amb els seus fills. I ha sigut concretament un dels fills, que va a l’institut, qui li ha dit que avui és millor que hui. Això és el que sembla que li ha dit la professora. I el meu amic m’ho ha consultat. Pareixia una miqueta desconcertat, però he de confessar que tampoc m’ha fet la impressió que mantinguera una actitud de rebuig. Inclús al contrari: m’ha semblat que ja havia assumit que devia ser així. Inicialment, segons em digué, s’havia resistit a admetre-ho. En el fons, el seu fill li estava transmetent que no parlava bé. I no és que ell tinguera pretensions d’erigir-se en model de ben parlar. Al contrari: com tants altres valencianoparlants, creu que parla malament, i ho reconeix obertament. Ha rebut molts missatges que, d’una manera o altra, li han fet creure que el seu parlar està molt castellanitzat… I damunt parla apitxat. La veritat és que no sap exactament què és això d’apitxat; però, pel que ha sentit ací i allà, i sobretot pel desdeny amb què li ho han dit, s’ha fet la idea que deu ser un valencià especialment degradat, farcit de castellanismes. Però, així i tot, ell sempre ha dit hui, i així és com ho ha sentit dir als seus pares i als seus iaios. Ningú del seu entorn immediat diu una altra cosa més que hui. En la seua humil i reconeguda ignorància, li pareix que és una forma molt valenciana. Però, en fi… Ja no sap res. Després d’eixa primera reacció a la defensiva d’orgull ferit, pensà que segurament el seu fill tenia raó…
Davant del magma d’idees confuses que em traslladà en un moment, li vaig prometre que escriuria un article per a intentar explicar-li-ho de manera comprensible. I en això estic. Em fa la impressió que la consulta que em plantejà el meu amic transcendix l’esfera privada. El seu perfil correspon al de milers de valencians que se senten desconcertats per moltes qüestions lingüístiques. I, en concret, respecte a la forma d’expressar el dia en què estem, no són pocs els valencians que han interioritzat que avui és millor que hui. Això és si més no el que es desprén de sentir parlar algunes persones que, especialment quan s’esforcen per expressar-se bé —el que ells entenen per parlar bé, és clar—, fan un batibull indescriptible amb paraules d’ací i d’allà. I no ho dic com una crítica. Tots som fruit de les nostres circumstàncies. I diem el que diem perquè hem anat rebent informació a través de diversos canals que, a poc a poc, de manera inconscient, ha conformat els nostres hàbits expressius. Però, per a entendre què ha passat exactament amb hui i avui, és necessari que anem a pams.
Remuntant-nos als orígens, cal apuntar en primer lloc que la forma hui procedix del llatí clàssic hŏdie, reducció de hŏc die, ‘en este dia’, que passà a ser oie en llatí vulgar, i després es transformà en hui en el conjunt de la llengua. Sí, efectivament, en un principi es deia hui a tot arreu. En les Homilies de Tortosa, per exemple, redactades entre els segles XI i XIII, ja es diu que «hui can portam la candela»; en La Questa del Sant Grasal, una traducció d’un text francés conclosa en 1380 per Guillem Rexach, s’afirma que «en lo yorn de hui comanséran las evanturas e les grans marevales al Sant Grasal». No val la pena reportar més citacions per a justificar obvietats.
Per a comprendre l’evolució posterior d’esta forma adverbial, és important fer constar que el grup vocàlic ui donà lloc des del primer moment a una pronunciació vacil·lant: bé com a diftong creixent [wí], fent recaure la vocal tònica sobre la i, o bé com a diftong decreixent [új], amb la vocal tònica sobre la u. Esta última pronunciació obligà a inserir una consonant de suport en posició inicial absoluta per a poder articular-la, i així és com es creà la forma vui, que encara es manté viva en algunes comarques castellonenques. No seria fins a tres segles més tard, a finals del segle XVI, que, per analogia amb altres adverbis com ahir o aviat, es creà la forma avui. El resultat d’este procés evolutiu és que la forma hui s’ha mantingut ben viva en la major part del territori valencià, mentre que avui s’ha consolidat a Catalunya, les Illes Balears i algunes comarques castellonenques.
A partir d’esta realitat dialectal, Pompeu Fabra optà per registrar exclusivament la forma avui en el seu Diccionari general de la llengua catalana, publicat en 1932. Degué pensar que amb esta forma n’hi havia prou per a satisfer les necessitats comunicatives de la llengua literària que estava conformant-se. Però cal dir també, per a evitar retrets injustificats amb caràcter retroactiu, que tingué la suficient obertura de mires per a reconéixer que el seu diccionari contenia només una selecció de variants —un canemàs en deia ell— i convidava els escriptors d’altres territoris a usar les variants que cregueren necessàries per a elevar-les al rang de forma literària i integrar-les d’eixa manera en el patrimoni global de la llengua. Així fou com Manuel Sanchis Guarner, el primer valencià nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans —en 1961, concretament—, promogué que s’incloguera la forma hui en el diccionari de l’IEC. Tot i que s’acceptà la seua proposta, inicialment es marcà com a dialectal. L’època i les circumstàncies possiblement no donaven més de si. I això explica també les reticències d’alguns escriptors valencians a usar la forma hui. No volien ser titlats de dialectals.
Però, transcorreguts més de cinquanta anys des d’aquella incorporació, encara hi ha qui creu que hui és una forma dialectal, menys bona per tant que avui, i propaguen eixa idea des de les aules com un eco difús. Són recialles d’altres temps. La realitat és que fa temps que les coses han canviat. El Diccionari valencià de la Generalitat Valenciana i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, editat l’any 1995 per Edicions Bromera, ja atorgava a hui la condició de forma principal. I el mateix ha fet l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el seu Diccionari normatiu valencià. Són també molts els escriptors valencians contemporanis que, superant aquells vells prejuís, fan servir la forma hui en les seues obres amb total normalitat. Ni que siga amb un valor purament testimonial, deixem constància d’este ús per part d’escriptors com Josep Lozano, Manel Joan i Arinyó, Ferran Torrent, Toni Cucarella, Josep Palomero, Carme Miquel, Eduard Mira, Joan Pla, Josep Millo, Vicent Borràs, Enric Lluch, Àlan Greus, Joan Olivares, Francesc Viadel, Raquel Ricart, Francesc Mompó… La nòmina d’autors és tan extensa que resulta del tot impossible citar-los a tots. No cal tampoc, és clar. Simplement cal retindre que hui és una variant plenament assumida en l’expressió literària contemporània.
I ara podem recuperar la pregunta inicial que formulàvem en el títol d’este article i respondre-la sense ambages: ¿avui és millor que hui? No, evidentment. Avui no és millor que hui. No hi ha cap raó perquè els valencians que usen hui deixen d’utilitzar esta variant pensant-se que es tracta d’una forma vulgar. I, dit això, per a evitar suspicàcies o malentesos, cal dir igualment que no hi ha tampoc cap motiu perquè els castellonencs que diuen espontàniament avui creguen que esta forma és pitjor que hui. Les variants lingüístiques no són ni millors ni pitjors en abstracte. Són, en tot cas, més o menys adequades en cada context concret segons la capacitat que ens brinden d’establir un diàleg fructífer amb els nostres interlocutors. La resta, ¡bluf!, ínfules vanes i pretensions evanescents.
